LES CARES DEL PRECARIAT: BECARIS

Descobrir la precarietat mentre s’estudia

Molts becaris cobreixen llocs de treball estructurals amb salaris que no arriben al mínim estatal

Les pràctiques en el lloc de treball són essencials perquè els estudiants puguin conèixer la professió i, amb sort, incorporar-se al món laboral. Malgrat tot, hi ha una línia molt fina que separa el que es pot considerar aprenentatge i el que s’entén per feina. Diverses empreses han aprofitat aquesta controvèrsia per cobrir llocs de treball estructurals amb la figura del becari. Els estudiants que volen enriquir la seva formació acaben convertint-se en un treballador més i, sovint, se’ls donen responsabilitats que no estan del tot preparats per exercir. Les pràctiques obligatòries no estan remunerades, mentre que les extracurriculars ofereixen un salari que no sempre es correspon amb la càrrega de feina.

Segons el secretari de Treball, Josep Ginesta, aquesta pràctica es produeix sobretot “a les empreses més petites”, on és “més complicat” que es vetlli pel compliment de la llei. En els casos més extrems, la quantitat de becaris dins una companyia supera el nombre de treballadors estructurals. És la situació que va viure la Paula (nom fictici), que s’encarregava de gestionar les xarxes socials de diferents companyies en una agència de màrqueting: dels deu empleats, sis estaven sota un contracte de pràctiques. Abans d’entrar a treballar, la Paula recorda com l’empresa va obligar-la a inscriure’s a un curs online (que va haver de pagar-se ella mateixa) per poder ser contractada en qualitat d’estudiant. “Per poder viure sent becari has de ser un privilegiat”, comenta, en el sentit que “no t’ho pots permetre amb un sou de només 300 euros al mes [l’import que cobrava la Paula per vuit hores diàries]”. Per a ella, moltes empreses provoquen que hi hagi un “frau al sistema” perquè els contractes en pràctiques tanquen la porta “a persones amb millor formació”.

L’any passat el debat sobre les condicions de treball dels becaris es va revifar arran de les declaracions que va fer el cuiner Jordi Cruz, que va assegurar que “un restaurant Michelin és un negoci que, si tota la gent de cuina estigués en plantilla, no seria viable”. El sector de l’hostaleria és un dels més precaris, i els becaris tampoc se’n lliuren. L’Ivan (nom fictici) va treballar en un hotel de quatre estrelles de la Costa Brava en plena temporada alta i amb un contracte que, en teoria, contemplava 15 hores setmanals d’estudi i 20 hores a la cuina. A la pràctica, se li van lliurar una sèrie de llibres per fer un examen online mentre havia de passar-se vuit hores diàries a la cuina (de sis del matí a quatre de la tarda). “Només érem tres persones a la cuina”, recorda l’Ivan, tot i que el cap de cuina sovint marxava. “Per no deixar tirat el meu company em quedava més estona”, explica, fins al punt que alguns dies va allargar el seu torn fins a les 12 de la nit. Tant ell com la resta d’entrevistats van trobar a faltar la figura del tutor, que havia de guiar-los en tot el procés d’aprenentatge.

Però les males condicions laborals dels becaris també s’estenen a altres àmbits, com el científic. La Júlia (nom fictici) va fer un màster d’investigació biomèdica i el seu treball de final de grau li exigia 300 hores de pràctiques al laboratori. Com en el cas anterior, però, va acabar fent-ne “almenys el doble”. Les seves pràctiques eren curriculars i, per tant, no contemplaven una remuneració. No obstant això, “el treball de final de grau suposava un 40% de la nota del màster”, explica la Júlia. Els professors eren gent que també es trobava als laboratoris i alguns dies “no et deixaven que marxessis aviat”. Davant aquesta situació, la Júlia preferia quedar-se: “Si no compleixo amb les hores em posaran mala nota”, pensava. Tot i ser la persona que més hores va dedicar a aquell estudi, el seu nom no va sortir a la publicació de l’article. Afirma sentir-se “dolguda” perquè “signar una publicació científica és el que et dóna prestigi”.

L’anonimat per bandera

Tal com indica el secretari de Treball, Josep Ginesta, “sol haver-hi poques denúncies” de becaris, un fet que es deu a “la por de perdre el lloc de treball”. És per això que totes les veus entrevistades en aquest article han decidit mantenir-se en l’anonimat. Si els becaris s’utilitzen per cobrir llocs de treball estructurals “s’està cometent un frau”, recorda Ginesta. En aquest sentit, considera que les empreses han de posar de la seva part per evitar que la formació de l’estudiant es converteixi en “un servei altruista a la comunitat”.