Cinema
Cultura 13/12/2020

Però qui és la misteriosa Vivian Barrett?

El secret envolta la protagonista del documental 'My mexican bretzel', la revelació de l'últim D'A

3 min
Fotograma de 'My mexican bretzel'

BarcelonaUna dona de l'alta burgesia suïssa amb una vida interior fascinant. L'esposa d'un aviador ferit en un accident. L'àvia de la cineasta Núria Giménez. Però qui és Vivian Barrett? Sens dubte, un dels personatges cinematogràfics de l'any i la protagonista de My mexican bretzel, la pel·lícula que de manera inesperada es va convertir en la revelació de l'últim festival D'A: va arribar com un més de la cinquantena de títols penjats a Filmin i, al final del festival, liderava el rànquing dels títols més vistos i va acabar guanyant el premi del públic. Divendres va arribar als cinemes encara envoltada d'un vel de misteri que, si el lector vol mantenir intacte, faria bé de reservar la lectura d'aquest article a després del visionat.

L'origen de Vivian Barrett cal buscar-lo en el soterrani de l'avi suís de Núria Giménez Lorang (Barcelona, 1976), on conservava una pila de pel·lícules domèstiques de feia almenys 40 anys que Giménez i la seva mare van trobar després de la mort de l'home. “Per a mi va ser com descobrir un tresor”, explica la directora, que es va endur les llaunes a Barcelona i les va digitalitzar. Al veure-les, va sentir que havia de fer “alguna cosa” amb aquell material, però “en cap cas” una pel·lícula sobre els seus avis. “Volia respectar la seva privacitat –diu–. És cert que segueixen sent les seves imatges, però són només 74 minuts d'una vida de 97 anys i muntades com m'ha donat la gana. A més, em semblava més interessant interpretar les imatges en lloc d'estar limitada pels fets de les seves vides”.

Hi havia un tercer factor clau. Per explicar la vida dels seus avis, Giménez s'hauria d'haver recolzat en els records infantils de la seva mare, força imprecisos. Així que, posats a mentir, per què no fer-ho de la millor manera? My mexican bretzel, doncs, superposa escenes íntimes dels seus avis, la majoria rodades de vacances, amb textos del suposat diari de Vivian Barrett, un personatge que Giménez va construir alimentant-se en part del que li inspiraven les imatges de la seva àvia, que era qui més apareixia a les pel·lícules. Per tant, veiem el que filma un home però llegim el que escriu en la intimitat la seva dona. “Els rols de gènere estan molt marcats –apunta Giménez–. L'home és qui porta la càmera, que és un símbol clarament fàl·lic, i qui s'expressa de forma més oberta i social. Ella és molt més discreta i silenciosa, ho fa tot cap endins”. La pel·lícula, d'alguna manera, recupera aquesta veu silenciada i la reintrodueix en forma de subtítols.

El resultat és un mecanisme fílmic fascinant que es resisteix a les definicions fàcils. És un documental? Una ficció? “Es pot qualificar de documental experimental o creatiu, fins i tot d'híbrid entre ficció i documental, però per a mi és, simplement, una pel·lícula –diu Giménez–. Jo soc incapaç de posar-la en una categoria. Ara bé, al cap i a la fi, les imatges són documentals i, segons la meva mare, hi ha més veritat en el retrat dels meus avis que fa la pel·lícula que si hagués explicat les seves vides reals”.

My mexican bretzel també deixa unes quantes lliçons sobre com un festival online pot ser un gran aliat per a pel·lícules petites i especials com aquesta. Abans de passar pel D'A, el film de Lorang ja havia guanyat un premi al Festival de Gijón, on s'havia projectat en una sessió a la qual van assistir només vuit persones: el jurat, uns amics de Giménez i un periodista. En una edició presencial del D'A podria haver passat si fa no fa el mateix, però estar disponible durant deu dies a Filmin va afavorir el boca-orella del públic i Twitter es va omplir de recomanacions entusiastes i de gent que es preguntava quant hi havia de veritat en la història i que buscava a Google el filòsof que cita Barrett constantment, Paravadin Kanvar Kharjappal. Però potser només calia fixar-se una mica en la cita seva que obre la pel·lícula. “La mentida és només una altra manera d'explicar la veritat”.

Núria Giménez Lorang, debutant tardana

S'ha fet esperar el primer llargmetratge de Núria Giménez, però és que també va trigar a arribar-li la vocació. De fet, de jove apuntava a corresponsal i per això va estudiar periodisme i relacions internacionals. I va ser corresponsal de COMRàdio a París i d'El Periódico de Catalunya a Berlín, però també va fer moltes altres feines i, en resum, s'ho va "passar molt bé". El 2008 li van "canviar la vida" els "cinc dies increïbles" que va passar en un seminari amb Isaki Lacuesta a l'escola Observatorio de Cine, ja desapareguda. Arran d'això se'n va anar a Londres a estudiar cinema documental. 12 anys després, per fi ha arribat la seva opera prima.

stats