POLÍTICA MONETÀRIA

Draghi se’n va, entra la política

Europa abraça el corrent que sosté que els bancs centrals no els han de dirigir tecnòcrates

El nomenament de la francesa Christine Lagarde com a presidenta del Banc Central Europeu (BCE) ha agafat el món de les finances per sorpresa. La falta d’experiència de Lagarde en política monetària contrasta amb una trajectòria clarament política, primer com a ministra d’Economia al seu país i després com a directora executiva del Fons Monetari Internacional (FMI). Una política dirigint un banc central no és gens habitual.

El nomenament, doncs, “respon a un cert corrent que diu que el banc central no pot estar en mans de tecnòcrates”, assegura Alfredo Pastor, professor emèrit d’economia a Iese. “És un nou paradigma”, comenta Xavier Freixas, catedràtic d’economia financera de la UPF.

“No em sembla una decisió desencertada quant a la persona, però no m’agrada el criteri”, diu Pastor sobre Lagarde, perquè fer de banquer central “és un ofici difícil” per a un polític. “No tenir un perfil tècnic és un hàndicap. Ho veig molt malament”, rebla Freixas sobre el procés de substitució de Draghi.

Christine Lagarde, la conservadora que va mantenir el viratge a l'esquerra de l'FMI

L’ortodòxia instaurada arran de les crisis econòmiques de finals del anys 70 diu que un banc central ha de ser un organisme independent del govern, dirigit per economistes de perfil tecnocràtic que no estiguin pendents dels cicles polítics ni de guanyar eleccions, sinó de complir el mandat de la institució.

En la majoria de països aquest mandat inclou controlar la inflació i assegurar un creixement econòmic que porti a la plena ocupació. És a dir, la feina dels banquers centrals és evitar que pugin els preus i l’atur, i per això compten amb un ampli ventall d’eines i de flexibilitat a l’hora de marcar objectius. Els presidents es trien, doncs, segons criteris tècnics.

Les limitacions del BCE

El cas del BCE és diferent perquè el mandat per frenar la desocupació no existeix. Així, els tractats europeus només li donen poders per mantenir la inflació en taxes pròximes (però inferiors) al 2%, un límit que no pot modificar. I justament és aquesta falta de flexibilitat la que ha portat problemes a Draghi amb els anomenats falcons, els membres del consell del BCE més obsessionats amb la inflació i el compliment de les normes. Aquests falcons provenen principalment dels estats del centre de la zona euro, influïts per les escoles econòmiques d’Àustria i Alemanya i allunyats de les anglosaxones.

Draghi va aterrar al BCE amb el futur de l’euro en qüestió i quasi tota la perifèria rescatada (Grècia, Espanya, Irlanda, Portugal i Xipre) però, malgrat l’oposició interna i les limitacions legals del mandat, va aplicar les mateixes receptes que els dirigents de la Reserva Federal o del Banc d’Anglaterra: tipus d’interès al mínim i injeccions bilionàries de liquiditat a l’economia i al sistema financer. Les mesures van funcionar: els mercats de deute es van calmar i la zona euro va tornar a créixer. I la inflació disparada que van pronosticar els falcons no va aparèixer.

L’èxit de la política de Draghi ha sigut incontestable i abandonarà el càrrec entre lloances fins i tot dels detractors. Per exemple, Jens Weidmann, governador del Bundesbank, va ser un dels membres del BCE més crítics amb les mesures de l’italià, però es va trobar en minoria i les ha acabat fent seves.

Draghi obre la porta a més estímuls si continua la desacceleració de l'economia

Draghi “té un mèrit extraordinari” perquè va tenir “la intel·ligència” d’ aplicar polítiques que, malgrat no ser ben vistes, van “salvar l’euro”, opina Pastor. Ara mateix, afegeix, “no hi ha alternativa” a la línia de l’italià, i ningú espera que Lagarde hi introdueixi cap canvi significatiu.

La inflació ja “no és un problema”

Freixas tampoc creu que la francesa introdueixi canvis “durant aquest any”. “Té poc marge de maniobra”, afegeix. La raó és que els tipus d’interès són negatius i, malgrat això i haver inundat de liquiditat el sistema, no hi ha inflació. Aquests dos fets -tipus negatius i preus estancats- suposen una situació excepcional que els models econòmics vigents no preveien. “No sabem què vol dir”, diu el catedràtic de la UPF.

“En el context actual la independència del banc central és menys important que abans”, perquè “la inflació no és un problema”, indica Freixas. Tot i així, a parer seu, els tipus negatius sí que poden ser un problema, perquè una rebaixa de tipus és l’eina típica dels bancs centrals quan arriba una recessió, i ara el BCE ja no la pot utilitzar.

“Es critica molt els experts, ara la cosa important és què volen els electors”, afegeix, per explicar el nomenament d’una política al capdavant del BCE. En aquest sentit, Pastor creu que Lagarde s’equivocarà “si pensa que pot dir què ha de fer” al seu futur equip. En principi, al BCE no s’hi va a fer política.

LES PRINCIPALS MESURES DE DRAGHI

‘Forward guidance’

La forward guidance és el conjunt d’indicacions que dona públicament el president d’un banc central sobre les polítiques futures de la institució. D’aquesta manera, el banc central juga amb les expectatives dels inversors, que intenten avançar-se a les decisions.

Compra massiva de deute

El BCE va adquirir 2,5 bilions d’euros en bons de governs europeus als mercats de deute, una mesura molt habitual entre els bancs centrals dels països anglosaxons, on se l’anomena QE (de l’anglès quantitative easing o “expansió quantitativa”). No obstant això, el programa va ser molt qüestionat als estats del cor de l’eurozona. De fet, el governador del Bundesbank alemany el va portar als tribunals perquè sobrepassava el mandat del BCE, però es va considerar legal.

LTRO i TLTRO

Són les sigles en anglès de dos programes de préstecs amb interessos molt reduïts per als bancs de l’eurozona. Tenien dos objectius: ajudar a sanejar-los els comptes i aconseguir que donessin crèdits a famílies i empreses per reactivar l’activitat econòmica després de la crisi.