Un any del terratrèmol polític

Les conseqüències de la declaració d’independència i del 155 són ben visibles un any després. Ja sigui per la presó, l’exili, les circumstàncies electorals o les personals, només Arrimadas i Iceta segueixen al mateix lloc que fa un any

SECCIÓ DE POLÍTICA DE L’ARA

El 27 de setembre, poc després de la declaració d’independència, el sentiment que flotava al Parlament no era d’eufòria: era d’incògnita per un futur que alguns intuïen -molts consellers temien unes conseqüències personals que s’han concretat en presó i exili- però que la majoria eren incapaços de calibrar. Un any després, les rèpliques del que va ser aquella jornada, amb la DUI i l’aplicació del 155, han afectat, en major o menor mesura, tots els partits. Els canvis en l’independentisme són evidents. Després de mesos fiant-ho tot a la unilateralitat, l’abisme a què el van abocar la repressió, els recels entre l’exili i la presó i la pugna electoral han fet impossible una estratègia conjunta. L’espai que abandera el president Carles Puigdemont està decidint què vol ser: el president va superar ERC amb una marca personalista (Junts per Catalunya) i la promesa incomplerta de tornar a Catalunya, i ara està definint un espai (la Crida) amb objectius encara difusos i de la mà de l’ara president Quim Torra, que fa un any no era ni diputat. ERC, la més combativa a favor de la DUI, va prometre fer efectiva la República, però de seguida va virar l’estratègia cap a la recuperació de la proposta d’un referèndum acordat que, fins al 21-D, considerava impossible. Els rumbs dels dos han motivat que la CUP passi de ser la tercera pota al Parlament a fer oposició des de l’independentisme.

El constitucionalisme també ha patit canvis. El protagonisme de Cs va tenir premi electoral, i això, de retruc, va fer caure el PP a un abisme que ha acabat amb Xavier García Albiol. Arran del 155, el PSC va patir unes turbulències que comença a superar. Els socialistes, alineats amb PP i Cs, han dedicat aquests 12 mesos a separar-se’n i lluiten per tornar a ser un actor central. Tot i el canvi d’estratègies i de cares, els efectes del 27 d’octubre es mantindran. Un abans i un després de la política catalana.

Cs s’afiança mantenint la tensió

El suport al 155 va inflar Cs fins a capitalitzar el rebuig al Procés i convertir-se en el primer partit no catalanista a guanyar unes eleccions al Parlament, tot i que es va haver de conformar amb liderar l’oposició. El partit més furibund contra l’independentisme ha crescut -com un mirall invertit- en paral·lel al sobiranisme. Cs, que el 2006 era minoritari amb 3 escons a Catalunya, avui, amb 36, és qui més en té, i malda per consolidar-se mantenint la tensió al carrer i al Parlament. Té dos enemics: d’una banda, la relaxació en el to per part de JxCat i ERC, que perjudica les seves perspectives electorals; de l’altra, la refundació del PP de Pablo Casado, determinat a disputar-li l’espai a Catalunya.

ERC opta pel pragmatisme per superar els límits de la unilateralitat

La declaració d’independència va posar punt final a l’aposta del Govern per la unilateralitat. Sense el suport d’almenys el 50% de la ciutadania i sense capacitat per controlar el territori, la força del 155 va passar per sobre de les institucions catalanes. ERC era el partit que més clarament promovia la DUI -portava anys fent-ho- però també el que més ràpidament va entendre que calia un canvi. El diàleg, eixamplar la base independentista i l’aposta, de nou, pel referèndum acordat, són l’eix estratègic del partit. Ara, amb el president a la presó i la secretària general a l’exili, li pertoca a Pere Aragonès portar les regnes del partit.

Del PDECat al nou moviment de Carles Puigdemont

El PDECat és el que ha canviat més en un any. Si la legislatura passada la direcció de Marta Pascal ja es va anar allunyant de l’expresident Carles Puigdemont, el distanciament va assolir la màxima expressió el 21-D: Puigdemont va elaborar una llista pròpia, JxCat, amb el fitxatge d’independents, entre els quals hi havia el president, Quim Torra, l’exlíder de l’ANC Jordi Sànchez i la consellera Elsa Artadi, que havia estripat el carnet del partit. El PDECat, des de llavors, està en un segon pla a l’hora de decidir, ja que els seus diputats no són a la cúpula del grup. De fet, Puigdemont impulsa una nova formació amb l’objectiu d’“unir” l’independentisme, la Crida, en la qual el PDECat encara no ha decidit com encaixarà. La diferència no és només de noms sinó també d’estratègia: si el PDECat s’aferrava a la moderació, JxCat i la Crida creuen que, malgrat la mà estesa pel diàleg, cal mantenir el conflicte obert amb l’Estat.

El PSC s’aferra al diàleg per matisar l’estigma del 155

L’aval del PSC al 155 va ser incòmode. Les discrepàncies internes van aflorar entre els qui, com Núria Parlon, veien inacceptable donar suport a una suspensió autonòmica, si bé els esforços de Miquel Iceta per evitar el xoc amb l’Estat van allunyar el partit de la fractura. “Ni DUI ni 155” era el lema que, com els comuns, els socialistes catalans defensaven des de feia temps, però la proclamació de la República va acabar amb els seus esforços equidistants i els va acostar encara més a la reivindicació unionista de PP i Cs. Amb vista al 21-D, Iceta fins i tot es va deixar veure en manifestacions de Societat Civil Catalana, però el PSC va perdre la partida electoral contra els d’Inés Arrimadas, que va arrasar als feus socialistes metropolitans. Un any després, la situació és molt diferent: el PSC està més unit, i l’ascens del PSOE a la Moncloa ha donat centralitat al partit i a la seva eterna crida pel diàleg Generalitat-Estat, en el qual confien per recuperar el terreny perdut a les urnes.

De CSQP als comuns; de Coscubiela a Domènech

L’olla a pressió que vivia el país va explotar també a l’espai dels comuns, que aleshores representava Catalunya Sí que es Pot (CSQP) al Parlament. El ple del 27 d’octubre serà recordat per la votació secreta sobre la independència que alguns diputats de la confluència van boicotejar ensenyant la seva papereta del no. Albano Dante Fachin i Àngels Martínez, ara pròxims als actors independentistes, no van ensenyar el seu vot per solidaritat amb la resta de diputats. Lluís Rabell i Joan Coscubiela eren els líders d’aquell grup parlamentari que va acabar dividit. L’últim any Xavier Domènech i Elisenda Alamany han portat les regnes, però de nou una crisi interna ha esquerdat l’espai dels comuns i el timó sembla tornar a mans d’ICV.

El PP s’enfonsa i Xavier García Albiol fa les maletes

En el moment àlgid del Procés, el PP va veure com se li desfeia a les mans el títol de màxim garant de la unitat de l’Estat. De poc li va servir reivindicar-se com la formació que va aplicar el 155 i va convocar les eleccions a Catalunya. El lideratge de Mariano Rajoy va rebre crítiques des de tots els flancs -també des de Ciutadans, que li exigia més duresa- i el PP va obtenir els seus pitjors resultats a Catalunya el 21-D. El juny passat el PSOE va desallotjar Rajoy de la Moncloa amb una moció de censura que va comptar, entre d’altres, amb el suport del PDECat i ERC, i el PP va entrar en un procés de renovació. Al compàs d’aquesta transició, Xavier García Albiol abandonarà la presidència del partit a Catalunya al novembre, un pas que feia mesos que s’esperava.

La CUP, de soci a l’oposició contra l’autonomisme

L’eufòria dels deu diputats de la CUP en ser proclamada la independència no va arribar gaire lluny. La República no es va implementar i els anticapitalistes, que van decidir presentar-se a les eleccions del 21-D -convocades a través del 155 que cridaven a desobeir-, van aconseguir quatre parlamentaris. Mireia Boya i Anna Gabriel, que es va exiliar a Suïssa, van cedir el comandament a la cambra a Carles Riera, amb la restitució de Carles Puigdemont al capdavant de la Generalitat com a primer objectiu de la legislatura. La formació, però, va acabar facilitant la investidura de Quim Torra. Això sí, traient la “targeta vermella” a un Govern “autonomista” i certificant el seu paper d’oposició en veure que no es feien passos per fer efectiva la República. Un any després ha anat un pas més enllà: a partir del pròxim ple, els quatre diputats deixaran els escons buits quan no es portin a debat “propostes veritablement rupturistes o transformadores”.

El + vist

El + comentat