Tristram Stuart: “Si un súper llença menjar a les escombraries, no hi compris”

LondresTristram Stuart (Londres, 1977) lluita des de fa més d’una dècada contra el malbaratament alimentari. És autor de Despilfarro. El escándalo global de la comida. Quan no se’n parlava gens, el missatge sonava revolucionari. Però no ho és gens. Perquè Stuart diu el mateix que totes les àvies: “Nens, el menjar no es llença!” L’organització que va fundar ho demostra amb la campanya Alimentant 5000, que organitza grans dinars arreu del món amb menjar destinat a ser destruït.

Si som el que mengen però llencem molt de menjar, ¿qui som realment?

Homo sapiens criats en un context en què l’escassetat era norma. Al segle XXI hi ha una superproducció d’aliments com no s’havia vist mai abans i no ens hi hem adaptat. Quan no hi havia abundància, era lògic acaparar aliments. Ara no. Però les grans companyies de distribució han desenvolupat estratègies de màrqueting per incentivar-ne el consum. És difícil superar aquest impuls.

¿Hi ha una conspiració dels grans distribuïdors per forçar-nos a comprar més i més?

Pots explicar el fenomen sense apel·lar a teories d’aquesta mena. Funciona un sistema de producció massiva de menjar en què el principi motriu no és alimentar la gent sinó aconseguir beneficis.

El problema és el capitalisme?

Si diem que el problema és el capitalisme, o les grans corporacions, la modificació genètica o les pràctiques de comerç injustes, molta gent desconnectarà. La nostra estratègia és basa en la idea que una petita acció de cadascú pot fer la diferència.

Per exemple?

Si veus que cada dia un supermercat llença menjar a les escombraries en lloc de donar-lo a un banc d’aliments, no hi compris; si la pràctica no s’ajusta als teus principis, reclama i demana’ls explicacions. Així canvies el sistema.

Si l’ideal de bellesa és un estàndard global, ¿com desafiem la idea implícita que el menjar lleig és dolent?

Aquí hi ha la quinta essència de com la nostra campanya ha impactat. Nosaltres vam començar a fer-ne a favor del menjar lleig aquí. Des d’aleshores, la Unió Europea ha canviat les seves regulacions i les cadenes de supermercats del Regne Unit competeixen per tenir-ne i comercialitzar-lo. I a França, Itàlia, Austràlia, els Estats Units, etcètera s’ha anat fent el mateix.

Al súper, tots els pebrots semblen iguals, i els tomàquets, i les pomes.

Però no necessàriament has d’anar al súper a comprar. Tens els mercats de productors locals, i també tens empreses socials, com per exemple, precisament a Catalunya, Espigoladors. Són empreses que comercialitzen els aliments a partir de criteris diferents, criteris que demostren que aquells mateixos aliments perfectament aptes per al consum s’haurien destinat a les escombraries. Així funcionen els mecanismes de venda.

¿Qui són els grans beneficiats de l’actual sistema de distribució d’aliments?

Les grans cadenes de supermercats. Els supermercats cancel·len comandes i previsions de compra i ho fan impunement. Això té un cost enorme en la quantitat de menjar que es llença. I té un cost per a productors i consumidors, i en malbaratament dels recursos naturals.

Què passarà si no fem res?

Desforestació, canvi climàtic, extinció d’espècies, falta d’aigua. Cap a final del segle, la majoria d’espècies del planeta s’hauran extingit.

No sembla gaire optimista.

Sóc pessimista. Però no estem sols.

¿La crisi econòmica ha contribuït a despertar la consciència sobre aquest problema?

La crisi dels mercats globals és un petit problema comparat amb el deute que ara estem contraient amb el planeta. Cada any rebem en préstec de la naturalesa un valor que no li retornem. Cada any destruïm boscos i no els restituïm; extraiem aigua dels aqüífers i no la retornem; i causem canvi climàtic, que serà irreversible. I no fem res. Hi ha mil milions de persones desnodrides al nostre món i les condicions empitjoraran.

Com a metàfora, ¿hem de reutilitzar les bossetes del te?

Jo no ho faig. La qüestió és que hi ha moltes accions més útils que es poden fer abans que no pas viure com monjos. És atractiu, jo mateix ho he fet durant alguns anys, però el més important, i cal repetir-ho, és que cadascú exerceixi la seva responsabilitat per canviar el sistema.