La història, que és real, comença un dia qualsevol d’estiu fa uns dos anys, al celler d’un bon amic, a Sitges, i degustant un interessant vi de la Denominació d’Origen Rueda, elaborat per una cooperativa agrícola local de la zona. El nom del vi és Isabelino i es tracta d’un blanc sec i amb un punt d’acidesa, fet amb la varietat verdejo, típica de les terres de Castella. L’Isabelino és fresc i eixerit, amb un preu de venda al públic fixat en 3,45 euros; és a dir, un preu imbatible, un d’aquests vins joves que val la pena tenir al rebost. El meu amic em comenta que està funcionant molt bé entre els restaurants del poble, així com que ell el compra al celler a un preu que ronda els 0,75 euros l’ampolla. Al seu torn, el ven als restaurants més o menys pel doble: 1,5 euros.
Fins aquí tot correcte; el preu majorista sempre és més competitiu que al detall per una qüestió de volum: com més unitats compres, més baix és el preu per unitat, i un restaurant sempre compra per caixes, mentre que els particulars adquirim ampolles. Ara bé, un altre dia d’aquell mateix estiu el meu amic em recomana un restaurant nou al qual ell serveix vins, entre d’altres, l’Isabelino.
Vaig al local atret per la recomanació i certament els plats són saborosos, amb bon gènere i preus gens escandalosos, i una carta variada i innovadora que busca atreure turistes i locals. No obstant això, la sorpresa la trobo a la carta de vins. Preu de l’ampolla d’Isabelino: 19 euros. És a dir, que té un sobrecàrrec de 17,5 euros. Després de l’ensurt, la reflexió: si a un senzill verdejo, un vi jove sense més pretensions, li inflen així el preu, què no faran amb els criances i reserves.
Estratègia comercial
L’estratègia comercial emprada -menú d’aparença barata però amb vins irracionalment cars- em va recordar una mica la de les impressores de tinta, en què el cost no és a la impressora sinó a la tinta, i també la de les maquinetes d’afaitar, on et carreguen tot el preu en la fulla. No cal dir que no vaig tornar a aquell restaurant, i, no obstant això, a partir de llavors em vaig adonar que la majoria dels restaurants utilitzen el mateix truc.
Al final d’aquell estiu, durant una conversa amb un altre amic hostaler, li vaig comentar el meu descobriment i li vaig preguntar si ell feia servir el mateix parany. Em va reconèixer que és un truc bastant comú i em va donar el consell que ens serveix de titular: “Demana sempre el vi més car de la carta”, o almenys dels de rang més alt. La raó és que com més car sigui el vi, menys s’escull i, per tant, menys interessant és per aplicar-li un sobrecost. “Els vins cars es tenen perquè sempre hi pot haver algú que els demani -em va explicar-, però si els sobrecarregues de preu, t’arrisques a no treure-te’ls mai de sobre; per això gairebé no els posem sobrecost”. Ja ho saben: en qüestió de vins i restaurants, el que és barat surt car, i el car, a més de bo, pot ser fins i tot que tingui el preu just.
