El millor del 2025: les troballes arqueològiques més importants de l'any

BarcelonaFa anys era molt més difícil desxifrar un manuscrit o un objecte. Els avenços científics i les noves tecnologies han permès que les troballes arqueològiques ens aportin moltes més dades i es pugui dotar cada resta d'una gran història que capgira el que diuen molts llibres. Enguany s'han desxifrat textos babilònics, s'ha posat una nova data a l'habilitat de fer foc, s'ha fet un informe rigorós sobre com van morir els comtes d'Urgell i hem pogut veure com era el temple on Cleopatra venerava Isis. Tanmateix, res seria possible sense la curiositat i l'obstinació humana per trobar el rastre del nostre passat. Sense ella, per exemple, mai hauríem pogut trobar Kissa.

Fa més de 8.200 anys, algú va decidir enterrar deliberadament el temple Göbekli Tepe, al sud-est de Turquia. No sabem per què van voler que desaparegués, però l’avantatge és que està extremadament ben conservat. Fa més de 30 anys que s'hi fan excavacions, i ha trencat molts esquemes sobre les creences de les primeres comunitats neolítiques. Els pilars de 5,5 metres d’altura decorats amb figures abstractes i animals demostren que ja existia una complexitat simbòlica i religiosa elevada. El 2025, per primera vegada, es va desenterrar una escultura humana amb un rostre definit, i diverses estructures domèstiques que donen noves pistes sobre el lloc i les creences d’aquestes societats prehistòriques.

A l'església del monestir de Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes, a Os de Balaguer (Noguera), hi ha enterrats Ermengol X; els seus pares, Àlvar I i Cecília de Foix, i el seu germà Àlvar II. Les restes òssies van donar molta informació sobre les seves vides i la seva mort. Ermengol X té alteracions òssies als extrems dels ossos llargs, amb porositat i engruiximent de la capa externa. Són dues peculiaritats que normalment s'associen a patologies pulmonars cròniques, com la tisi. A Àlvar II el van descarnar i desarticular per portar-lo des de Sicília, on va morir després d’un combat durant la Guerra de les Vespres Sicilianes.

Durant les obres que s'estan fent als Jardins del Doctor Fleming de Barcelona van aflorar restes òssies datades del segle XVII i del segle XIX dels que van morir a l'hospital. Entre els anys 1629 i 1680 s'hi va fer un cementiri, que es va anomenar el Corralet, i es va construir l’aula d’anatomies, on s'estudiaven els cadàvers que ningú reclamava. A la zona sud de la plaça, on es van trobar les restes del segle XVIII, hi havia una certa dignitat: els cadàvers es van dipositar amb taüts de fusta i van ser enterrats enterrar vestits, amb rosaris i medalles. Tenien els braços entrellaçats i estaven enterrats en posició supina.

Un equip d'investigadors liderat pel Museu Britànic va trobar proves a Barnham (Regne Unit) que els homínids ja eren capaços de fer fogueres fa més de quatre-cents mil anys. En van fer de manera repetida i controlada durant el paleolític inferior, molt abans de l'aparició dels Homo sapiens. Fins ara, les evidències més antigues de l'habilitat de controlar el foc eren de fa uns cinquanta mil anys i s'havien localitzat al nord de França. L’aparició d’aquesta capacitat tecnològica va aportar beneficis socials i adaptatius: permetia cuinar aliments sota demanda —sobretot carn— i millorar la digestió i la disponibilitat de l'energia, factors possiblement clau per a l’evolució del cervell humà. Va afavorir el desenvolupament de noves tecnologies, com la fabricació d’adhesius per fixar eines però també més complexitat social. Al voltant de la foguera, els avantpassats dels neandertals i dels sàpiens devien van compartir moltes coses.

Fa temps que se sap que durant el neolític hi va haver canibalisme. Tècniques cada vegada més sofisticades han permès documentar-ne un nou episodi de fa 5.700 anys a la cova d’El Mirador (Atapuerca). En una excavació es van trobar onze individus (infants, adolescents i adults), que van ser esquinçats, descarnats, desarticulats, fracturats, cuinats i consumits en molt poc temps. Els investigadors creuen que a les onze víctimes se les van menjar després d’un enfrontament.

Fa poc es pensava que les illes remotes del Mediterrani no havien estat habitades fins a l'arribada dels primers agricultors i ramaders. Una investigació publicada a la revista Nature sobre el jaciment de Latnija, al nord de l'illa de Malta, va capgirar aquesta convicció i va demostrar que les societats caçadores i recol·lectores ja hi navegaven fa més de 8.500 anys. L'estudi documenta per primera vegada una travessia de més de 100 quilòmetres a mar obert. Aquesta travessia es va fer amb canoes excavades i sense veles. Els navegants s’orientaven amb les estrelles, els corrents marins i els punts de referència de la costa.

Caral és considerada una de les civilitzacions més antigues d’Amèrica. Va sorgir al Perú, entre el 3000 i el 1800 aC, i era una societat complexa que va deixar com a llegat temples i espais cerimonials però cap rastre d’armes o conflictes. Aquest 2025, es va mostrar al món la joia arqueològica Peñico, que els investigadors van descriure com una «ciutat d’integració social», perquè feia d’enllaç entre les poblacions de la costa, els Andes i les zones amazòniques. És a dir, era un punt de connexió comercial i cultural a gran escala. Es creu que Peñico era una continuació —o una reconfiguració— del llegat de la civilització Caral.

El 1908 es van enderrocar moltes cases dels barris barcelonins de la Catedral, la Ribera, Sant Pere, Santa Caterina i Sant Cugat del Rec per fer-hi la Via Laietana. Se'n van veure afectades unes 2.200 i es calcula que la reforma van afectar 10.000 persones. Les obres de reurbanització del carrer Fusteria, entre els carrers Ample i Mercè, van fer aflorar les restes d’origen medieval d’alguns d’aquests habitatges, així com la seva evolució fins a l’enderrocament. Entre altres coses, es va posar al descobert un tram del paviment de les voltes dels Encants.

A Driffield Terrace, a prop de la ciutat romana d'Eboracum, l'actual York, a Anglaterra, fa vint anys van excavar-hi 80 tombes i hi van trobar prop de 90 cossos, la majoria d’homes fornits. Es considera un dels cementiris de gladiadors més ben conservats del món. Aquest any es van analitzar les restes d’un d’aquests gladiadors, que va ser decapitat, segurament després de morir a causa de les ferides mal curades provocades per la mossegada d'un lleó. Les marques de les dents del lleó són la prova física del que, fins fa poc, només se sabia per les fonts escrites i les representacions artístiques: a Roma i a les províncies de l’Imperi s’hi celebraven combats violents entre homes i bèsties.

Pompeia és com un llibre obert de l’Antiga Roma. En una de les cases, que estava en obres quan el Vesuvi va entrar en erupció, s’hi van trobar eines, teules, materials reutilitzats i barreges de calç i putzolanes que permetien obtenir opus caementicium. Segons els investigadors, aquest formigó ha resistit durant mil·lennis gràcies a una composició capaç d’autoreparar esquerdes i reforçar-se amb el temps.

Mentre es feien les obres del futur aparcament de BSM a la Ciutadella de Barcelona, va aparèixer un esquelet de fusta ennegrida: era el lateral d'una embarcació que s'havia enfonsat entre els segles XV i XVI. Amb les restes del vaixell van aparèixer pinyes quasi intactes, així com llavors d'avellaners i d'altres arbres fruiters. Segurament es tracta d’un vaixell de mercaderes i no es va enfonsar al lloc on es va trobar sinó que segurament un temporal el devia arrossegar fins allà. La troballa pot ajudar a entendre i documentar l'activitat portuària d'aquell moment a Barcelona.

Al subsol de Barcelona hi ha censats més de 1.322 refugis de la Guerra Civil, però n'hi ha molts més que no figuren enlloc. L'últim va sortir a la llum durant les obres de l'estació de La Sagrera i no figurava al cens de refugis del 1938. L’estructura, vinculada a l’antiga estació de mercaderies, destaca per la seva tipologia de búnquer, i el seu estat de conservació és força espectacular. És un refugi privat, construït pels treballadors i la CNT, que donava servei a l'antiga estació de mercaderies.

La troballa de fragments d’alabastre i ceràmica amb el nom del faraó i de la reina Hatxepsut, va confirmar que la tomba localitzada a la necròpoli tebana, prop de la Vall dels Reis, és la de Tutmosis II, que va regnar des d'una data propera al 1490 aC fins al 1475 aC. La tomba, malmesa per antigues inundacions, conserva restes arquitectòniques i elements rituals que confirmen el seu caràcter reial. El descobriment és rellevant perquè és la primera tomba d’un faraó identificada en molt de temps i aporta dades noves sobre el regnat de Tutmosis II, les pràctiques funeràries de l’imperi i les relacions dinàstiques dins la família reial, especialment amb Hatxepsut, la primera dona que es va proclamar faraona.

L’arqueòleg submarí Franck Goddio va reconstruir el temple d’Isis a l’illa submergida d’Antirhodos, on Ptolemeu XII i la seva filla, Cleopatra VII, realitzaven actes litúrgics i veneraven els seus déus. Les excavacions van treure a la llum medalles, columnes, estatuetes, mosaics i frescos, molts ben conservats gràcies al fet que van quedar submergits després d’un terratrèmol al voltant de l’any 50 dC. No va ser l'únic tresor descobert. Submergides, hi ha les restes d’un moment d’opulència en què es van entrellaçar la cultura grega i egípcia. Just al davant del port, els arqueòlegs també van descobrir una embarcació de luxe de 35 metres d’eslora i uns 7 metres d’amplada. El pavelló central i les restes de fusta, en què encara es poden llegir lletres en grec antic, van confirmar que s’utilitzava o bé per a passeigs de luxe o per a cerimònies lligades al culte a la deessa Isis. Tota la recerca pot ajudar a entendre com va governar l’última reina d’Egipte i la dona que tant ha fascinat escriptors i cineastes.

L'enfrontament entre romans i cartaginesos va tenir conseqüències terribles per als ibers. Entre elles, la destrucció d'una important població que fins aquest any només coneixíem per fonts escrites: Kissa. L'historiador grec Polibi la menciona una única vegada per explicar l'enfrontament entre cartaginesos i romans, però l'arqueologia l'ha rescatat de les cendres. Kissa, que tenia uns 5.000 habitants, es trobava al jaciment del Vilar, on hi havia hagut l'antiga fàbrica d'anís Magrinyà. De fet, es van aprofitar les pedres de la muralla ibera per aixecar les parets de la fàbrica.