Subscriptors i periodistes. Crònica estival

Josep Maria Casasús va ser Defensor del Lector de La Vanguardia entre el 2000 i el 2007. En aquell moment, va analitzar que la manera més adequada de qualificar les peces dels ombuds era el terme tan de l’ofici “crònica”, després de descartar la veu jurídica “dictamen”. Casasús també és llicenciat en Dret i sabia de què parlava, i al llarg de la seva trajectòria ha anat compaginant la ciència pura de l’exercici professional amb un espectacular currículum acadèmic que el va fer catedràtic i degà de la Facultat de Comunicació de la UPF. Li devem també que, l’any 1995, al diccionari normatiu coordinat per Teresa Cabré, l’IEC –n’és membre numerari– admetés “periodística” en tres accepcions, una d’elles la definitòria: “Ciència de la Comunicació que té per objecte l’estudi dels fenòmens i dels elements que integren l’activitat del periodisme, projectada en els diversos mitjans de comunicació social”. Casasús ja havia introduït el terme al seu llibre Iniciación a la periodística (Teide, 1988). Tenim la fortuna de poder-lo llegir en la seva secció “Abans d’ara”, de recull de peces històriques.

De manera que sobre l’auctoritas de Casasús titulo avui “crònica” aquesta secció, i em dono la llicència que permet el gènere d’abordar dues qüestions que en primera instància podrien semblar no pròpies del Defensor del Lector, però que amb una hermenèutica garantista del “dictamen”, les he de contemplar: els subscriptors i els periodistes.

Rebo força comunicacions de subscriptors; tracto les que entren al cànon de les queixes referides als textos segons l’Estatut del Defensor (està penjat en obert), però derivo al departament corresponent les que són de logística. Avui, però, vull fer-me ressò d’una queixa logística que és recurrent i que havia comprovat jo mateix. Transcric el missatge de veu que m’envia Maria Fàtima Fortuny, bo i sentint no poder reproduir la seva oratòria amb els seus accents emfàtics:

"Hola, em dic Maria Fàtima Fortuny, i em poso en contacte amb vostè perquè n'estic farta! Soc subscriptora de l'ARA des del número 1, des d'aquella portada em sembla que amb el Dr. Broggi. No sé quantes vegades cada any em posen com si jo no fos subscriptora, i em feu posar una contrasenya i un mail, i mai em deixa entrar. És increïble! Hi ha anys que he pensat en no subscriure'm més i en deixar-ho córrer. Ara feia mesos que no ho fèieu, però torna a fer dies que ho feu. És increïble! N'estic farta, de debò! N'estic farta!"

El problema de fons rau en el fet que la resposta automàtica del digital de cara a reidentificacions per seguretat és emprenyador –permetin-me aquest col·loquial ad sensum amb la crònica– per a alguns subscriptors, i en aquest cas per a una subscriptora que ho és des del primer número i ha mantingut la fidelitat a la capçalera durant ja gairebé quinze anys!

El departament de subscripcions, amb molta diligència, s’ha posat en contacte amb la lectora, l’ha tutoritzada per resoldre el problema i n’està agraïda. Tot i això, la part essencial ja va ser solucionada temps enrere, a partir d’altres queixes que denunciaven que l’automàtic de la reidentificació podia donar a entendre que no eren subscriptors. Vaig veient que ser subscriptor de l'ARA per a molta gent té el valor afegit de pertànyer a una comunitat, i no tenia cap mena de lògica que fóssim nosaltres mateixos els que ens carreguéssim aquest sentit de pertinença amb una mena d’excomunicació digital. Veurem ara si, passat l’estiu!, es pot també alleugerir la reidentificació, que d’altra banda és una demanda comuna a d’altres diaris.

El segon tema que resta habitualment fora de la meva competència és el de les queixes o problemes dels redactors, que se m’adrecen en justa concordança amb la meva praxi necessàriament atenta a la periodística i vorejant el dictamen. Creguin-me, lectors, que aquest ofici que s’ha de reinventar cada dia si vol ser el què és, sotmès a pressió i pressions, presenta reptes personals que a vegades demanen que l’analítica es compensi a la farmàcia. Per això, agraeixo que els lectors que se m’adrecen criticant algun periodista ho fan dins els cànons de la polidesa, i lamento tantes faltes de respecte en comentaris digitals, sovint no identificats.

Atenent l’excepcionalitat i que la qüestió és d’interès general per a la periodística, em faig cabal dels correus que m’he creuat amb Trinitat Gilbert, redactora de l’Ara Mengem. Fan referència a temes que ella ha tractat en primícia, i per tant els lectors de l’ARA han gaudit del valor absolut i etimològic llatí de la notícia, allò que es fa conèixer, però que després han tractat altres mitjans. Em dona dos exemples i copio el més recent, una entrevista amb una cap de sala de restaurant, Gemma López Gramunt, que li dona aquest titular: “No atenc els clients si em diuen “reina”, fan “xsst” o fan petar els dits per demanar-me plats”. Aquesta peça va ser publicada el proppassat 7 de juliol i quinze dies després, un diari d’abast estatal abordava el mateix tema amb aquest titular: “Guapa, tráeme la dolorosa: las frases y actividades con las que lidia el personal de sala”.

Vaig respondre això a la nostra redactora de gastronomia, sempre preocupada per buscar temes i enfocaments nous, més enllà d’un àmbit de massa llocs comuns i molta propaganda: “Benvolguda Trinitat, m'he mirat això i en cap cas es pot considerar un plagi [encapçalava el correu amb aquesta paraula]: manega fonts diverses i fa el seu article; per acreditar un plagi calen paràgrafs literals. Agafar idees dels col·legues (inspirar-s'hi, com dius tu) és una altra cosa, si cadascú li aporta la seva manera; el periodisme en va ple i, d'altra banda, nosaltres no som propietaris dels temes que toquem encara que siguem els primers. Entenc que la cosa fa ràbia o sap greu, però en el nostre món interconnectat quasi a nivell quàntic, l'originalitat acabarà tristament difuminada en la propietat intel·lectual col·lectiva i l'"intel·lectual orgànic" de Gramsci es reencarnarà en un pervers gremlin”.

Els protocols de la periodística s’activen de manera afortunadament automàtica davant les exclusives més denotatives i llampants, i se cita, encara que a vegades amb l’afegitó que el mitjà ha confirmat la notícia que ja ha donat l’altre. Una altra cosa –corol·lari final– és que els periodistes, enllà de les obligacions i els protocols, tinguem l’elegància de citar-nos fins i tot per reconèixer que abordem un tema que recentment ha estat aixecat per un col·lega... I ens ha inspirat.

El Defensor del Lector pren esment dels dubtes, suggeriments, crítiques i queixes sobre els continguts del diari en les seves edicions digital i en paper, i té cura que el tractament de les informacions sigui conforme als codis deontològics.

Per contactar amb el Defensor del Lector podeu enviar un correu electrònic a eldefensor@ara.cat o enregistrar un missatge de no més d'un minut al número de WhatsApp 653784787. En tots els casos, cal identificació amb nom, cognoms i número de DNI.