Doctor en Història Contemporània de la Universitat de BarcelonaLa crisi dels refugiats ha fet evident altra vegada les dificultats de la Unió Europea per implementar estratègies comunes per abordar conjuntures complexes. Amb l’amenaça del Brexit i la incertesa que podria provocar, Europa s’allunya cada cop més d’aquella proposta de crear uns “Estats Units d’Europa” feta per Churchill el 1946. Malgrat la signatura del Tractat de Roma la dècada següent, caldria esperar fins al 1993 per assentar les bases de la Unió Europea (UE), un ens supranacional que va ser percebut com una amenaça per la ultradreta. El rebuig a qualsevol tipus d’avenç integracionista va ser pràcticament unànime en les formacions de dreta radical populista.
Per a elles, la UE posava en perill la sobirania nacional i les identitats ètniques mentre afavoria l’establiment d’una societat multicultural. Aquest ha estat un dels eixos del seu discurs. Una hostilitat que, com bé indica el catedràtic de ciència política Cesáreo Rodríguez-Aguilera a Euroescepticismo, eurofobia y eurocriticismo, està connectada amb la seva estratègia populista, contra l’establishment, les elits, la partitocràcia i la immigració. O el que és el mateix, contra els governs, el Parlament de Brussel·les, els partits tradicionals i els refugiats.
L’extrema dreta, però, ha evolucionat. Lluny dels referents històrics -França i Itàlia- i malgrat l’èxit del Front Nacional o Aliança Nacional, el relleu generacional ha adoptat formes, discursos, estètiques i canals de difusió nous. És així com el racisme ha deixat pas a la islamofòbia, les xarxes socials s’han convertit en el principal mitjà de proselitisme, la imatge agressiva ha estat substituïda per un look similar al dels militants autònoms i antiglobalització (com fan a Alemanya els grups nacionalsocials ) o, fins i tot, s’han dut a terme ocupacions d’immobles per reconvertir-los en centres cohesionadors de la militància.
En aquest sentit, la dreta radical ha fet un pas endavant per modernitzar-se. Com encertadament apunta l’historiador Xavier Casals, ha renovat els seus eixos programàtics: deslocalització industrial, fluxos migratoris, multiculturalisme, penetració de cultures hegemòniques... Ha transformat la seva aparença i els seus espais de sociabilitat manllevant imatge, missatges, iconografia i modus operandi dels moviments socials.
Els atemptats perpetrats per l’Estat Islàmic, l’èxode dels refugiats i els acords UE-Turquia han adobat el discurs extremista. Amb la islamofòbia com a bandera, la ultradreta ha pregonat el lema “Defensa Europa”, que a l’Europa de l’Est ha compartit protagonisme amb l’anticomunisme. Estadis de futbol, internet, conferències, propaganda als carrers..., qualsevol lloc és vàlid per estendre un discurs basat en l’odi a la diferència.
Les accions de l’EI han estat profusament explotades per l’extrema dreta davant la incapacitat dels dirigents europeus de contrarestar els seus efectes. En els darrers temps han proliferat organitzacions que han transcendit el seu hàbitat tradicional i han assolit una visibilitat inèdita. Grups com els alemanys HoGeSa (Hooligans Gegen Salafisten) i Pegida, els francesos Génération Identitaire o els Soldats d’Odin, escamots de joves finlandesos que patrullen per prevenir delictes que recorden els Vigilantes nord-americans del segle XIX, han obtingut un ressò notable.
Un reflex de la societat
HoGeSa va sorgir el 2012, precisament a partir d’un fòrum d’internet que aplegava 300 membres de 17 grups de seguidors radicals de futbol, alguns d’ells militants neonazis de l’NPD o Pro-RNW. Els hooligans alemanys van aconseguir coordinar-se i superar les rivalitats esportives. Van convocar manifestacions, com la de Colònia del 26 d’octubre del 2014 que va aplegar 4.000 persones. Per què els radicals del futbol es mobilitzen a Alemanya contra el salafisme? Com és que els grups ultres belgues es manifesten contra el terrorisme?
El futbol, com sempre, no deixa de ser un reflex de la societat. En aquests casos els seguidors hiperrepresenten els temors ocults de part de la ciutadania. Si a les graderies van erigir-se en garants dels valors dels seus respectius clubs, als carrers han pres el paper de defensors de la identitat nacional, d’Occident, de la raça blanca o, fins i tot, del cristianisme. Els “patriotes” que actuen davant la manca de resposta dels “traïdors euròcrates”. Els que responen a l’amenaça mentre la Vella Europa resta impassible.
