Crònica

‘Feeling’ entre dos ensopits

Un últim comentari abans d’irrompre davant dels periodistes, un riure curt i inequívocament nerviós. A continuació, una mascareta que vola cap a la brossa, i una segona que segueix el mateix camí. Quatre passes decidides i, alehop, dos esglaons per pujar a l’escenari i fer-se la foto més esperada de l'última dècada al sistema financer espanyol: la de dos banquers anunciant la fusió de dues entitats de gran dimensió. 

Però malgrat la transcendència del moment, la imatge no era pas gloriosa. A l’altar que esperava els nuvis hi han pujat José Ignacio Goirigolzarri, primer, i Gonzalo Gortázar, després, sobtadament intimidats i una mica encartronats. Durant uns instants han patit, especialment Goirigolzarri, que no sabia què fer-ne, dels braços. L’escena era incòmoda a la vista per la distància entre ells i perquè a la sala no hi havia ningú fent-los fotos: caldrà recordar en el futur que la macrooperació bancària es va fer en temps de pandèmia i que els fotògrafs dels mitjans no hi eren benvinguts.

Els respectius discursos i el torn de preguntes s'han allargat durant més de dues hores i mitja, aproximadament com un partit de futbol incloent-hi el descans, la pròrroga i una tanda de penals de les llargues. Ha sigut la primera oportunitat per mirar de copsar quina és la química que hi ha entre els dos principals executius de CaixaBank, el bilbaí i el madrileny, el més veterà i el més jove, el president i el conseller delegat. 

La prova ha donat positiu. 

Possiblement, ni Goirigolzarri ni Gortázar serien la millor companyia en una discoteca. Però entre ells encaixen: prudents, mesurats, amb una certa aura d’alumnes predilectes d’un professor exigent, el seu és un encant discret. I veient-los sobre l’escenari, costa no recordar una màxima econòmica que diu que “un banquer ha de ser avorrit”. 

Però dues hores donen per a molt i els somriures tímids i forçats del principi deixen pas a la picada d’ullet que li ha fet Goirigolzarri a Gortázar quan aquest ha acabat la seva exposició i a moments veritablement hilarants de la presentació, com quan li han demanat al president si podrà acomiadar el seu conseller delegat.

-Tu tranquil, Gonzalo, que de moment…-, ha dit un.

-Primer tanquem i després ja, oi?-, ha respost l’altre.

I tots dos reien i s’ho passaven meravellosament bé. Davant de l’escenari, on fins i tot hi ha hagut presentacions entre directius que d'ara endavant compartiran banc, els informadors observaven una nova parella de ball que el destí ha deparat a CaixaBank després de les dels últims anys (Fainé-Nin, Fainé-Gortázar, Gual-Gortázar), i aquesta sí que semblava parlar el mateix idioma. Goiri i Gortázar no han defallit ni quan un martell hidràulic ha començat a tronar passades les dues de la tarda. A l'acabar, una persona del seu equip reflexionava en veu alta: “Són així tirant a ensopits, oi?, però són dos cracs”.

Ha estat un debut amb  feeling entre dos ensopits.