REFERENT UNIVERSAL

Pere Casaldàliga, un cor ple de noms

Casaldàliga fa noranta anys desafiant les amenaces, els intents d’assassinat, les malalties tropicals i totes les limitacions i dificultats que suposen viure en un racó de món, perdut i oblidat, on va arribar ara fa cinquanta anys per complir la missió que li havien encomanat

Aquesta setmana Pere Casaldàliga farà noranta anys. Noranta! I els farà desafiant la lògica, la física i les matemàtiques. Desafiant les amenaces, els intents d’assassinat, les malalties tropicals i totes les limitacions i dificultats que suposen viure en un racó de món, perdut i oblidat, on va arribar ara fa cinquanta anys per complir la missió que li havien encomanat. Un encàrrec que ningú volia, aixecar una església a São Félix do Araguaia, al Mato Grosso brasiler. Una terra violenta on la llei la imposava el més fort, on la vida tenia poc valor i on la presència de la mort era constant.

Era l’any 1968. Un any de revolucions i de canvis al món que va significar un punt de no retorn en la vida de Pere Casaldàliga. Sempre, des de ben petit, havia somiat ser missioner, per això, quan li van dir que els claretians havien d’obrir una nova missió al Brasil, no va tenir cap dubte. Tenia quaranta anys i una carrera prometedora a l’Església, però tant li feia. Seria missioner. No sabia gaire cosa ni del lloc on anava ni molt menys dels reptes que l’esperaven. I el que va trobar allà li va glaçar el cor. El primer dia es va despertar amb quatre nens morts a la porta de casa, per enterrar. Estaven en caixes de cartró perquè els seus familiars no podien pagar el taüt. Això només va ser el començament. La mort natural, la “ morte morrida ”, que en diuen allà, era freqüent per les condicions miserables en què vivia la gent de la regió, però no era el més terrible. El pitjor era haver d’acostumar-se a la naturalitat amb què la gent es matava, a la “ morte matada ”.

La raó de ser de tanta violència era la lluita per la terra. A la regió de l’Araguaia, com a tants altres llocs del Brasil i de l’Amèrica Llatina, es vivia amb un tros de terra i es matava per un tros de terra. D’un costat, els indis, els petits camperols i els peons de les fazendas ; de l’altre, els grans terratinents amb els seus exèrcits de pistolers. I enmig de tots ells i de tot allò, Pere Casaldàliga, un religiós que va prendre posició d’una manera clara. Allà les posicions tèbies i les mitges tintes no només són inútils, sinó que també són impossibles. Per això Casaldàliga va haver de prendre partit. Ho va fer de manera inequívoca i radical a favor dels pobres i dels oprimits. La seva lluita, marcada per una coherència i una integritat extremes, va traspassar fronteres fins a convertir-se en una de les figures més destacades de la teologia de l’alliberament. També en un enemic molt perillós per als terratinents i militars que, durant molts anys, van fer i van desfer al Brasil com van voler, sense límits.

Quan el vaig conèixer, la primavera del 1985, la situació a la regió, deien, no era tan dura com aquells primers anys, però Casaldàliga continuava vivint amenaçat i continuava escapant de la mort de miracle. Fa uns anys un famós pistoler de Pará, en una entrevista en un diari local, va reconèixer que de tots els encàrrecs que li havien fet només havia fracassat en dues ocasions. Una va ser amb Casaldàliga. Va explicar que un dia, quan li estava fent un seguiment, com feia habitualment amb totes les seves víctimes, Casaldàliga es va girar, va passar pel seu costat i li va somriure. “No sé per què -va confessar el pistoler-, però després d’allò no el vaig poder matar”. Aquesta no va ser l’única vegada que Casaldàliga va escapar-se de la mort pels pèls. Potser per això ningú que l’hagués conegut en aquells anys hauria dit mai que arribaria a vell. De fet, Tomás Balduino, bisbe de Goiás, amic i company de causes i de lluites, solia dir-li, per riure: “Déu et castigarà i moriràs al llit”. En aquell moment s’ho prenien com una broma perquè estaven convençuts que això no passaria. En aquell moment i en aquella terra, fer el que feien i dir el que deien Balduino i Casaldàliga era jugar-se la vida cada dia. N’eren plenament conscients. Donar la mort era la conseqüència lògica de donar la vida per les causes per les quals lluitaven. Per això Pere Casaldàliga sempre ha dit que les seves causes valen més que la seva vida.

Un detall. Recordo que, en els meus viatges acompanyant Casaldàliga per la regió, una de les coses que més m’impressionava era la manera com parlava amb la gent. En concret, com els saludava. El seu bon dia era preguntar-los com portaven la lluita. “ E a luta? ”, els deia. Perquè en aquella terra vermella de l’Araguaia només hi podies viure si havies après a lluitar. Les causes, sempre les causes.

I tot això sempre amb un somriure. Si hagués de destacar un tret característic de la seva personalitat, per quedar bé diria la coherència, la radicalitat, l’espiritualitat..., però la veritat és que el que sempre m’ha sorprès més d’ell és el seu sentit de l’humor. Un sentit de l’humor que fa que anomeni “vell amic” a la malaltia de Parkinson que des de fa uns anys el té clavat a una cadira, sense poder moure’s ni a penes parlar. L’última vegada que el vaig veure continuava vivint a São Félix, a la seva casa de sempre, amb la seva austeritat de sempre, i quan li vaig preguntar com estava, va deixar anar un somriure murri i només va dir una paraula: “Viu!” Fa mal veure’l així, costa d’acceptar-ho i no entenc com ha acabat per acceptar-ho ell mateix, però em sembla que al final ho he entès. Està viu. Són les causes de sempre i és la lluita d’ara. Seguir vivint és la seva manera de seguir lluitant, la seva manera de seguir mantenint viva la flama de les causes, sempre les causes, la millor manera de seguir militant en l’esperança. En paraules de Casaldàliga: “Al final del camí em diran: «Has viscut? Has estimat?» I jo, sense dir res, obriré el cor ple de noms...”

Etiquetes

Més continguts de