La precarietat laboral ha mostrat aquest 2019 la seva cara més extrema amb la mort d’un rider de Glovo. Es deia Pujan Koirala, era nepalès, tenia 22 anys i un camió del servei de neteja el va atropellar al centre de Barcelona mentre treballava. La seva mort va encendre els ànims del col·lectiu, que es va mobilitzar uns quants dies per la ciutat per denunciar les precàries condicions de treball que ofereixen les noves empreses de l’anomenada economia de plataforma. Els ànims encara es van escalfar més quan Glovo admetia que el jove no estava registrat a la plataforma i que, per poder treballar, havia rellogat el compte a un altre repartidor legal. És una pràctica, segons reconeixia la mateixa companyia, habitual i per la qual la persona que relloga el compte acostuma a pagar una comissió. Per tant, encara cobra menys del que ja paga la companyia. Són incomptables les vegades que part dels riders han demanat deixar de ser autònoms i passar a formar part de la plantilla de Glovo, i que els propietaris de la companyia els han respost que incorporar-los en plantilla pot portar problemes seriosos al negoci. Enmig, han sortit un seguit de sentències contradictòries que donen la raó als uns i als altres. El més preocupant, però, és que aquesta precarietat laboral extrema s’acarnissa amb les capes més pobres de la societat: els immigrants, els joves i les dones. Un 14% dels empleats estan al llindar de la pobresa a Catalunya. Una situació que només poden revertir els governs (espanyol i català), les patronals i els sindicats, garantint d’una vegada per totes treball i salaris dignes, i evitant, així, un altre cas com el de Koirala.
