Londres acull un debat impossible a Madrid o Barcelona

LondresPesos pesants de l’economia a Catalunya i a Espanya -però tots homes, amb l’excepció de la moderadora- per abordar ahir un problema de dimensió bàsicament política, amb tota mena de derivades econòmiques i xifres que es poden torçar i retorçar, sumar i restar en un sentit o un altre, en funció del punt de partida i, sobretot, de l’estació a què es vulgui arribar.

Escenari de la trobada, la London School of Economics, al centre de la capital britànica, en la tercera sessió d’un cicle de debats centrats en la relació entre Catalunya i Espanya. A Londres, no a Barcelona o a Madrid, com si asseure en una mateixa taula l’exconseller d’Economia Andreu Mas-Colell i els prominents col·legues economistes Jordi Galí, Ángel de la Fuente, Ramon Marimon i Antonio Cabrales en una de les dues ciutats de l’Estat fos impossible. Gairebé una metàfora de la falta de diàleg no pas entre els cinc acadèmics presents a l’acte, sinó entre la classe dirigent espanyola i la que ha liderat el Procés a Catalunya.

Va obrir el foc Mas-Colell amb una acusació directa, no contra cap dels presents, sinó contra Josep Borrell i la seva xifra màgica de 2.000 milions d’euros, la quantitat del dèficit fiscal que pateix Catalunya, segons l’exministre socialista.

Perquè les famoses balances fiscals, l’estira-i-arronsa entre el que Catalunya aporta a l’Estat i el que en rep, i el que n’ha rebut històricament des de la recuperació de la democràcia, va ser el primer os amb què van batallar els ponents. En termes generals, Galí va estar d’acord amb l’exposició de Mas-Colell: dèficit fiscal endèmic. Ángel de la Fuente, Cabrales i Marimon, en desacord. De fet, De la Fuente va dir a Mas-Colell que les xifres s’exageraven.

Visió política

Potser per la seva encara més recent experiència política al govern d’Artur Mas, l’exconseller va voler fixar els termes de la discussió en aquest terreny, més que no pas en l’econòmic: “Perquè l’essència del conflicte és política, no pas econòmica. És un conflicte definit per la incapacitat de l’elit de l’Estat d’assumir la seva plurinacionalitat.”

Hi tornaria més endavant, ja cap al final: “La qüestió més important ara és quin camí prendrà l’Estat... ¿Per què Espanya no vol ser un estat com el Canadà? Soc pessimista”. I va apuntar el reguitzell de causes judicials que hi ha en marxa, i que hi haurà, i va recordar la línia dura que representa Ciutadans, recordatori futur en què va estar assistit per Galí a l’hora de referir-se a les presons preventives que fa ja més de cent dies que compleixen Oriol Junqueras, Jordi Sànchez, Jordi Cuixart i Joaquim Forn.

Totes les intervencions van ser molt polítiques, de fet. Per una vegada, les xifres i els seus intèrprets assumien que no són, i no poden o no volen ser, neutrals, encara que ho pretenguin.

Però la trobada va tenir fair play i un esperit totalment acadèmic, pràcticament teòric. La prova és la qüestió plantejada per a la segona part del debat. En resum, i ara què? Així, en la situació actual de paràlisi temporal o llimbs polítics en què sembla instal·lada Catalunya, sentir Galí parlar dels beneficis de la independència semblava un exercici de wishful thinking. “Un dels potencials avantatges és la possibilitat de construir un estat des de les arrels, adaptant-lo a la voluntat dels ciutadans”. Però no menys wishful thinking era sentir Ramon Marimon, als antípodes de la posició de Galí i Mas-Colell, sobre la possibilitat i gairebé la necessitat de “reformar un Estat ineficient”, una ineficiència que afecta no només els catalans, va dir. “El regne federal d’Espanya”, va fer broma Mas-Colell. I el públic va riure. Per no plorar?