Tres dones, tres líders

Hem preguntat a tres dones que han ocupat càrrecs de responsabilitat en el món de l’empresa, la política i l’esport com han exercit elles el lideratge

MARTA RODRÍGUEZ / THAÏS GUTIÉRREZ LARA BONILLA

Hem preguntat a tres dones que han ocupat càrrecs de responsabilitat en el món de l’empresa, la política i l’esport com han exercit elles el lideratge. Aquestes són les seves experiències

JOANA AMAT, VICEPRESIDENTA D’AMAT IMMOBILIARIS

“Quan les dones liderem ens posem a la pell de l’altre”

Joana Amat va néixer l’endemà del funeral del seu pare. Era l’any 1951 i aquella mort tan inesperada -el seu pare tenia només 27 anys- va deixar la seva mare sola amb dues filles: la Joana acabada de néixer i una nena de dos anys. “La mare va tenir una força extraordinària. Es va posar al capdavant de la immobiliària del pare i la va tirar endavant”, explica Amat. “En aquell moment no hi havia cap dona al sector a Espanya i els primers anys la mare havia d’anar a tot arreu acompanyada del seu germà perquè ni li obrien la porta. Ningú volia una dona allà, però va resistir”.

Aquesta força, aquesta perseverança i aquest esperit de lluita van ser una inspiració tant per a ella com per a la seva germana, que quan van ser grans van agafar les regnes de l’empresa, que havia crescut i tenia una característica inusual: tot eren dones.

“Al principi va ser un procés natural, ens volíem envoltar de dones i amb el temps vam decidir que només contractaríem dones perquè volíem demostrar que les dones soles ens en sortim”, explica Amat, que ha compartit la gestió amb la seva germana. “Les dones tenim un lideratge diferent: estem preparades per fer moltes coses alhora, jugar en molts fronts alhora, i tenim una sensibilitat especial, sobretot derivada de les cures perquè des de sempre se’ns ha ensenyat a cuidar i per això no podem prescindir de la vida de les persones, sempre ho tenim en compte, també quan liderem projectes o empreses”, diu. “Penso que aquesta és una molt bona manera de fer”, resumeix. “Quan les dones liderem ens posem a la pell de l’altre i l’empatia és molt positiva”. Posa com a exemple les diverses vegades que ha desaconsellat a clients la compra d’una casa que no els convenia. “Crec que va ser un bon consell perquè vaig evitar problemes als futurs compradors i també a qui venia la casa, i als bancs”, explica.

L’entrada d’homes

L’aventura d’haver tingut una empresa on tot eren dones ha estat positiva. Explica que quan, empeses per la llei d’igualtat, van obrir la porta als homes, van trobar moltes reticències entre les treballadores perquè no veien clar el canvi. Tot i això, va anar bé i ells es beneficien de les moltes mesures per a la conciliació que les germanes Amat han implementat. Per això creu que “calen més dones a les empreses, però també a la política, a l’associacionisme, a l’esport, a tot arreu”, tot i que apunta que aquest tipus de lideratge més sensible “no és exclusiu de les dones”.

“Si als homes els haguessin educat per cuidar, els haguessin ensenyat a ser empàtics i sensibles, també tindrien la capacitat de dur a terme aquests lideratges. Però això arribarà”, assegura, alhora que reconeix que aquest lideratge femení que veu tan positiu “també el poden exercir els homes i sobretot els joves, que ja venen amb una altra sensibilitat”.

MONTSERRAT TURA ,EXCONSELLERA D’INTERIOR I DE JUSTÍCIA

“Sempre em va fer por convertir-me en una Thatcher”

La doctora Montserrat Tura va ser, als 28 anys, la directora d’hospital més jove d’Espanya. Als 33 va ser alcaldessa de Mollet i als 49 el president Pasqual Maragall li va confiar la conselleria d’Interior del primer tripartit, i al segon, amb José Montilla, va ocupar la de Justícia. El 2012 va desaparèixer de la primera línia política per tornar a la seva activitat professional mèdica.

Ha liderat, doncs, grans equips, i als 64 anys assegura que sempre ha exercit des de la “normalitat, conscient que és una excepcionalitat” que una dona s’assegui a la cúpula. És una de les crítiques que Tura fa als seus excol·legues polítics que s’omplen la boca amb grans proclames sobre la igualtat i a l’hora de la veritat tendeixen al masclisme i a prioritzar l’home, “si no és que hi ha situacions de crisi o problemes molt greus interns”. Llavors, diu, sí que pensen en una candidata perquè si fracassa serà un sacrifici menor i, per contra, si se’n surt, el seu serà un lideratge fort. Ho diu mentre esmenta les companyes del PSC Maite Arqué, Manuela de Madre o Núria Marín, que van arribar a candidates gairebé per descart, però que amb els anys han sigut alcaldesses de llarga durada. Ella mateixa va ser candidata a Mollet en una crisi dels socialistes. Era jove i potser es va haver d’imposar i treure pit, però explica que va intentar introduir la paritat en les comissions veïnals d’obres, tot i que la feina va ser seva perquè quan plegava una dona la substituís una altra.

A Interior ja estava més “bregada” i si en algun moment va detectar algun detall, algun gest masclista, el va “tallar en sec”. Com quan un periodista de Barcelona va destacar el color del seu vestit sobre la grisor dels uniformes dels mossos en un acte públic. “Li vaig enviar les idees del discurs que havia fet i ell havia ignorat”. És la Tura que, en els anys a la conselleria, es va guanyar certa fama de dura, aspra. “Esclar que tinc caràcter, si no els crítics m’haurien doblegat”, afirma. Caràcter, continua, amb prou “sensibilitat” per mirar als ulls dels interlocutors, escoltar l’equip, o quan anava de visita al territori, sorprendre a tothom barrejant-se entre el personal que no tenia galons. En qüestió de gènere se sent especialment orgullosa d’haver introduït en les proves físiques per als candidats a Mossos d’Esquadra les diferències biomètriques i rebaixat les marques per a les dones, una mesura que en certs sectors es va rebre com a discriminatòria, tot i que al seu parer és “igualtat” pura.

“No m’interessen ni les formes ni l’estètica, sinó la consciència que pertanyo a un col·lectiu històricament discriminat”, conclou, i a partir d’aquí afirma que actua en conseqüència per “no contradir-se en matèria d’igualtat”. Acostumada a “trencar esquemes” des que era molt jove, a Tura sempre li va fer por “convertir-se en Margaret Thatcher”, amoïnada només per “acumular poder i exercir-lo com sempre”. A la manera masculina. I acaba amb un al·legat que és un desig: “Les dones volem la meitat del món i demanen que els homes es quedin amb la meitat de la llar”. Al 50%.

CARME LLUVERAS, ENTRENADORA

“Per què no una dona autoritària? No podria dirigir equips demanant sisplau”

L’entrenadora de bàsquet Carme Lluveras ja està cansada de parlar de la seva etapa entrenant equips d’homes, però malauradament continua sent notícia per excepcional. Recorda que la primera vegada que va entrenar un equip masculí “va sorprendre”. “Però en cinc segons un se n’oblida si ets home o dona segons com plantegis la feina”, assegura. Això sí, destaca que ara és analista de bàsquet masculí al costat d’alguns homes que al seu dia “van considerar que no estava preparada per a això”. A part d’entrenadora, hi ha molts altres càrrecs -directora tècnica, directora mèdica...- que es poden exercir en el món del bàsquet, però Lluveras lamenta que no estigui encara ni previst.

“A la NBA han anat fent passes endavant i la dona s’està incorporant a un món totalment masculinitzat, però aquí encara costa molt”. No creu que hi hagi estils de lideratge masculins o femenins: “Com hi ha d’haver un estil de lideratge femení si les dones no hem manat encara?”, es pregunta. Pel que fa al seu estil, opina que és masculinitzat perquè així l’ha triat ella. “Per què una dona no pot ser autoritària?”, es pregunta. “No podria dirigir un equip de bàsquet demanant sisplau”.

Així com està en contra que les dones hagin de limitar-se a entrenar només equips femenins, també està en contra dels cursos de lideratge per a dones o cursos sobre com entrenar dones: “Això és l’excusa perfecta perquè la dona arribi encara amb més retard als llocs de poder. Nosaltres no necessitem anar a classe de lideratge. Som tan vàlides com ells i ells no han necessitat cap curs. Per què nosaltres hem d’anar a classe per aprendre a manar?”, es pregunta. Per a ella, el lideratge no hi entén de gèneres.

“Jo no miro si el meu cap és home o dona, valoro si és apte, està preparat i en sap. Però com que només manen ells, l’únic que exigeixo és que se’m tracti com a professional perquè alguns homes tracten amb condescendència les dones [que manen]. És el més habitual. No és qüestió de lideratge masculí o femení, sinó de per què manen ells”. Lluveras creu que no és perquè no hi hagi dones vàlides ni perquè ells no ho entenguin. “Al contrari, ara ho entenen i molt, i per això s’aferren a aquest poder que estan a punt de perdre”.

Per a Lluveras, liderar és diferent que manar. “Manar ho pot fer qualsevol i no tothom qui mana té les qualitats d’un bon líder. Es necessiten unes qualitats molt marcades i carisma i talent”. Respecte, lleialtat o compromís són algunes de les qualitats que considera que ha de tenir un bon líder.

Més continguts de

El + vist

El + comentat