50.000 M€ a l’ombra per una llei desada als calaixos de la UE

Els estats bloquegen una directiva que obliga les multinacionals a publicar els impostos que paguen

Uns 3.000 euros en IRPF és el que paga anualment a Espanya una persona que cobra al voltant de 24.000 euros. També és el que va pagar Netflix a Hisenda durant el seu primer exercici fiscal a l’Estat. Una xifra minúscula comparada amb el volum de negoci, que s’explica per l’estratègia de tributar a través de filials en altres països per estalviar-se impostos. Aquesta informació és pública perquè els mitjans de comunicació, que paguen per poder accedir al Registre Mercantil, l’han tret a la llum. Però aquesta informació no és a l’abast de tothom de manera senzilla, i encara menys si es vol contrastar quant paga cada companyia als diferents països. Ni Netflix ni tampoc cap empresa està obligada a detallar què paga en impost de societats país per país. I són els mateixos estats de la Unió Europea els que, ara com ara, impedeixen que ho hagin de fer, encara que són conscients que cada any se’ls escapen entre 50.000 i 70.000 milions d’euros per la denominada planificació fiscal agressiva de les empreses.

Fa tres anys que els governs europeus tenen desada en un calaix una proposta de directiva per obligar les companyies que facturen més de 750 milions a publicar la seva activitat econòmica i fiscal país per país. La proposta la va fer el 2016 la Comissió Europea, i buscava anar més enllà de la iniciativa de l’OCDE que forçava les grans empreses a cedir aquesta mena de dades però només a les hisendes estatals. La iniciativa arribava, a més, enmig d’una lògica d’acció-reacció de Brussel·les arran d’escàndols com LuxLeaks i els Papers de Panamà, que havien esclatat quan la Comissió ja estava en mans d’un ex primer ministre de Luxemburg, un país que l’Eurocambra encara considera paradís fiscal.

Precisament el Parlament ha intentat tornar a pressionar aquest dijous els governants per desenterrar aquesta iniciativa votant per una àmplia majoria (572 vots a favor, 42 en contra i 21 abstencions). Però ha sigut en va. Després que l’Eurocambra aprovés el text, amb alguna rebaixa introduïda pels grups liberals i conservadors, la proposta havia quedat congelada al Consell Europeu, la institució on hi ha representats els estats i que ha de negociar amb la Comissió i el Parlament per donar llum verda a nova legislació comunitària. L’Eurocambra volia aprofitar l’avinentesa que ahir la qüestió tornava a ser damunt la taula de les capitals europees, però la situació no ha canviat.

L’obstacle alemany

Per què el bloqueig? Fonts coneixedores de les negociacions apunten directament a Alemanya, un dels països d’Europa amb més grans empreses. Merkel la bloqueja perquè no hi està ni a favor ni en contra, sinó que es manté al marge en “objecció d’escrutini”. La clau és la base legal. La Comissió i el Parlament sostenen que no és una directiva fiscal sinó de transparència, però països com ara Irlanda, Luxemburg, Polònia, Àustria i Hongria creuen que, com que afecta els impostos, no s’ha de tramitar per aquesta via. Quan són qüestions fiscals, les decisions a la UE es prenen per unanimitat dels Vint-i-set. Això explica que tampoc s’hagi aconseguit aprovar un impost a les tecnològiques.

Alemanya seria clau per decantar la balança, perquè té un gran pes demogràfic i fa efecte rasclet en altres països de l’entorn. Si acceptés la proposta (com fan Espanya, França, Itàlia i els Països Baixos) s’estaria una mica més a prop de la majoria qualificada necessària.

Posar els comptes d’aquestes grans empreses sota el focus no resoldria d’arrel el problema, però els hi posaria menys fàcil, no només perquè suposa deixar-les amb les vergonyes a l’aire, sinó també perquè faria més fàcil la feina d’organitzacions, periodistes i institucions per comprovar que paguen el que cal i on toca. Que la informació sigui en mans només de les hisendes estatals no és cap garantia, perquè les mateixes autoritats europees han denunciat a la justícia acords fiscals bilaterals entre estats i empreses. Com va ser el cas de Luxemburg i els Països Baixos amb Fiat i Starbucks. Aquesta última empresa, per cert, va ser exonerada de tornar 30 milions als Països Baixos perquè el TJUE creu que la Comissió en tenia prou proves.

LES FEBLESES DE LA PROPOSTA

1. El llindar de 750 M€

Dos dels impulsors de la directiva a l’Eurocambra són l’eurodiputada socialista Evelyn Regner i el dels Verds Ernest Urtasun, i admeten que la proposta podria ser més ambiciosa, perquè les empreses que facturen menys de 750 milions en queden fora. Van intentar, sense èxit, rebaixar-ho a 40 milions. Segons l’ONG Transparència Internacional, en queden fora el 85% de les empreses. A Espanya, per exemple, afectaria unes 6.000 companyies.

2. Informació ‘sensible’

Durant la tramitació a l’Eurocambra, el grup dels liberals (on hi ha Ciutadans) va aconseguir aprovar una esmena que permet que les empreses puguin evitar fer pública certa informació si és “sensible”. Es va argumentar que estaria especialment destinat a empreses del sector de la defensa, però Regner i Urtasun admeten que és un forat legal prou ambigu per obrir altres finestres.

3. Voluntat política

Ja fa anys que la proposta està encallada i, si es desencallés ara, començaria una negociació en què encara es podrien introduir més canvis i que se n’aniria més enllà d’un any. Regner i Urtasun no volen donar per morta la iniciativa i prefereixen continuar pressionant en comptes d’esperar una nova proposta de la CE.