Vida, mort i una dura rutina

La carretera sense asfaltar serpenteja, travessa una plantació de cautxú i s’enfila a un turó, a prop d’una antiga colònia de leprosos. Aquí, en un grup d’edificis de color blau cobalt gestionats per una organització benèfica nord-americana, es lluita contra l’última plaga, l’Ebola. Treballadors liberians i voluntaris estrangers identifiquen els infectats, els salven si poden i procuren impedir la propagació del virus.

El lloc sembla d’un altre món. Uns nois es troben prou bé per voltar per la planta; d’un incinerador de residus mèdics emana un fum acre que es perd en l’immens cel tropical; els metges, coberts pels vestits protectors grocs, són irreconeixibles; els pacients que no tenen Ebola escolten la ràdio amb els que sí que en tenen, separats els uns dels altres per una tanca i l’aire fresc.

07.20

Mitja dotzena de metges i infermeres es reuneixen al voltant de les pissarres per al traspàs del torn de nit. El centre -que disposa d’una zona de triatge, amb una unitat restringida per als pacients sospitosos d’infecció d’Ebola i una altra per als que han contret la malaltia- no està tan ple com algunes clíniques de Monròvia, a més de quatre hores en direcció oest.

La infermera nord-americana Bridget Anne Mulrooney informa que un nen de 8 anys no tenia prou forces per acostar-se a la boca una ampolla d’un litre de solució de rehidratació oral i per això li ha donat una ampolla més petita i llençols per abrigar-se. Una dona que ha perdut el fill i el marit per culpa de l’Ebola i que és sospitosa d’haver contret la malaltia es negava a menjar i a prendre medicaments per als símptomes d’altres possibles malalties, com ara la malària. Un home de més de 70 anys, molt xerraire i que cau molt bé al personal, estava desorientat i tenia el llençol xop de sang. Fa quatre dies que l’han ingressat, però encara no han arribat les proves del laboratori que confirmin el diagnòstic d’Ebola. “Crec que és positiu -diu el metge nord-americà Colin Bucks-. Crec que és un cas terminal”. Vuit pacients han necessitat líquids intravenosos. Informen que un pacient estava content. Un altre jugava a cartes.

07.40

Les oracions del matí comencen amb una cançó i picades de mans a tres temps. Prop de 18 treballadors locals, la majoria amb botes de goma i bates d’hospital blaves, que de tant posar-les en lleixiu s’han tornat de color rosa pastel, ballen i preguen a Déu que tingui misericòrdia de la clínica i dels que hi treballen.

08.10

Sean Casey, el nord-americà que dirigeix l’equip del centre de tractament, es reuneix amb els caps de departament. El cap del personal d’ambulàncies diu que hi ha cinc possibles infectats d’Ebola esperant que els portin al centre, però la planta de sospitosos de contagi és plena, segons diu Casey, i s’ha de buidar. Necessiten els resultats del laboratori per donar d’alta els pacients sense Ebola.

08.40

Una liberiana escudella unes farinetes de nyam fumejants que treu d’una galleda blava: és l’esmorzar dels pacients i el personal. A la clínica hi ha treballadors que s’encarreguen de la neteja, l’aplicació d’esprais i l’eliminació de residus; desinfecten constantment el recinte i retiren el material contaminat. Tot i això, hi ha alguna cosa que grinyola: la dona que posa el menjar en plats de porexpan és a prop dels vestidors per al personal que surt de les zones de descontaminació i de la farmàcia, i té al davant un refrigerador on hi ha un rètol ben eloqüent: “Anàlisis de sang per Ebola. No hi poseu menjar”.

08.45

El personal mèdic es posa d’una en una les diverses peces de l’equip protector per entrar a les zones de tractament. Guants, vestits, màscares, caputxes, davantals, ulleres: ho comproven tot davant d’un mirall per assegurar-se que la pell no ha quedat al descobert enlloc. El procés dura uns 20 minuts.

Un metge, Steven Hatch, entra a la planta de pacients sospitosos de contagi d’Ebola i els pregunta si tenen gana. Una dona que porta una samarreta camina encarcarada darrere seu; està tan dèbil que la cadira de plàstic que porta a les mans sembla massa pesada. Des del vestidor, uns quants membres del personal tiren ampolles d’aigua i bosses de plàstic a la zona dels pacients per damunt d’una tanca, sense tocar res.

Uns quants membres del personal comenten que potser es podrien donar als pacients de la planta de casos sospitosos unes taules de fusta i uns daus per jugar. Casey decideix que no perquè algú no infectat podria contreure la malaltia; només els pacients d’Ebola confirmats poden jugar i estar junts sense perill.

10.00

Dos homes amb vestits protectors grocs i guants de goma molt gruixuts surten de la clínica i porten en una llitera una bossa per transportar cadàvers. Caminen pel bosc tropical entre la piuladissa dels ocells, i darrere seu un home ruixa el camí amb una solució de clor fins que les fulles marrons es tornen brillants. Han d’enterrar un home de 38 anys. En la fase final de la malaltia es va llevar del llit desorientat i es va arraulir al costat d’una dona de 50 anys que ja havia mort.

La bossa amb el cos de l’home degota quan l’equip encarregat de l’enterrament la introdueix en una fossa que acaben de cavar, al costat de la tomba de la dona, on han posat un senzill cartell de fusta per identificar-la. És el setè cos enterrat al nou centre de tractament. Ja s’han cavat deu fosses més, i quatre homes observen l’escena repenjats a les pales.

10.50

Els metges revisen els primers resultats de les proves que arriben del nou laboratori mòbil que la marina dels Estats Units ha instal·lat el dia abans a la universitat local. Sembla un miracle: els resultats ara s’entregaran al cap de poques hores en lloc dels quatre o cinc dies.

Envoltada per una reixa de color taronja, la clínica sembla més aviat un centre de detenció, tot i que seria fàcil escapar; un pacient desorientat va anar a parar a la carretera i el van acompanyar de tornada al centre. No hi ha guàrdies armats vigilant a l’exterior ni hi ha mesures de seguretat a les entrades a les zones dels pacients. Una altra pacient, Lorpu Kollie, de 28 anys, s’alegra quan li diuen que no és a la llista de les persones que, segons les proves, estan infectades. Truca als seus pares per dir-los que torna a casa, però un membre del personal l’ha confós amb una altra persona i sí que ha donat positiu. Queda destrossada quan s’assabenta del nou diagnòstic i es nega a traslladar-se a la planta de confirmats d’Ebola. Una cosa tan bàsica com les anàlisis de sang els planteja encara uns problemes descomunals. De vegades, l’intens procés de desinfecció esborra o difumina dels tubs i el paper els números d’identificació dels pacients, i això fa que sigui difícil o impossible llegir-los.

Migdia

Ja ha arribat el dinar; la calor és asfixiant. Les galledes blaves on s’han servit les farinetes de nyam de l’esmorzar ara són plenes d’arròs. A la sala del personal, els treballadors posen menjar als plats de porexpan a l’espera que els metges i les infermeres vinguin a devorar-lo.

13.00

Un membre del personal torna del mercat local amb bosses plenes de roba de segona mà: són per substituir les peces de roba dels pacients que s’han hagut de llençar perquè estaven brutes o potser contaminades. El personal de neteja de la bugaderia desinfecta i renta les bates, les ulleres protectores, els guants de goma, els davantals i les botes del personal en uns cossis amb lleixiu diluït i després ho posa tot en una rentadora. Tota la roba i els estris es treuen a fora perquè s’eixuguin; els davantals pengen d’una corda, i les botes estan de cap per avall repenjades en uns pals. La roba i els llençols dels pacients es cremen quan els donen d’alta o es moren.

16.30

Unes infermeres amb bata reparteixen els medicaments de la tarda, administren solucions intravenoses i extreuen sang als pacients nous i als tres a qui els han de tornar a fer les proves. I arriben els nous resultats. Lorpu Kollie ara ha donat negatiu; això vol dir que s’ha recuperat de l’Ebola o que la primera mostra s’havia confós amb la d’una altra persona. “Gràcies, moltes gràcies!”, diu, molt contenta.

19.10

L’equip de dia traspassa els pacients al torn de nit. Uns quants han millorat, i els que han donat negatiu en les proves tornaran a casa l’endemà. Un home, però, ha vomitat al pati. Li han trobat un ganivet enfundat sota el coixí, i ell els ha explicat que s’estima més morir d’una ganivetada que no a causa de l’Ebola.

L’altra cara és la de Lorpu Kollie, que ha pogut marxar. Ha plogut una mica, i des del cim del turó pot veure l’arc de Sant Martí.