ENTREVISTA

Shahin Vallée: “La resposta depèn de fins on està disposat Berlín a moure’s”

Entrevista a l'economista investigador del German Council on Foreign Relations

Shahin Vallée és un economista francès, va ser assessor econòmic de l’expresident del Consell Europeu Herman van Rompuy, i posteriorment també assessor d’Emmanuel Macron com a ministre d’Economia el 2014. Més tard va passar a formar part de l’equip del fons d’inversió Soros Fund Management.

¿El va sorprendre la resposta econòmica europea al coronavirus basada en crèdits i marcada per la profunda divisió entre països?

Al principi em va semblar encoratjadora la rapidesa de la Comissió Europea en relaxar les normes fiscals i d’ajudes d’estat, cosa que va permetre als governs respondre ràpidament. En canvi, a nivell europeu la resposta ha sigut decebedora i gens sorprenent. Al final, la Comissió no té gaires recursos. El pla de l’Eurogrup fa la impressió d’una resposta significativa, però són tot crèdits i, per tant, no és apropiada en un moment en què la majoria dels estats no tenen problemes per finançar-se als mercats gràcies al BCE. La resposta de l’Eurogrup és redundant si creiem que el BCE pot continuar fent el seu paper.

Hi ha hagut diverses propostes per anar més enllà a través d’un fons de recuperació. ¿Alguna és la que necessita l’economia europea?

Totes tenen les seves febleses i fortaleses. La proposta espanyola era possiblement la més potent, però també tenia febleses, com dependre totalment del pressupost europeu. Això provoca que depengui totalment de la unanimitat dels Vint-i-set, cosa que dificulta la seva posada en marxa. La proposta francesa suggereix un mecanisme intergovernamental que permetria unir un grup de països per avançar en termes de finançament. Però la proposta espanyola era més ambiciosa perquè proposava deute perpetu. La meva por és que, en lloc de triar el millor de cada una, la Comissió vulgui respondre a les línies vermelles de tots els governs.

Fins a quin punt depèn de Berlín?

Al final la resposta depèn de fins on estigui disposat Berlín a moure’s. Crec que hi ha certa esperança, que ara estan més preparats, especialment després de la sentència del Constitucional alemany, perquè pot servir de toc d’atenció, deixant clar que no només es pot explotar i dependre de la capacitat del BCE de comprar deute. La conclusió que Alemanya en pot treure és que cal caminar cap a una UE amb els seus propis recursos fiscals.

Però també és fàcil des del sud mirar amunt i culpar el nord per oposar-se a la solidaritat i imposar austeritat.

És evident que hi havia i encara hi ha mala gestió econòmica, i és just que els països del nord demanin una millor gestió al sud. Però el nord també manté una gestió pobra que perjudica el sud. Per exemple, el fet que els Països Baixos, Irlanda i Luxemburg facin servir el seu sistema fiscal per atraure seus de grans empreses i desviar impostos. No és cert que només al sud hi ha una política econòmica deficient. Hi ha polítiques al nord que generen divergències i això s’ha de tenir en compte.

On rau la possibilitat de canvi?

En veure si els governs estan disposats a compartir recursos fiscals a nivell europeu. Com es distribueixin després (crèdits o transferències) és un altre debat. Aquest és l’element central des del meu punt de vista i està principalment en mans del nord, particularment Alemanya. També he de dir que França ha mantingut una posició ambigua en aquest sentit: ha sigut fàcil per a ells demanar deute comú, però ara també han de deixar clar si volen compartir recursos fiscals.

Farà el pas Alemanya?

Alemanya depèn fonamentalment d’Europa, especialment mentre la resta del món tampoc creix. Si l’economia europea no va bé, l’economia alemanya també està en risc. Alemanya també està interessada en assegurar que la divergència no sigui gaire profunda. Però això pot no ser immediatament perceptible. Al voltant de la meitat de les seves exportacions van a parar a la resta d’Europa i no sembla que l’economia xinesa reboti prou fort per compensar-ho. Alemanya no pot fiar la seva recuperació en la Xina, com va fer el 2010. Està, doncs, completament vinculada a l’eurozona.