Pluja de llibres feministes

Potser encara no ho saben, però el feminisme està de moda! Ho dic amb alegria, perquè no saben que poquet de moda ha estat últimament. Hem vist com l’injuriaven i l’execraven, fins al punt de córrer la veu que ja no era necessari, sobretot entre les generacions més joves. I, de sobte, va i es posa de moda. Ara podem entrar a qualsevol llibreria i la paraula feminista no només no està proscrita, sinó que fins i tot se li dedica un taulell o una part gens menyspreable de l’aparador.

N’hi ha hagut prou amb unes quantes actrius internacionals com Emma Watson, que va dir “jo soc feminista” i amb alguna escriptora com Chimamanda Ngozi Adichie, que va dir “siguem feministes” perquè la bola hagi començat a fer-se gran i a rodolar muntanya avall. Això ha passat en qüestió de sis anys, que no és res: la xerrada TED que va inspirar el cèlebre llibre d’Adichie Tothom hauria de ser feminista (Edicions 62) data del 2012, i del 2014 la primera i sonada aparició d’Emma Watson com a ambaixadora de bona voluntat de l’ONU Dones. El 2012 és també l’any en què la periodista Laura Bates [vegeu una entrevista a l’ Ara Diumenge ] va posar en marxa el projecte Sexisme quotidià, que es va traduir en 100.000 testimonis internàutics de violència sexual contra les dones i en un llibre, Sexismo cotidiano (Capitán Swing), que els recomano molt per saber fins a quin punt pateixen les dones. Després han vingut les reivindicacions a les catifes vermelles, la Women’s March, el moviment #MeToo i la seva prolongació amb el Time’s up. Pel camí els mitjans de comunicació han anat fent la seva feina amplificadora i, finalment, el sector editorial se n’ha aprofitat.

El sector editorial és una mica carronyer, parlem clar; sempre és l’últim a assabentar-se de què es cou, sobretot aquí, on va a remolc de tot. Pocs editors o editores s’arrisquen a impulsar les modes; més aviat recullen els premis menors quan la loteria ja ha tocat, a l’estranger, esclar, perquè creuen molt poquet en el talent local. Snif! I així ha sigut com algunes autores de les quals aquí no havíem sentit a parlar ni remotament han arrelat per la via de la traducció.

M’estic referint sobretot a dos llibres publicats el 2016: Els homes m’expliquen coses (Angle Editorial), de Rebecca Solnit, i Mala feminista (Capitán Swing), de Roxane Gay. I, per descomptat, de la gran Mary Beard (La veu i el poder de les dones, Arcàdia). Són aquests llibres, amb el precedent del petit gran bestseller d’Adichie -petit perquè té poques pàgines i tampoc diu res de l’altre món-, els que estan fent que el nostre sector editorial caigui de la figuera. Teníem tanta set de llibres feministes que ens els hem begut d’un glop i encara estem assedegats.

De fet, passa que fins i tot quedant-nos una mica lluny -com passa amb part del que ens diuen Solnit i Gay- els degustem amb delit. Perquè, a desgrat de molts, ha resultat que el feminisme sí que interessava, bàsicament perquè la majoria lectora que són les dones estava desitjant que la interpel·lessin d’una vegada pel que fa a la seva condició avui.

I en aquesta eclosió llibresca feminista la producció local també ha tingut el seu espai, i s’estan venent bé Feminisme de butxaca (Angle Editorial), de Bel Olid, i Curs de feminisme per a microones (Ara Llibres), de Natza Farré. Elles han donat el tret de sortida del producte de proximitat, però darrere n’han vingut altres. En aquests dies, per exemple, ha pujat al carro l’actriu Leticia Dolera, molt activa reivindicant el feminisme públicament, amb Morder la manzana (Planeta), que promet.

Provocacions i recuperacions

I també se’ns han colat alguns altres elements que funcionen com agents provocadors, com és el cas de Por qué no soy feminista, de Jessa Crispin, amb el qual confesso que no estic gaire d’acord. Però, per compensar, hem obert una porta que també ens cal, i molt: la dels homes que parlen de com ells també han de formar part d’aquesta revolució i que no volen quedar-ne despenjats. No es perdin El hombre que no deberíamos ser, d’Octavio Salazar (Planeta). I, afortunadament, també s’ha aprofitat l’avinentesa per reeditar un llibre pioner que feia anys que estava exhaurit, Íbamos a ser reinas, de Nuria Varela (B de Books), i per traduir finalment Teoria King Kong (L’Altra Editorial), de Virginie Despentes, que és una obra que fa anys que hauríem necessitat i que s’ha fet esperar massa. No se la perdin, és una d’aquelles que sacsegen de veritat.

Ja ho veuen, l’arbre que creix fora dels límits del patriarcat i que el qüestiona directament ha començat a donar els seus fruits també en forma de llibres.

Etiquetes

Més continguts de

El + vist

El + comentat