ALIMENTACIÓ

Motor econòmic però atomitzat

El sector alimentari és el principal creador d’ocupació industrial a Catalunya, amb 83.000 llocs de treball

“A part del turisme, l’alimentació és el principal sector de l’economia catalana”, assegura Jaume Llopis, professor de l’escola de negocis Iese. La indústria agroalimentària és el motor del teixit industrial de Catalunya i la principal creadora de llocs de treball, amb 83.000 persones empleades l’any 2017. Una ocupació que es reparteix en empreses de tota mena, des de pimes -algunes de molt petites- fins a autèntics gegants corporatius, i que està en ple procés de reestructuració.

En vuit anys la indústria alimentària catalana ha creat 8.000 llocs de treball, un augment de prop de l’11% dels 75.000 que tenia el 2010. La fortalesa de la demanda interna i les exportacions ajuden a mantenir les xifres.

Justament, un dels punts forts de la indústria alimentària és la potència que mostra en el comerç exterior. L’any passat les empreses alimentàries van vendre a l’estranger el 23% del que van produir, segons dades recollides per la Generalitat, i van obtenir un superàvit comercial de 2.300 milions d’euros. Des del 2010 el sector exporta cada any més del que importa.

Majoria de pimes

La indústria alimentària inclou totes les empreses que transformen les primeres matèries en productes alimentaris. En aquest sentit, els economistes les divideixen en dos grups diferents i, des d’un punt de vista empresarial, fins i tot oposats: d’una banda, la indústria de primera transformació, amb una gran quantitat d’empreses petites repartides per tot el país, dedicada a la realització dels primers processos d’elaboració dels aliments; de l’altra, la indústria de segona transformació, que es dedica a processos industrials més avançats i que es concentra en grans empreses.

Amb tot, el nombre d’empreses mitjanes o grans és limitat. Del total de 2.700 societats del sector amb treballadors assalariats registrades l’any passat a Catalunya, només 236 tenien més de 50 empleats en nòmina. “L’atomització és un dels problemes del sector”, diu Llopis. Això suposa que el gruix del teixit industrial està molt repartit en empreses molt petites. Ara bé, si es mira la facturació, un reduït grup d’empreses més grans s’endú una part molt important del pastís, entre multinacionals amb seus territorials a Catalunya, com Nestlé i Danone, i empreses locals molt potents, com Casa Tarradellas, Europastry, Agrolimen i Torres. De fet, l’any passat fins a 19 comarques tenien com a companyia més gran del seu territori una societat del sector.

“Les empreses són reticents a tenir socis financers importants i a sortir a borsa”, explica Llopis en relació amb l’elevada quantitat de pimes del sector. Fins i tot les multinacionals locals, com Borges, continuen en mans d’una sola família, cosa que en limita el creixement a llarg termini.

Poca innovació

Com assenyala un informe del departament d’Empresa de la Generalitat, la globalització ha aportat nous productes alimentaris que la població ha fet seus i ha incrementat la competència a les empreses que comercialitzen productes més tradicionals, que han de fer front a l’entrada de competidors estrangers. Tots aquests canvis estan obligant el sector a repensar tant la seva estructura com l’estratègia productiva i comercial. A més, les empreses alimentàries han de fer front a costos creixents, com l’energia i les primeres matèries, i això afecta negativament la productivitat de la indústria. “És un sector poc innovador”, segons Llopis. La inversió de les companyies alimentàries en recerca i desenvolupament (R+D) només suposa un 4,3% del total dedicat a aquesta partida per a tota la indústria catalana, una circumstància que es deu, segons el professor de l’Iese, al pes de les anomenades marques blanques. Llopis calcula que amb la inversió en R+D, publicitat i altres conceptes que requereix un projecte d’innovació alimentària, una empresa hauria de comptar amb accés a, com a mínim, el 25% de la distribució del producte, una quota difícil d’assolir perquè les marques blanques, a les quals les grans cadenes de supermercats donen prioritat, ja ocupen el 40% de la distribució de mitjana, i en alguns productes, com per exemple l’oli d’oliva, arriben al 60%.

Les càrnies, líders

La carn suposa una cinquena part del consum d’aliments a les cases catalanes, cosa que explica per què les indústries càrnies encapçalen el sector alimentari, amb el 40% del total de l’ocupació -més de 33.000 treballadors- i el 30% del volum de negoci. El sector és especialment important a les comarques gironines, al pla de Lleida i a Osona. Per llocs de treball, la producció de pa i pastes ocupa 13.000 persones, mentre que en volum de negoci l’alimentació animal representa el 13% del total, seguit de la producció d’olis i de greixos.

Més continguts de