MACROECONOMIA

Hamilton: revolució i deute, hip-hop a Broadway i res a veure amb la zona euro

La UE actual es compara erròniament amb el polític que va unificar el deute públic als Estats Units

“Estic treballant en un disc sobre algú que personifica el hip-hop: el primer secretari del Tresor, Alexander Hamilton”. El compositor i actor novaiorquès Lin-Manuel Miranda va començar així la seva intervenció en un recital a la Casa Blanca, davant d’Obama, el 2009. “Ara rieu, però és veritat!”, va afegir en un comentari premonitori. Sis anys després el rap que va cantar aquell dia havia evolucionat en el musical de més èxit de la història de Broadway. A banda d’acumular premis, Miranda va ser elogiat per haver creat una obra amb hip-hop sobre el polític que, al segle XVIII, va posar les bases de les finances dels Estats Units.

El musical va descobrir al públic un personatge fascinant que, el 2020, ha trobat més admiradors a l’altra banda de l’Atlàntic. Moment hamiltonià és el concepte usat per les institucions de la UE per definir l’actual situació de la zona euro. Ara bé, és correcta la comparació?

Segons Xavier Freixas, catedràtic d’economia financera de la UPF, gens. Per fer front al covid-19, la Comissió Europea va presentar al maig un programa de 750.000 milions en forma de crèdits i despesa ja prevista al pressupost comunitari, venut de manera grandiloqüent per Brussel·les. Ara bé, la proposta no troba el consens entre països i és molt menys ambiciosa que el que fa tres segles va implementar Hamilton als EUA. “El que va fer Hamilton va ser agrupar el deute de tots els estats al govern federal”, explica Freixas, que ho compara als coronabons, els descartats títols de deute europeu per ajudar els països més afectats per la pandèmia. “A Europa estem molt lluny d’això”, afegeix.

Per entendre què és un “moment hamiltonià” cal conèixer Hamilton. Orfe de mare i abandonat pel seu pare, Hamilton va emigrar de les Antilles a Nova York abans de l’esclat de la revolució americana, que desembocaria en la Guerra de la Independència dels EUA. Va lluitar amb els rebels i va ser assistent del general (i futur president) George Washington. Acabada la guerra va tenir una carrera política fulgurant, marcada per una llengua viperina, un afer extramatrimonial i les tensions amb l’autor de la declaració d’independència (i també futur president), Thomas Jefferson. Al musical Hamilton i Jefferson mantenen unabrega de galls -un cara a cara entre rapers- sobre com pagar el deute públic.

De fet, amb la independència, les antigues colònies es van trobar molt endeutades per la guerra, perquè totes havien hagut de formar la seva milícia per lluitar contra els britànics. Els estats del sud del país, més rics, van poder tornar ràpid els deutes a diferència dels del nord, més empobrits. Aquesta situació és similar a la zona euro d’avui, però geogràficament inversa: a Europa els estats rics són al nord, i els mediterranis, més endeutats i pobres, volen una mututalització del deute que Alemanya i els Països Baixos veten.

Pacte per la capital

En canvi, la solució de Hamilton va ser justament que el govern federal assumís el deute dels estats per ajudar el nord. La idea, lògicament, va trobar l’oposició del sud, sobretot de Virgínia, l’estat més ric i d’on eren Jefferson i Washington. Al sud acusaven els polítics del nord de malgastadors; aquests responien que ells no gaudien de l’avantatge de mantenir l’esclavitud, legal al sud. Hamilton, un abolicionista convençut, va haver de cedir: a canvi que el govern federal absorbís el deute dels estats, va acceptar construir la nova capital, Washington, al costat de Virgínia. Per pagar el deute Hamilton va fundar un banc nacional a fi de col·locar els bons a un interès més baix i va crear impostos federals. Per contra, la justícia alemanya ha demanat revisar els programes de compra de deute del BCE i les propostes de taxes europees acaben descartades per l’oposició del nord. Poc hamiltonià, tot plegat.

Hamilton va morir tràgicament el 1804 d’un tret en un duel amb un altre rival, el vicepresident Aaron Burr. A partir de llavors va caure en una mena d’oblit fins a ressuscitar a Broadway i, irònicament, als grisos despatxos de Brussel·les, la capital dels desacords sobre el deute.