CIMERA EUROPEA

Positiu, però curt: examen a l’acord europeu les preguntes

Cinc dels economistes catalans de capçalera desgranen els pros i contres del pacte assolit pels 27 i n’analitzen les oportunitats per transformar l’economia

JORDI GALÍ, CREI, UPF i GSE

“Espanya s’haurà d’endeutar molt fins que arribin els fons europeus”

1. Li sembla bé l’acord? Per què?

És un bon acord. Suposa una compartició de risc ex-post, amb una transferència efectiva dels països amb menys impacte del covid-19 cap als que n’han patit més. La prova que és efectiu és que l’anunci de l’acord ha afectat significativament les primes de risc. Tot i que és una intervenció única i extraordinària motivada per la crisi (el mateix acord posa límits temporals a l’endeutament), una emissió d’eurobons d’aquesta magnitud crea un precedent important.

2. On veu marge de millora en el pacte? Què s’hauria pogut fer millor?

No deixa de ser un acord entre estats, on tots tenien dret de veto, tot i ser un pas cap a la unió fiscal. D’altra banda, els recursos no es començaran a materialitzar fins al 2021, mentre que la despesa extraordinària es concentra el 2020. Això implica que els estats més afectats, d’entrada, s’hauran d’endeutar molt pel seu compte i, malauradament, són els que tenen una ràtio de deute públic inicial més alta, sobretot Itàlia i Espanya. Per sort, el BCE està disposat a absorbir grans quantitats d’aquest deute.

3. En què caldria invertir els diners que rebrà Catalunya? Quines han de ser les prioritats de país a l’hora de repartir els fons?

Em temo que els diners seran suficients per cobrir les despeses extraordinàries del covid-19 i poca cosa més. No té sentit aplicar els fons a polítiques que requereixen un augment permanent de despesa, com el sistema sanitari o educatiu. La millor opció per finançar aquestes polítiques seria posar fi a l’evasió i l’elusió fiscals, amb el mateix esperit de combat amb què s’ha lluitat contra el covid-19 (i, si pot ser, amb una mica més d’eficiència).

NÚRIA MAS, IESE

“La quantitat podria no ser suficient. Cal generar una economia que creï el màxim nombre possible de llocs de treball bons”

1. Li sembla bé l’acord? Per què?

És un acord força bo. És la primera vegada que l’Europa dels Vint-i-set es posa d’acord per establir el dèficit fiscal com a instrument de gestió de crisis, i ho fa amb una eina de què ja disposava: el pressupost. Espero que obri la porta a més instruments de política fiscal en el futur. A més, ajudarà a reduir les diferències entre les recuperacions dels diferents països. Finalment, ha sigut una manera intel·ligent de sortir de l’atzucac de la falta d’acord pels coronabons. L’acord s’ha tancat més de pressa del que molts esperaven, i arribar a un pacte entre vint-i-set és difícil.

2. On veu marge de millora en el pacte? Què s’hauria pogut fer millor?

Si bé és un pas important, la quantitat continua sent petita en un context europeu i podria no ser suficient. Encara hem de veure bé quines eines es podran fer servir quan els estats presentin els seus projectes: cal aconseguir un enfocament comú a reptes comuns, com la digitalització. No sé si serem capaços d’utilitzar aquest instrument com una manera de reforçar el paper d’Europa.

3. En què caldria invertir els diners que rebrà Catalunya? Quines han de ser les prioritats de país a l’hora de repartir els fons?

Cal ser capaços de generar una economia que creï el màxim nombre possible de bons llocs de treball. Cal atreure i retenir talent; pensar com ajudem a sortir de la crisi els sectors que en poden resultar reforçats, i transformar aquells àmbits i persones que en seran més afectats. S’han de poder formar per exercir les feines que necessitem en el futur. A banda, cal identificar quins són els elements que ens fan diferents, per poder-nos-hi palanquejar. En l’àmbit de l’economia sanitària, que és el que més he estudiat, tenim alguns dels millors hospitals del món i també una supercomputadora. Alhora, cal tenir en compte que el temps és limitat. El que fem els pròxims sis mesos marcarà la diferència de la sortida de la crisi.

GUILLEM L. CASASNOVAS, UPF

“El pla ha de definir les palanques de transformació de les estructures econòmiques, sense que l’afecti la conjuntura”

1. Li sembla bé l’acord? Per què?

L’acord és una transacció més a l’Europa que s’està construint. Aquestes negociacions a correcuita substitueixen el funcionament ordinari de les institucions federals de què no disposa la UE.

2. On veu marge de millora en el pacte? Què s’hauria pogut fer millor?

S’hauria fet millor sense tant soroll, desqualificacions ni retrets que alimenten futures suspicàcies en la seva aplicació. Les discussions s’haurien d’haver fet més en clau europea que interna.

3. En què caldria invertir els diners que rebrà Catalunya? Quines han de ser les prioritats de país a l’hora de repartir els fons?

Hi ha d’haver un pla i no un reguitzell de mesures parcials aprovades en diferents moments del temps. Cal que Espanya -sols no ho podrem fer- es coordini amb França i Alemanya en les propostes industrials. El pla ha de poder transcendir el pressupost europeu del moment, i ha de tenir la consistència d’esdevenir “política de país” i recolzar-se en una majoria parlamentària estable a mitjà o llarg termini. No ha de buscar l’aquiescència de l’ statu quo econòmic actual, perquè ha de definir les palanques de transformació de les estructures econòmiques. Ha de ser el mateix pla i no la conjuntura dels mercats el que marqui el pas de la transformació. El lideratge ha de venir de la capacitació tècnica i financera. Cal que prevegi la producció científica i la seva capacitat de transferència a l’economia productiva. Finalment, cal modificar el sistema fiscal per incentivar projectes amb una baixa maduració tecnològica i, per tant, amb risc a llarg termini.

JOAN TUGORES,  UB

“El volum de recursos mobilitzats que venen en forma de transferències, i no només préstecs, és una novetat interessant”

1. Li sembla bé l’acord? Per què?

Em sembla el millor acord possible. Supera en positiu línies que fins ara havien estat insalvables, com l’emissió de deute conjunta, i contribuieix a una assumpció conjunta de responsabilitats i riscos a una escala inèdita. És una resposta més constructiva i ponderada en comparació amb la de la crisi del deute sobirà de fa prop d’una dècada. El volum de recursos mobilitzats, així com el percentatge que ve en forma de transferències i no només préstecs -més enllà de l’estira-i-arronsa de la xifra concreta-, també és una novetat interessant.

2. On veu marge de millora en el pacte? Què s’hauria pogut fer millor?

Es podria haver assolit el resultat final de manera molt més ràpida i amb moltes menys friccions polítiques innecessàries: ens hauríem pogut estalviar gairebé cinc dies (i matinades) amb argumentacions sovint desagradables, amb maniqueismes empobridors (frugalitat versus despesa) que haurien d’estar superats. Però cal recordar que, com ja repetia un dels pares de la UE, Jean Monnet, la manera d’avançar a Europa és a còpia de superar successives crisis amb aquestes dinàmiques. L’altre aspecte millorable són les contrapartides en termes de retallades per als pròxims anys al pressupost de la UE en polítiques importants com les de recerca, transició mediambiental i l’agrària.

3. En què caldria invertir els diners que rebrà Catalunya? Quines han de ser les prioritats de país a l’hora de repartir els fons?

S’han d’atendre les urgències del present -en termes de llocs de treball, iniciativa empresarial, especialment les dels autònoms i pimes-. D’altra banda, cal donar fonaments més sòlids a un model productiu sostenible, tecnològicament i mediambientalment, i socialment inclusiu i integrador amb capacitat per generar ocupació de qualitat i prosperitat a amplis segments de la societat.

ALBERT CARRERAS, ESCI-UPF

“Hi ha una gran distància entre el que ens cal i els conceptes de despesa a què podrem aspirar”

1. Li sembla bé l’acord? Per què?

Pràcticament s’havia d’acceptar qualsevol acord. Ara bé, sense saber-ne tota la lletra petita es fa difícil manifestar-hi una aprovació total. Cal elogiar el pas endavant històric de la mutualització de riscos i en l’obligació assumida conjuntament d’incrementar la fiscalitat comuna europea. És un pas endavant en la federalització de la Unió Europea.

2. On veu marge de millora en el pacte? Què s’hauria pogut fer millor?

No hi ha diners per pagar ERTOs, ni ingressos no generats per culpa del confinament, ni despesa sanitària extraordinària. És un pla de futur amb algunes línies prioritàries com la sostenibilitat mediambiental, l’energètica i la digitalització. Hi ha, per tant, una gran distància entre el que ens cal i els conceptes de despesa a què podrem aspirar. Podria passar que no puguem presentar prou projectes o, si els presentem i guanyem, que no els puguem gastar adequadament. Els fons podrien anar a parar massivament a empreses molt grans per als seus plans de reconversió i deixar el teixit productiu tal com estava.

3. En què caldria invertir els diners que rebrà Catalunya? Quines han de ser les prioritats de país a l’hora de repartir els fons?

Hauria de tenir màxima prioritat tot allò que pugui anar a la digitalització de totes les unitats productives, de totes les administracions i de tota la ciutadania; a millorar la formació, crear empreses i capacitat de recerca, desenvolupament i innovació. Cal una aposta radical per al futur, que augmenti la productivitat i ens allunyi d’una societat de sous baixos i precarietat generalitzada.