ESPRIU 100 ANYS

Un segle després del seu naixement, és reivindicat gràcies A una obra robusta i el paper de símbol de la represa cultural

Salvador Espriu, poeta del poble

En l' homenot que Josep Pla va escriure sobre Salvador Espriu s'hi podia llegir: "Els esforços que ha d'haver fet Espriu perquè ningú no el llegís han d'haver estat extraordinaris". Fa referència a la primera etapa de l'escriptor, la que arrenca amb El doctor Rip (1931) i es tanca amb Letizia i altres proses (1937), abans que la victòria franquista liquidés tota expressió en llengua catalana. "Arribà un moment que cregué que formava part d'una generació acabada, morta i debolida, que la seva vida no tenia cap sentit, que no hi havia res a fer -continua Pla-. Però el pas del temps desplaçà Espriu de la tètrica visió edènica de la seva vida a l'elegia punyent i desesperada del seu segon moment".

La guerra va suposar un trencament evident i funest en la producció literària catalana. Josep Maria de Sagarra, Carles Riba, Joan Oliver, Marià Manent, Josep Carner, Mercè Rodoreda, Eugeni d'Ors, Màrius Torres i el mateix Espriu són només una petita selecció de l'efervescència d'autors que, des posicions estètiques i ideològiques molt diverses, van anar confegint un ventall creatiu d'una riquesa que, a partir del 1939, entraria en un llarg parèntesi, matisat per les aportacions que començarien a fer alguns autors exiliats (Joan Sales, Pere Calders, Anna Murià, Agustí Bartra, Mercè Rodoreda, Josep Palau i Fabre...) i els que, havent-se quedat a Catalunya, van participar en la represa de les lletres catalanes (J.V. Foix, Josep Pla, Jordi Sarsanedas, Carles Riba, Joan Perucho...). Espriu va formar part d'aquesta segona fornada amb una obra que a partir de la dècada dels 40 canvia la narrativa per la poesia i el teatre. L'obra Primera història d'Esther , concebuda com una "espècie d'exèquies de la llengua catalana", va acabar aixecant polseguera tot i l'hermetisme aparent. Durant la dècada dels 50 la persistència d'Espriu en la poesia ( Mrs. Death , El caminant i el mur , Final del laberint ) i en el teatre ( Antígona ), combinada amb la participació constant en premis literaris i revistes, van preparar el terreny perquè amb la publicació de La pell de brau -el seu poemari més polític- acabés convertint-se en un dels símbols de la represa cultural del catalanisme, coincidint amb una obertura progressiva del règim.

La veu del compromís

A finals dels 60, coincidint amb la consagració d'Espriu com a poeta del poble , s'aixequen les primeres veus que discuteixen el valor dels textos més compromesos de l'autor. Joan Ferraté declarava a Serra d'Or : "Sóc anti- La pell de brau , que va ser una operació fraudulenta d'en Castellet i d'en Molas amb l'acord de l'Espriu. Aquest llibre és una merdeta, una equivocació... Però antiespriuà no [ho sóc] gens. Jo he insistit moltes vegades que Primera història d'Esther està entre les cinc millors obres que s'hagin escrit mai en català. En conjunt la poesia d'Espriu em sembla bastant pobra". Ferraté encapçalaria un seguit d'autors que van posar en dubte el valor literari de l'Espriu més compromès, que, tot i així, és el vessant que ha aconseguit arribar a un gruix de lectors més important, una part dels quals el van acomiadar a l'enterrament multitudinari del 23 de febrer del 1985.

SINERA

"Pels portals de Sinera passo captant engrunes de vells records"

"Sóc de Sinera", deia Espriu. La seva Sinera no és tan sols l'anagrama d'Arenys de Mar, sinó la Catalunya d'abans de la Guerra. "El país perdut, el que hauria pogut ser però que no va ser per culpa de la derrota de la República el 1939, el país de la memòria", resumeix el poeta Carles Torner. Espriu explicava que en realitat Sinera era una petita pàtria "basada en el record i el desig": "Una transposició poètica dels meus records d'infància", escrivia.

SEPHARAD

"Escolta, Sepharad: els homes no poden ser/ si no són lliures"

La Sepharad dels poemes d'Espriu, el nom amb el qual els jueus expulsats el 1492 pels Reis Catòlics anomenaven la península Ibèrica, és un desig. El poeta vol la reconciliació entre els guanyadors i els vençuts, i foragitar per sempre la guerra. Però això no és possible sense que l'Espanya vencedora escolti la veu dels que han perdut. Tenia l'esperança posada en les generacions futures perquè superessin el gran error de la guerra, una ombra que sempre el perseguirà.

EL TEMPLE DESTRUÏT

"Ja l'únic temple destruït, esdeveníem rar l'exili"

Espriu relaciona la vida quotidiana amb la literatura jueva: l'Antic Testament, i també la Càbala, la Mixnà i el Talmud, són al rerefons de molts versos. "El temple destruït comporta l'exili. També l'exili interior que ell mateix vivia. Espriu compara el patiment dels catalans amb el dels jueus expulsats", explica Torner. Els catalans, com els jueus, per no desaparèixer com a poble, es refugien en una esperança que neix de l'austeritat i l'estudi. "Espriu buscava l'alè de l'antiga saviesa jueva", diu Torner.

EL LABERINT

"I em perdo i sóc, sense missatge, sol,/ enllà del cant, enmig dels oblidats"

Espriu és un home inquiet: llegeix autors grecs, jueus i llatins, llibres de mitologia, de filosofia, d'història antiga, fins i tot d'esoterisme. El mite del laberint metaforitza la relació d'Espriu amb la seva obra i amb la seva mateixa vida personal i com a escriptor. "El laberint pot representar la recerca espiritual i el fil per trobar-hi un camí és la poesia", afirma Torner. El Minotaure és la violència, la mort imposada, la guerra.

LA BARCA D'HORUS

"Desperta, és un nou dia, la llum del sol llevant, vell guia pels quiets camins del fum"

Espriu aspirava a ser professor d'egiptologia a la Universitat Autònoma creada durant la Segona República. La guerra va frustrar el seu futur professional. Malgrat tot, la fascinació per Egipte no el va abandonar. A la seva poesia apareix el mite de la barca d'Horus, que recorre el firmament. És la roda del temps de les seves cançons. L'albada no només significa el naixement del dia. És també un renaixement.

JARDÍ DELS CINC ARBRES

"Ors de sol damunt l'heura del jardí dels cinc arbres"

El jardí dels cinc arbres és el món de la infància, el refugi obsessivament il·luminat pel sol, fins i tot el de posta a l'hivern. "Enyora la infància, la família i la mare, amb qui va tenir una relació forta", explica Torner. "Les roses de Sant Jordi que apareixen als versos són una evocació de les mans de la mare", afegeix. El jardí dels cinc arbres existeix: és el de la casa d'estiueig a Arenys.

LA MORT

"...no esgotaràs tots els noms de la mort. / Només recorda / que es diu 'vell caminant' i també 'mur', / i com jo que parlo, i com tu que escoltes"

Espriu deia que la seva obra era una reflexió sobre la mort per no deixar-la de tenir mai present, amb serenitat. "La mort és el personatge central. Tota la seva obra és una meditació sobre la mort, perquè no hi girava els ulls, vivia en la seva presència", diu Torner. Espriu fa amb els versos una processó de Setmana Santa. Les paraules són "llums en aquest seguici de la mort caminada".

EL POTSER

"Esguardes al camí la incertitud de l'alba? Potser no, potser sí"

"Jo em dic agnòstic per humilitat, però indubtablement jo tinc una profunda pregona preocupació religiosa. Em sembla que ara es va veient més aquesta arrel religiosa de la meva poesia", afirmava Espriu. El poeta utilitza repetidament la paraula potser quan s'acosta a Déu. "El potser esdevé el lloc des del qual pot pensar la pregunta de Déu i intuir respostes", assegura Torner. Espriu no fa mai afirmacions teològiques, perquè és massa respectuós amb la fe. "És tan auster que no pot reduir la fe a un discurs", assegura Torner.

COMPANYIA

"Cansat de tants versos que no fan companyia"

"Per Espriu, els versos no tenen sentit si no ens acompanyen. La poesia es vol propera, compartida", assegura Torner. "És un Espriu compassiu, empàtic amb el sofriment tant individual com col·lectiu, proper a la malaltia i al dolor dels altres", afegeix.

MIRADA

"Quan la llum pujada des del fons del mar / a llevant comença just a tremolar, / he mirat aquesta terra, he mirat aquesta terra"

"Potser creieu gens de fiar uns ulls que tant han estimat?", pregunta Espriu. La seva poesia mira el seu país, no es cansa de mirar les vides que l'envolten. "Espriu diu que els seus ulls ja no saben sinó mirar dies i sols perduts -afirma Torner-. Espriu ho mira tot, ho enregistra, en fa memòria, se'n compadeix…"

Més continguts de

El + vist

El + comentat