MACROECONOMIA EUROPA

Esperant la recessió

L’economia catalana toca sostre però continua creixent amb un ull posat en el país clau: Alemanya

Desacceleració, alentiment, frenada. Són algunes de les paraules que fan servir els economistes per descriure la situació actual de l’economia catalana. Després d’uns anys de forta recuperació un cop superada la crisi a partir del 2013, el creixement econòmic ha rebaixat el ritme, tot i continuar en taxes positives. ¿Anem encaminats a una nova recessió? La resposta dels economistes és bastant unànime: de moment, no. Però el context europeu i mundial no apunta a l’optimisme.

L’economia catalana té una forta dependència del sector exterior, particularment dels països de la Unió Europea, amb Alemanya com a principal soci. I és justament aquest país el principal focus de preocupació entre els analistes.

Què en pensen els experts

Joan Tugores

Tugores apunta que, després d’anys amb “una recuperació de llibre” a la sortida de la crisi, és normal que ara l’economia pateixi “una suau desacceleració”. Així mateix, les “incerteses” per la guerra comercial tenen “un efecte contractiu” tant a Catalunya com a la resta del món.

Albert Carreras

“Per bé i per mal”, la internacionalització de l’economia catalana fa que estigui “més sincronitzada” amb la conjuntura mundial, diu Carreras. Tant aquí com a tot el món, la por a la crisi està provocant una caiguda de la inversió que, alhora, té un impacte negatiu en tota l’economia.

Joan Ramon Rovira

La Cambra de Comerç de Barcelona no preveu revisar els pronòstics de creixement de l’economia catalana, del 2,3% per al 2019. Rovira també veu una “suau desacceleració”, però considera que la situació de guerra comercial es podria revertir i provocar fins i tot un repunt de l’activitat econòmica.

Oriol Amat

Tot i el context mundial, Amat destaca que, en línies generals, l’economia catalana continua creixent, inclòs un sector públic que augmenta la despesa. Ara bé, les recessions “sempre comencen en altres països”, per la qual cosa cal que les empreses tinguin “prudència financera”.

“Hi ha núvols”, diu Joan Ramon Rovira, cap del gabinet d’estudis de la Cambra de Comerç de Barcelona. Alemanya és a les portes de la recessió, víctima de l’“enrariment” de la situació en els mercats internacionals, explica Joan Tugores, catedràtic d’economia de la UB. Les tensions comercials -sobretot entre els EUA i la Xina- afecten les economies obertes com Alemanya. I quan el motor europeu es refreda, la resta del continent se’n ressent.

Tugores creu que té lògica que el cicle econòmic toqui sostre i que, un cop passats uns anys amb forts increments del PIB, l’economia es moderi. A aquest fet s’hi afegeix que la “incertesa” de la situació mundial -el Brexit, la guerra comercial i una Xina amb creixements més moderats-“genera tensions” que provoquen una paràlisi de les inversions, un factor que també assenyala Albert Carreras, catedràtic d’economia de la UPF. Aquesta aturada inversora, tard o d’hora, s’escampa per la resta de l’economia. A més, les tensions comercials tenen un impacte més directe sobre les economies que, com la catalana, tenen una forta dependència de les exportacions. “Actualment, el sector exterior és una font addicional d’incerteses”, apunta Tugores.

No obstant, la dependència catalana de les exportacions “no és una maledicció”, sempre que es faci “un esforç de diversificació”, diu Carreras. Els empresaris, afegeix, en són “conscients”. De moment, però, la UE continua sent, de llarg, el soci principal de Catalunya, tot i que amb un pes menor que fa uns anys.

Des d’un punt de vista industrial, “Catalunya és com una Alemanya en petit”, apunta Carreras, perquè les exportacions les lideren els mateixos sectors que en el cas germànic: l’automoció, la química i la farmàcia. En aquest sentit, el primer dels tres es troba en un moment negatiu, amb caigudes de vendes de cotxes a nivell mundial, però els altres dos mantenen la bona salut, assenyala el catedràtic de la UPF Oriol Amat. Així mateix, la construcció justament ara comença a notar un alentiment, però es mostra sòlida.

Malgrat tot, la indústria és la font de preocupació més gran, ja que, segons Rovira, la producció industrial pateix “una clara atonia”, però “no una caiguda”, a l’espera que es publiquin les dades del juliol.

Menys risc financer

Una gran diferència respecte al 2008, quan va esclatar l’última crisi, és la situació del sector financer. “Quan els bancs cauen sempre és per una mala gestió de riscos”, diu Amat. Ara mateix no sembla que aquest sigui el cas, tot i que la indústria financera no es troba en un bon moment. “El problema és de marges”, afegeix Amat: els interessos pròxims al 0% fan molt difícil que la banca guanyi diners donant préstecs, per la qual cosa han de recórrer a altres negocis, com ara les assegurances o els fons d’inversió. Segons Carreras, el sector bancari no ha fet “les bestieses” dels anys previs a la crisi, cosa que evita que hi hagi les mateixes “debilitats” que llavors.

De moment, però, Rovira apunta que la demanda interna continua sent forta, tot i que, si finalment Alemanya entra en recessió o la guerra comercial va a més, es podria veure afectada. “Ens afectarà amb tota seguretat” a nivell general, però en el cas de la demanda interna dependrà molt de la resposta que tingui un sector públic amb poques eines al seu abast.

Poc marge de resposta

La teoria econòmica diu que la manera més efectiva de sortir dels moments de recessió és a través de polítiques econòmiques expansives, tant a nivell monetari (rebaixant més els tipus d’interès i donant accés a crèdit barat a la banca) com fiscal (amb baixades d’impostos i més despesa dels governs). El problema que apunten tots els experts és que els marges per actuar, en aquesta ocasió, són molt limitats. Com diu Tugores: “No tenim marge de maniobra”.

Des de fa anys, els bancs centrals mantenen els tipus d’interès al 0%, cosa que inhabilita part de les polítiques dels bancs centrals, que ja no els poden abaixar més. “Els tipus negatius van contra tota la lògica econòmica”, opina Amat. En cas de crisi, doncs, als reguladors només els quedaria com a arma la reactivació de mesures extraordinàries, com la compra massiva de deute, per fer fluir el crèdit cap a les famílies i les empreses.

A més, aquests baixos tipus d’interès han evitat que es reduïssin els alts nivells d’endeutament públic i privat heretats dels anys posteriors al crash del 2007. Per això, els governs occidentals mantenen gran part del deute públic que van contraure per salvar els bancs durant la crisi. Així doncs, la política fiscal també queda limitada, ja que els estats -sobretot els més endeutats, com Espanya- no es poden plantejar gaires mesures de despesa si entren en recessió. “A Espanya hi ha un consens polític i social que no s’abaixaran impostos”, diu Carreras. Dins de la UE, només Alemanya i algun altre país del nord poden incrementar la despesa, però els seus governs no s’ho plantegen.

Els indicadors a tenir en compte

Indicadors positius

Un dels elements que tranquil·litzen els economistes és que el consum intern a Espanya continua en creixement. Així mateix, tot i una lleu frenada, la construcció continua a l’alça i indústries importants a Catalunya, com la farmacèutica i la química, es mostren fortes.

Indicadors negatius

La caiguda de les vendes de cotxes és una mala notícia (un 13% al juny) per al sector més exportador de la indústria catalana. Així mateix, el PIB d’Alemanya i, sobretot, la seva indústria es troben a les portes d’una recessió que ja van evitar per poc a inicis d’aquest any. Els indicadors industrials espanyols apunten que els mals germànics es poden contagiar ràpidament.

Indicadors mixtos

És cert que l’atur va experimentar un repunt notable a l’agost, però els analistes assenyalen que és un fet habitual en aquest mes. Així mateix, el nombre de turistes ha baixat, però ha crescut la despesa per visitant. Per últim, les exportacions continuen batent rècords, però amb pujades molt inferiors a les de fa un any.

Alemanya: El país es nega a augmentar la despesa pública malgrat vorejar la recessió

La mala evolució d’Alemanya, sobretot de la seva indústria, és un dels maldecaps dels economistes, però la primera economia europea té més eines per superar la crisi que molts dels seus socis comunitaris, inclosa Espanya. A diferència dels governs perifèrics, l’executiu d’Angela Merkel ha mantingut com a prioritat el compliment de les normes europees de control del dèficit, per la qual cosa ha pogut reduir el deute públic del 81% del PIB del 2010 al 60% de l’any passat. Això i la confiança total dels mercats en els seus bons -que es venen a interessos negatius; és a dir, els inversors paguen per prestar diners- fa que Alemanya es pugui plantejar una política fiscal expansiva si entra en recessió, tal com li demanen el govern francès, el Banc Central Europeu i el Fons Monetari Internacional.

“Esperem que ara les polítiques siguin procícliques”, indica Rovira, en referència a la necessitat que els governs gastin més en temps de dificultats i estalviïn durant les etapes de creixement, al contrari de com s’han afrontat les últimes recessions. No obstant, el govern de Merkel ja ha deixat clar que, a priori, no té intenció de saltar-se les regles de control del dèficit, que molts economistes i polítics germànics consideren gairebé un dogma de fe.

Estats Units: El cicle de creixement més llarg de la història pot acabar “en qualsevol moment”

Els Estats Units estan vivint el cicle d’expansió econòmica més llarg de la seva història: 120 mesos, des del juny del 2009, amb taxes de creixement de l’economia positives. Així doncs, els mals auguris per l’arribada a la Casa Blanca del president Donald Trump no s’han complert, tot i les disputes comercials obertes contra teòrics rivals geopolítics, com la Xina, i contra socis directes, com la Unió Europea, el Canadà i Mèxic. Ara bé, el llarg cicle positiu pot tocar a la fi: “La sensació és que pot caure en qualsevol moment”, apunta Carreras.

Les dues grans debilitats de la principal economia del món són la creixent desigualtat, que es tradueix en un mercat laboral precaritzat i en uns estàndards de vida inferiors als d’altres països desenvolupats, i el risc de trencament de les cadenes productives d’indústries com Silicon Valley si prosperen els plans proteccionistes de Trump. Per contra, però, els Estats Units tenen l’avantatge de comptar amb el dòlar, la moneda de reserva global, que els permet pagar el deute públic a interessos irrisoris. En cas de recessió, doncs, a l’administració nord-americana no li tremolarà el pols per utilitzar el dèficit com a palanca per recuperar la seva economia.

Més continguts de