Populismes

Donald Trump és un populista, sí, ¿però tots els moviments polítics als quals es penja aquesta etiqueta també ho són? L'ARA ha parlat amb pensadors de diferents vessants per trobar una resposta

MARINA GARCÉS

“El terme ‘populisme’ confon més que no explica”

La filòsofa Marina Garcés considera que hi ha molta confusió a l’hora de definir què és i què no és populisme i que aquesta confusió “no és innocent”. “El terme populisme és un calaix de sastre que confon més que no explica”, afirma la filòsofa. Per això creu que es barregen moviments polítics sense punts de contacte real: “Què tenen a veure les lluites populars a l’Amèrica Llatina, que són a la base de determinats governs, almenys en un inici, amb fenòmens com el Brexit al Regne Unit, Donald Trump als EUA o Marine Le Pen a França?”, es pregunta Marina Garcés. Més que fixar-se en el populisme de Donald Trump com a explicació del seu triomf, aquesta filòsofa demana que obrim el focus: “Què han fet els dirigents dels països suposadament desenvolupats i democràtics? Treballar pels interessos del capital i dels seus amos. El rostre bestial de Donald Trump és el rostre del món en què vivíem abans que ell aparegués com el seu nou dirigent. No ho volíem veure”. Marina Garcés demana que per combatre el fenomen del populisme primer s’ha d’entendre què l’ha fet aparèixer.

BERTA BARBET

“Al ciutadà li agrada pensar que hi ha solucions fàcils i sense costos”

Al marge de la definició de populisme com el poble contra unes elits que no el representen -la més acceptada ara mateix en ciència política-, Berta Barbet n’afegeix una altra: “Les solucions que proposen són simples i sense costos. Al ciutadà li agrada molt pensar que hi ha polítiques bones per a tothom en què ningú hi surt perdent”. Aquesta politòloga afegeix que les contradiccions del nostre discurs ens incomoden i, per tant, “assumir un discurs que no en té ens permet creure que els nostres problemes es deuen a algú que és molt dolent”. L’explicació de l’èxit recent del populisme, segons aquesta politòloga, és que “el liberalisme i la socialdemocràcia han perdut força com a projectes polítics i hi havia necessitat d’un altre discurs”. Malgrat el diagnòstic, Barbet és pessimista amb la manera com s’hi pot fer front: “Es pot combatre el populisme amb assignatures com l’educació per a la ciutadania a les escoles i amb més informació, però costa desactivar la identificació de l’enemic en col·lectius com els immigrants i els homosexuals”.

DAN GILLMOR

“Els mitjans estimulen la por i la indignació que alimenta el populisme”

Aquest nord-americà, analista dels mitjans de comunicació, confessa que, per primer cop, va donar diners en una campanya presidencial i ho va fer per Hillary Clinton. Es mostra molt preocupat per la situació que s’obre al seu país amb l’elecció de Donald Trump com a president, una etapa que creu que serà molt problemàtica en termes de justícia social. Gilmor té clar que el periodisme ha fracassat durant la campanya i ha jugat un paper determinant afavorint Trump. “S’ha fet un bon periodisme, però no de manera insistent. I, quan s’ha fet, les xarxes socials l’han desacreditat”, lamenta el professor Dan Gilmor, que creu que l’administració Trump serà un “enemic real” del bon periodisme, una professió que veu amenaçada ara mateix a tot el món. I quan s’endinsa en la reflexió sobre el populisme, veu clar que els mitjans de comunicació són responsables en bona mesura de crear el clima de por que els cal a aquests moviments per prosperar. “Les ràdios i les televisions actuen com a estímul de la por i la indignació que alimenten el populisme”, conclou.

JORDI VAQUER

“El populista creu que la voluntat del poble és única i només la interpreta ell”

Ni tots els moviments polítics extrems es poden considerar populisme pur, encara que tinguin algunes característiques que el defineixen, ni tots els populismes són negatius per si mateixos. Jordi Vaquer, doctor en relacions internacionals, ho veu així, i posa com a exemple que els polítics que denuncien la relació “malsana” que hi ha entre el poder econòmic i el polític tenen raó de criticar-ho perquè és real. “La solució a aquest populisme és canviar aquesta relació malsana, no culpar a qui ho denuncia”. Per al director de l’Open Society a Europa, hi ha tres elements que defineixen el populisme: la dicotomia poble-elits -“L’oposició entre un poble homogeni i unes elits que l’han traït i han capturat el poder en benefici seu”-, comptar amb un líder carismàtic -“Ell és l’única veu que interpreta la veu del poble”- i la negació del pluralisme i l’alternança política -“No entendre que avui manes tu i demà jo i que, un cop al poder, ja no cal fer controls democràtics perquè ho ha decidit la voluntat popular”-. Per a Vaquer, només tenir una d’aquestes tres característiques no és populisme: “Per exemple, Podem no és populista perquè només compleix la primera”. En canvi, de populismes purs, afirma, n’hi ha molt pocs ara mateix. Un exemple clar, segons Vaquer, seria el president de les Filipines, Rodrigo Duterte.

Aquest analista creu que les raons que expliquen l’auge d’aquests populismes en la societat occidental són diverses. Des de la insatisfacció amb els polítics per la gestió de la crisi fins a elements identitaris. Però Vaquer n’apunta un altre: “La descomposició de l’espai mediàtic ha fet que ja no hi hagi referents comuns que expliquin què està passant a tothom, sinó que hi ha més mitjans que es dirigeixen a un públic concret i els expliquen el que volen sentir”. Solucions? “Els polítics no populistes han de parlar del que importa a la gent, si ningú parla d’immigració i només ho fan els populistes, llavors seran ells els que marcaran l’agenda”, diu Vaquer.

JOAN MANUEL TRESSERRAS

“Construeix dogmes simples que conviden a deixar de pensar”

La gent que no s’implica en política, no participa en les decisions col·lectives que ens afecten a tots i fa servir els mitjans de comunicació per entretenir-se i no per informar-se del que passa al seu voltant “és carn de canó del populisme”, assegura Joan Manuel Tresserras, professor de comunicació i exconseller de la Generalitat. “El populisme construeix dogmes simples que conviden a deixar de pensar i reflexionar; el món passa a ser simple i tot és culpa de causes externes”, explica Tresserras, que afegeix: “Molts populismes s’alimenten de la por, el desengany i la frustració”. La clau del seu triomf és precisament pels seus missatges simples, perquè es basen en problemes reals, com la immigració, i també perquè juguen amb la nostàlgia. “Trump s’ha passat la campanya venent que tornarà a l’Amèrica d’abans perquè sap que tothom té un bon record de quan era jove, però sap que és impossible tornar enrere en el temps”, afirma Tresserras. La conclusió d’aquest professor de comunicació de la UAB és que “en general el populisme acaba incomplint les seves promeses; amb fórmules simples és molt difícil resoldre problemes complexos”. ¿I la recepta per combatre el populisme, segons Tresserras? “Exigir a les persones responsabilitat i compromís. Ser ciutadà vol dir participar de la vida pública i ser coresponsable del que passa al teu voltant i no culpar els altres de tot el que passa”.

POL MORILLAS

“Si no dónes respostes als problemes de la gent, ho faran els populistes”

Per a Pol Morillas, investigador principal del Cidob, el populisme “redueix els problemes complexos a solucions senzilles” perquè siguin més fàcils d’empassar. “Però la trampa és que que la solució sigui fàcil no vol dir que sigui fàcil d’aplicar, i aquí és on fallen molts dels populismes quan arriben al poder”, explica. Morillas posa com a exemple d’això el que li ha passat a Alexis Tsipras a Grècia -“si el considerem populista”, diu- o el que li va passar a Jörg Haider a Àustria. “I ara veiem com el Brexit no serà tan senzill de portar a la pràctica com semblava, i també li pot passar a Trump, perquè vivim en societats complexes”, apunta aquest politòleg.

Malgrat això, els polítics populistes segueixen guanyant eleccions. Per què? “S’han produït dos fenòmens simultanis, els efectes de la crisi econòmica i d’una altra crisi de valors, més ideològica”, descriu Morillas, que afegeix: “Hi ha molta distància entre els discursos ideològics dels polítics i el que diuen els mitjans amb els problemes reals de la gent”. És per aquest motiu que la recepta d’aquest politòleg contra l’auge dels populismes és “regular les injustícies de la globalització, ser més eficients contra l’evasió fiscal, però sobretot donar respostes als problemes de la gent, si no els en dónes ho faran els populistes”.

JEAN-YVES CAMUS

“El populisme de Duterte té una arrel diferent”

Jean-Yves Camus és el gran expert francès en ultradreta europea i, aquests dies, ha seguit des dels EUA les eleccions que han fet Donald Trump president. Després d’ell, ¿veurem Marine Le Pen com a presidenta a França? Camus alerta que es tracta de dos fenòmens molt diferents. Le Pen encapçala un partit que ara mateix continua al marge de les institucions franceses, que gairebé està fora del sistema polític d’aquest país, i Trump, en canvi, era el candidat dels republicans, un dels dos partits majoritaris als EUA. “Tenia al seu darrere tota la maquinària del Partit Republicà, amb el que això significa de mobilització i de finançament. Estava al mateix moment dins i fora del sistema, mentre que Marine Le Pen continua fora del sistema”, conclou Camus.

Per a aquest analista francès el terme populisme és tan imprecís que com més s’utilitza menys s’entén. De fet, de populismes n’hi ha d’esquerres i de dretes i, en termes polítics, l’un i l’altre no tenen res a veure. “No tenen la mateixa arrel el populisme que ha portat Rodrigo Duterte a la presidència de les Filipines, el sentiment contra les elits que ha propulsat Donald Trump o el que va aprofitar el descontentament amb el funcionament de la Unió Europa que va provocar el triomf del Brexit al Regne Unit”. Jean-Yves Camus fixa la mirada ara en el 4 de desembre a Àustria, on es repetiran les eleccions que, abans de l’estiu, van deixar el candidat de la ultradreta a un pas de la presidència del país. “La ultradreta austríaca i la francesa cooperen en diferents fronts i un triomf de l’una podria fer créixer el suport a l’altra”, conclou.

EVA ANDUIZA

“Posa la sobirania popular per davant dels límits de les democràcies”

“Els polítics haurien d’estar més atents als malestars de la gent i mirar d’escoltar-los i saber per què se senten malament encara que no ho estiguin tant en comparació amb altres sectors”. Aquesta és la fórmula d’Eva Anduiza contra els populismes. Anduiza és professora de ciència política de la UAB i està treballant en un projecte de recerca precisament sobre els populismes, i el primer problema amb què s’ha trobat és precisament com definir aquest moviment.

“S’aplica a moltes coses i persones molt heterogènies i, a més, té un segon problema, que és un concepte carregat de connotacions negatives perquè sempre s’ha associat a l’extrema dreta i es fa servir com una arma política”, argumenta. Malgrat aquestes dificultats, el món acadèmic s’ha posat d’acord en uns trets comuns dels populismes: “És una ideologia lleugera, sense gaire programa al darrere, amb un discurs antielitista”. I precisament per aquesta identificació de les elits com el mal i el poble com el bé, un segon element que el defineix és que “és el poble qui ha de decidir què s’ha de fer directament, posant la sobirania popular per davant dels límits de les democràcies i els sistemes de control institucionals”. Els populismes també rebutgen els acords entre els partits que representen interessos clarament diferents.

ISMAEL PEÑA

“És un discurs fàcil de comprar, però necessita que hi hagi demanda”

Segons l’analista Ismael Peña, tots els populismes són negatius, però hi ha diferents graus: “El nazisme és el més salvatge i no cal parlar-ne, però n’hi ha d’altres de més innocus, com el populisme de Ciutadans o de Podem”. Per a aquest professor de ciència política, una de les característiques són “les solucions màgiques” als problemes: un mur a la frontera de Mèxic contra la immigració o un impost del 200% als més rics.

“El discurs dels populismes és fàcil de comprar, però no n’hi hauria prou si no hi hagués demanda, és a dir, un context propici”, afirma Peña. I quin és aquest context? La falta de “legitimitat” dels polítics i els partits, i no només perquè alguns siguin corruptes, sinó també perquè tenen uns interessos diferents dels del poble i perquè la seva efectivitat és baixa, ja que la majoria de decisions econòmiques es prenen per sobre d’ells. “I és quan la democràcia tradicional no aporta solucions als problemes de la gent que creixen els populismes”, opina. Ismael Peña considera que, més que les crisis econòmiques, la benzina dels populismes són les crisis de sobirania, com ara que Donald Trump, en campanya, ha apel·lat a la idea que les elits li havien pres al sobirania als americans.

La solució a l’efecte negatiu dels populismes passa pels partits polítics tradicionals, segons Ismael Peña: “Han de renovar el discurs, però de debò, no val agafar el discurs de sempre i aplicar-li màrqueting; han d’entendre realment el nou món, com això està afectant la gent i intentar fer un programa que respongui a aquestes necessitats”.

Més continguts de

El + vist

El + comentat