Croada del Regne Unit contra la bretxa salarial de gènere

LondresLes dones que treballen a temps complet al Regne Unit ho fan de franc trenta dies a l’any en relació amb els homes. És la conseqüència directa de la bretxa salarial de gènere que, de mitjana, és del 9,7% al país. De fet, tres de cada quatre empreses establertes a les illes britàniques paguen més als homes que no pas a les dones. Aquestes són algunes de les dades més rellevants que s’extreuen de les xifres oficials corresponents a 10.016 empreses de més de 250 treballadors, després que fessin pública la distribució per gèneres de la seva massa salarial.

Aquestes companyies, tant públiques com privades, estaven obligades a fer-ho i tenien com a límit dimecres a la mitjanit, quan va entrar en vigor la llei que així ho exigia, i que s’havia començat a debatre a la Cambra dels Comuns fa vuit anys i es va aprovar l’any 2017. La mesura es va instaurar per facilitar més informació als treballadors perquè poguessin triar llocs de treball en què no es penalitzés el fet de ser dona. Una de les paradoxes que posa de relleu l’anàlisi de les dades és que, de mitjana, la diferència en el sector públic és molt més elevada (14%) que en el camp privat (8,1%). Una de les explicacions és la presència massiva de dones en camps com la sanitat, l’educació i l’administració, que ocupen en general feines no gaire ben remunerades tot i la seva rellevància social: mestres i infermeres, per exemple.

Sectors més discriminatoris

Les dades evidencien situacions prou conegudes, atès el paper tradicional dels dos sexes en segons quines feines. Així, el sector que experimenta més diferència en la remuneració és el de la construcció. El personal masculí hi guanya el 24,8% més de mitjana que les empleades femenines. No sobta, tampoc, que el sector dels serveis financers i les assegurances, on existeix una cultura molt predominantment masclista, pagui als homes un 22,2% més de mitjana que a les dones.

En el cas de l’educació, l’abisme és del 19,9%, cosa que mostra, a més, una altra realitat: les dones, tot i ser moltes més que els homes en aquest camp, ocupen per regla general posicions més mal pagades: mentre que una mestra de primària, durant els seus primers anys de vida laboral, no supera els 28.000 euros anuals de salari, el director d’una escola, també de primària, pot guanyar-ne 65.000.

Per sectors, no n’hi ha cap que, de mitjana, pagui a les dones més que als homes. Les indústries amb menys diferències inclouen la dels serveis hotelers i els serveis alimentaris i de restauració: les dones cobren només un 1% menys que els homes.

Quan s’han publicat les dades, els crítics amb la mesura, per poc curosa, n’han destacat la deficiència metodològica. Les xifres són imperfectes, indiquen. La mesura clau de la diferència mitjana de retribució per hora en un negoci sencer no explicita la diferència en llocs de treball semblants. D’altra banda, es considera que la qualitat de les dades també és prou irregular. Entre altres raons perquè hi ha massa exempcions: les dades sobre el salari dels executius d’alt nivell, inclosos els socis i els treballadors no fixos amb salaris més baixos, no estan inclosos en les dades. Però com a exercici de transparència que pot posar les bases per qüestionar una cultura masclista concreta no se n’ha fet cap d’igual enlloc del món.

Els casos més flagrants

BBC

La cadena pública britànica de ràdio i televisió paga a les dones que treballen a temps complet un 10,7% menys que als homes, dada que equival a 89 cèntims de lliura d’elles per cada lliura que cobren ells. A més, en la franja salarial més alta hi ha el 62,2% d’homes i només el 37,8% de dones. En canvi, en la franja salarial més baixa, les dones són més: el 58,1 %.

British Airways

La diferència salarial és del 18% a favor dels homes. Per cada lliura que cobra un home, la dona n’obté només 82 cèntims. En la franja més alta, però, hi ha el 57% de dones. I en la més baixa, el 85%. Les bonificacions beneficien més els homes (el 20% en perceben).