El diari ARA entra pels ulls, és una publicació per llegir, però també permet allò tan antic de mirar els sants: és un diari amable a la vista, que la deixa descansar de la tinta i que fins i tot li permet el suprem gaudi de la bellesa, en les edicions abstractes on la iconografia estableix un discurs paral·lel al periodístic. El lector Josep Punsola em fa veure diversos registres de fotos i il·lustracions del diari, alguns de contradictoris, a l’edició del diumenge passat, dia 11.
El lector em pregunta amb humor positiu què volem dir amb la fotografia antiga d’un nen que il·lustra l’article d’opinió del professor Mas-Colell. És una foto vintage (diguem) i el lector diu si és que és l’autor de l’article quan era petit o, bromes a part, què pinta allò allà, una reflexió sobre el nou govern; què li volem dir amb la foto, que a ell se li escapa. També pregunta a veure qui és qui de les fotografies de l’article de Mèdia sobre la novel·la que Màrius Serra ha escrit sobre el pintor Palau Ferré, i què és el fons de cadascuna, un quadre i un paisatge. Té el lector l’obligació de saber quina cara fan Màrius Serra i Palau Ferré?
Convida a mirar les fotografies de l’edició.
En les dues pàgines de política sobre “Els reptes de Catalunya en la nova legislatura de Salvador Illa” hi ha sis fotos sense peu. En la pàgina següent, tampoc no hi ha peu en les fotos dels tres presidents socialistes –Maragall, Illa i Montilla–, però, en canvi, sí que n’hi ha en les fotos del president Puigdemont i de Pedro Sánchez que els segueixen correlativament en el paginat, com a la del mateix Illa a la secció d’Esports. A la foto de l’article de Josep Maria Brunet, el peu parla d’alguns ministres, però no els anomena. En pàgines posteriors venen diverses fotos amb peu (magnífic), i als articles “L’aposta perquè els barcelonins tornin al Port Olímpic”, “El misteri de la pintada marxista que ha sobreviscut 88 anys al centre de Valls” i “Els altres anells dels Jocs Olímpics”, les fotos estan fins i tot perfectament numerades, amb els peus en els dos primers casos i identificant els atletes, en el tercer (bona praxi). A la secció Mengem de l’Ara Diumenge, els propietaris del restaurant Agullers no tenen nom a la foto, i, en canvi, a l’article sobre el restaurant Sa Torre hi ha un peu molt ben explicat amb noms i lloc. Sense deixar la secció, la foto de l’entrevista de Mariona Escoda no té peu, però hi ha el nom de la fotògrafa posat de tal manera que sembla que sigui ella l’entrevistada. A l’article “Dopatge o evolució”, de la secció Moda, tampoc no hi ha peus.
David Miró, subdirector del diari, em respon totes les qüestions. És un tema interessant, també perquè parlem molt de textos escrits, però no gaire de la textualitat icònica.
“En l'edició fotogràfica del diari –argumenta Miró– intervenen tres actors diferents, i això fa que de vegades hi hagi desajustos o errors. El periodista autor de la peça, l'editor de fotografia que hi hagi de guàrdia i el disseny. Totes tres coses, contingut escrit, fotografia i disseny de la pàgina, han de quadrar perquè el lector tingui una bona experiència de lectura. En el nostre cas s'intenta arribar a un consens i si hi ha conflicte decideix el cap de fotografia d'acord amb el subdirector, director adjunt o fins i tot la directora.
"Els casos esmentats són molt diferents entre si. Als articles d'Opinió sovint es posen fotografies artístiques en blanc i negre per una qüestió purament estètica, com és el cas. Pel que fa a la de Màrius Serra, disseny va decidir no posar peu de foto perquè la imatge és sempre de l'autor de qui es parla (és discutible perquè un peu sempre pot aportar informació). Les fotos de la doble sobre els reptes del Govern s'han d'agafar més com a il·lustracions que com a fotos en si, per això no s'hi va posar peu. En el cas dels tres presidents socialistes s'hauria d'haver afegit el nom damunt del siluetejat, per tant, és un error. En el cas de l'article de Brunet, parlaríem d'un peu massa inconcret, cosa que passa massa sovint quan no hi ha directrius clares sobre com ha de ser un peu. A l'article del Mengem és un altre cop una decisió de disseny de no posar peu, perquè la foto sempre és del restaurant de què es parla. Igual que en el cas de l'entrevista a Mariona Escoda. I pel que fa al tema del dopatge, es tracta de fotografies artístiques que funcionen més com a il·lustració que com a foto en si.
De totes aquestes explicacions es desprèn que tenim molta feina a fer encara per millorar en l'àmbit de la fotografia”.
Les conclusions del Defensor han de començar per agrair l’aportació del lector i valorar l’aposta valenta de l’ARA per aportar un disseny agosarat i innovador, buscant un espai que concordi amb l’ecosistema mediàtic actual, i on el paper i l’escriptura siguin el màxim de còmodes possibles per a una franja de receptors cada cop més capbussats en el domini de la imatge i que llegeixen en pantalla. Aquest esforç, que comença sent intel·lectual i desencadena una praxi, ha estat premiat en diverses ocasions per organismes internacionals: del Premi de Disseny al Diari Europeu de l’Any, el 2016, atorgat a Viena, fins als guardons de la Society for News Design, del 2023.
Un altre reconeixement, el de l’European Newspaper Awards, remarcava la iniciativa de substituir fotografies per obres artístiques. Si invertim la premissa, aquí pot raure un dels problemes: les il·lustracions tractades com a fotografies s’entenen i posar-hi peu seria sobrer, però no s’acaben d’entendre les fotografies tractades com a il·lustració, que és el cas de les fotos de l’article del professor Mas-Colell i del titulat “Dopatge o evolució”. La inversió despista, atès el context de la funció estàndard –i consegüent descodificació– de les fotografies en un diari.
El subdirector Miró detecta un altre ítem de la problemàtica suscitada: la intervenció de tres actors diferents en l’edició fotogràfica. Permetin-me la trapelleria: això és haver de fer una petita assemblea en l’adelerada dinàmica de fer un diari, ara que estan tan de moda les consultes a la militància dels partits. Finalment, suggereixo de reconsiderar les fotos abstractes en textos figuratius, que parlen de fets molt concrets, on el contrast entre la denotació escrita i la connotació gràfica grinyola, i posar peus explicatius, allò del refranyer espanyol tan utilitzat pels juristes: “Lo que abunda no daña”, que en català vindria a ser més planerament “allò que sobra fa la festa”.
Umberto Eco, gràcies al qual devem en molta mesura el trànsit del periodisme a les ciències de la comunicació, al seu llibre canònic A theory of semiotics (1976), abans d’entrar en matèria fa una “nota sobre els criteris gràfics” aplicats al llibre, que dedica un capítol a l’iconisme, en què afirma que “una paraula o una imatge no estan en correlació amb el contingut de la mateixa manera”. Tenim criteri, sí, però valdria la pena de revisar-ne alguns aspectes.
El Defensor del Lector pren esment dels dubtes, suggeriments, crítiques i queixes sobre els continguts del diari en les seves edicions digital i en paper, i té cura que el tractament de les informacions sigui conforme als codis deontològics.
Per contactar amb el Defensor del Lector podeu enviar un correu electrònic a eldefensor@ara.cat o enregistrar un missatge de no més d'un minut al número de WhatsApp 653784787. En tots els casos, cal identificació amb nom, cognoms i número de DNI.
