ENTREVISTA

Kate Raworth: “Necessitem escapar-nos de la nostra addicció a un PIB que creixi per sempre”

Entrevista a l'economista i autora del llibre ‘Economía rosquilla’

La trajectòria de l’economista Kate Raworth s’ha desenvolupat lluny dels centres acadèmics i del poder financer. Durant vint anys ha treballat amb emprenedors de Zanzíbar, ha investigat per a Oxfam i ha col·laborat en projectes de desenvolupament de l’ONU a Nova York. Aquest perfil heterogeni, però, no ha sigut cap impediment perquè molts la considerin una de les economistes més influents del moment. El seu últim llibre, Economía rosquilla, publicat per l’Editorial Paidós, ha sigut considerat un dels més disruptius i innovadors de l’any per mitjans com el Financial Times.

Què vol dir això d’economia dònut?

És una idea que em va venir tot seguint l’exemple de molts economistes convençuts que cal repensar el que és la prosperitat i que necessitem una fotografia més gran del benestar humà. Així que vaig començar per dibuixar com m’imaginava aquest nou sistema econòmic i, per estúpid que sembli, el que em va sortir va ser un dònut.

I què significa?

Mostra que el benestar humà depèn de dues coses molt simples: les necessitats bàsiques dels éssers humans -alimentació, salut, habitatge...- i el medi ambient. I que aquestes són dues qüestions molt relacionades que conformen les nostres fronteres econòmiques. D’una banda, necessitem assegurar-nos de no deixar enrere ningú i que a ningú li falti menjar; i de l’altra hem de viure dins dels límits naturals del planeta. Aquest és el repte del segle XXI: ocupar-se de les necessitats de tots amb els recursos de la Terra.

I com ho podem fer?

D’entrada, en l’àmbit social necessitem crear economies que siguin molt més distributives. Si permetem que gran part de la riquesa es concentri a les mans d’uns quants, tindrem un tipus d’economia molt divisiu. També cal que, en comptes de grans corporacions generant energia i venent-la, puguem tenir panells solars als terrats. O que permetem i encoratgem noves formes de propietat de les empreses i del treball.

I pel que fa als recursos naturals?

L’economia del segle XX era degenerativa: deteriorava el món viu, prenia materials per utilitzar-los un sol cop i després llençar-los. Ara cal que sigui regenerativa. Ha de treballar dins dels cicles del món viu, de manera que els recursos no s’esgotin, sinó que s’utilitzin una vegada i una altra.

Moure’ns sota un sostre ecològic.

Exacte. Hem d’assegurar-nos de no viure per sobre de les capacitats del planeta. La història de les economies basades en el creixement del PIB és que mentre aquest índex pujava, posàvem una pressió excessiva en els sistemes vius. Si el PIB segueix creixent amb els mateixos patrons d’avui, veurem com se sobrepassen encara més aquest límits.

¿No es pot tenir un PIB a l’alça i respectar el medi ambient?

L’esperança de molts economistes és tenir el que s’anomena creixement verd. És a dir, tenir un PIB que segueixi creixent i una caiguda en emissions de CO 2. Hi ha països, com Espanya, que ho han aconseguit. Però això no demostra que hàgim assolit totalment el creixement verd. En primer lloc, perquè les dades dels últims anys estan marcades per la crisi financera -no és un període normal- i, després, perquè la ràtio de reducció de les emissions de CO 2 és d’aproximadament un 1% a l’any, i hauria de ser d’entre un 8% i un 10% als països rics.

El creixement mai és prou verd?

No he vist mai evidències d’un país on l’economia hagi viscut un creixement del PIB i alhora una reducció d’emissions prou ràpida. Totes les economies s’enfronten a aquest repte però pretenen seguir mantenint un PIB creixent. Necessitem escapar-nos de la nostra addicció a un PIB que creixi per sempre.

Llavors, el PIB ha de caure?

No cal que el PIB baixi, però tampoc crec que hagi d’anar sempre amunt. El que hem de fer és passar de tenir el PIB com a variable objectiu a tenir-lo com a variable de resposta. Dit en termes simples: avui tenim economies que necessiten créixer, independentment de si això significa progressar; i el que necessitem són economies que ens facin progressar, independentment de si el PIB creix. Sembla una bogeria dir-ho avui, perquè depenem molt d’aquest creixement, però si veus la natura, res creix indefinidament.

¿Això implica adoptar el decreixement com a sistema?

No utilitzo la paraula decreixement perquè la trobo molt confusa. Coincideixo amb els economistes que la impulsen en el fet de pensar que cal reduir la pressió sobre el planeta; i també crec que hem d’abandonar el PIB com a valor de creixement. Però no em convenç el terme decreixement. Crec que hem de passar per una gran transformació de les nostres economies cap a un model distributiu en l’àmbit social i regeneratiu en l’ecològic.

¿Aquest tipus de teories han d’espantar a les grans empreses?

Hi ha una gran transformació en marxa. Per primera vegada en la història de la humanitat, gràcies al disseny descentralitzat de les renovables i gràcies a internet, les estructures d’energia i d’idees són distributives per disseny. Si mirem un sistema de renovables des de fora, és molt més semblant a una xarxa d’internet que a les estructures centralitzades del segle XX, quan una gran empresa petroliera posseïa tota l’energia i la distribuïa. Ara estem davant un disseny completament diferent. Així que, per descomptat, això suposa una amenaça per al model de negoci de moltes companyies.