BANCA

Tots els fronts oberts que deixa la fusió sorpresa CaixaBank-Bankia

La futura catalanitat del banc, els llocs de treball i el risc d’oligopoli, entre les qüestions de l’operació

La més que probable fusió entre CaixaBank i Bankia, una notícia avançada dijous a la nit per aquest diari, és una bomba amb efectes encara incalculables. Els fronts oberts són molts quan només han passat poc més de 48 hores des que les dues entitats van confirmar la seva voluntat d’integrar-se per crear el desè gegant europeu del sector, tot just per darrere del BBVA. La decisió definitiva es coneixerà el 13 de setembre. Molts d’aquests fronts són d’una elevada importància i els detallem a continuació.

La catalanitat del banc

El nou grup tindria serveis centrals a Barcelona i Madrid

És un dels punts més sensibles. L’escepticisme ha crescut amb força als cercles de poder de Barcelona des que es va saber l’operació. “Això s’ha acabat. No quedarà res. Ni Abertis, ni Naturgy, ni La Caixa”, lamenta amargament un alt directiu, que tem que la fusió acabi decantant el banc cap a la capital espanyola. La desconnexió entre el grup de l’estrella i el poder polític català sembla absoluta, i prova d’això és que la Generalitat es va assabentar de la notícia pels mitjans.

Per la banda de La Caixa (primer accionista de CaixaBank), tampoc està molt clar qui manarà el dia que no hi sigui Isidre Fainé, que té 78 anys. Els quadres de comandament actual a CaixaBank tenen un perfil tècnic i no és evident que hi hagi disposició a lluitar per defensar-ne la catalanitat. A més, moltes veus lamenten la deixadesa del govern català i recorden com es va deixar escapar Abertis sense moure ni un dit. Ara temen que la situació es repeteixi, però a escala molt més gran. El temor és que es repeteixi el cas del BBV, que als anys 90 va comprar Argentaria (un banc més petit) i ara és una entitat plenament madrilenya.

Repartiment de poder

Goirigolzarri presidirà, però “qui mana és qui paga”

L’acord entre les dues entitats és que la presidència sigui per al basc José Ignacio Goirigolzarri, ara líder de Bankia, i que el conseller delegat sigui el madrileny Gonzalo Gortázar, que actualment té el mateix càrrec a CaixaBank. Tot i això, el Banc Central Europeu cada cop força més els bancs perquè les seves presidències siguin institucionals i no executives, cosa que podria restar el poder que Goiri té ara a Bankia.

Fonts financeres recorden que “qui mana en una fusió és qui paga”. En aquest cas, està clar que qui pagarà (sigui en metàl·lic o en accions) serà CaixaBank, que és l’entitat gran. Per tant, tot i que es parli de fusió, CaixaBank comprarà Bankia.

Inicialment, una qüestió decisiva serà veure què passa amb els serveis centrals del banc. La seu social dels dos bancs ja era a València abans que s’anunciés l’acord, però ningú dubta que on resideix el poder de les dues entitats, des d’on es gestionen realment, és des de Barcelona i Madrid. La conclusió és evident: “Sobren els serveis centrals d’una de les dues ciutats”, expliquen al sector financer. Aquestes mateixes fonts opinen que “pots tenir algunes coses a Madrid, però el gruix ha d’estar aquí”.

Per què Bankia?

És un banc fort en hipoteques, un dels negocis més segurs en crisi

CaixaBank no tenia gaires opcions si volia fusionar-se amb una entitat espanyola. Els bancs estan intentant guanyar volum per tenir més economies d’escala (és a dir, retallar costos) i, d’aquesta manera, augmentar els marges de beneficis que tenen actualment, molt minsos perquè els tipus d’interès estan en mínims històrics i sembla clar que així seguiran durant molt temps.

CaixaBank podria haver comprat un banc petit (Unicaja o Kutxabank, per exemple), però no hauria augmentat la seva mida significativament. Hauria pogut provar d’adquirir el Sabadell, però les duplicitats haurien sigut molt grans a causa de la gran implantació de les dues entitats a Catalunya. CaixaBank també es podria haver fusionat amb el Santander o el BBVA, però hi hauria sortit perdent perquè són bancs més grans. En aquest context, Bankia quedava com l’opció més prometedora. Al sector també consideren que Bankia té un punt a favor en plena crisi del coronavirus: té un important volum d’hipoteques, un dels negocis considerats dels més segurs en temps de crisi.

Per què no el Sabadell?

Era el gran candidat a una fusió amb Bankia

El Sabadell ha treballat intensament i durant anys per fusionar-se amb Bankia. Però la marxa del banc d’origen vallesà a la borsa ha sigut letal per a l’operació. La caiguda de les accions del Sabadell l’han debilitat tant que hauria sortit perdent en qualsevol integració amb Bankia ara mateix. El Sabadell era el peix petit. “La pandèmia ha sigut definitiva”, expliquen al sector, on recorden que abans de l’aparició del covid-19 el valor a borsa dels dos bancs era molt similar i s’hauria pogut pactar en condicions d’igualtat.

Retallada a l’ocupació

Al sector es dona per fet que hi haurà molts acomiadaments

Sempre que es fusionen dues entitats hi ha duplicitats i, per tant, es produeixen acomiadaments. Però si les dues entitats són grosses, la xifra podria ser particularment alta. Encara no se saben xifres, però a la duplicitat dels serveis centrals s’hi ha d’afegir que, segons Barclays, gairebé una de cada quatre oficines de la nova entitat estan molt a prop les unes de les altres. Per saber detalls, però, caldrà esperar.

Què farà l’Estat?

Quedarà com a segon principal accionista, però podria marxar

A cap banc privat li agrada tenir com a segon principal accionista un govern, especialment perquè el govern regula el sector bancari. Tot i que el repartiment accionarial de la nova entitat encara s’ha de detallar, està clar que la Fundació La Caixa serà el primer accionista (amb aproximadament un 30% del capital, segons les fonts consultades) i l’Estat el segon (amb menys d’un 20%).

La incògnita és què farà el govern espanyol amb aquesta participació. Algunes fonts apunten que se l’anirà venent al mercat a mesura que vegi que la pot col·locar a bon preu. Però és senzillament impossible que, en el context actual, l’Estat recuperi els més de 20.000 milions que va abocar per rescatar Bankia, cosa que pot suposar un problema. Si l’Estat es ven la participació, les milionàries pèrdues del rescat financer ja seran definitives i irreversibles, fet que serà políticament difícil de gestionar. I, a més, l’Estat s’haurà d’apuntar aquesta pèrdua als seus comptes públics i això farà augmentar el dèficit públic, ja disparat pel covid-19. En resum, el govern espanyol té incentius per vendre’s la participació... però també per mantenir-la. Des del BCE, però, no volen que l’Estat s’eternitzi a l’accionariat de Bankia.

Més fusions a la vista: risc d’oligopoli?

La concentració al sector bancari espanyol ha sigut brutal. No pot rebre un altre adjectiu quan en una dècada s’ha passat de més de seixanta entitats a només una desena. Però la cosa no s’ha acabat aquí. La possible integració CaixaBank-Bankia pot ser l’inici de més moviments. Els supervisors com el BCE i el Banc d’Espanya pressionen tant en públic com en privat (diuen que Luis de Guindos, vicepresident del BCE, és particularment agressiu a les reunions) perquè els bancs es fusionin. Això, però, aixeca el temor d’una concentració excessiva. El Banc d’Espanya ha negat que avui dia hi hagi risc d’oligopoli. Tot i així, els supervisors sempre assenyalen la solució: idealment, les fusions s’haurien de fer entre entitats de països diferents. Això faria que el nombre d’entitats que hi ha a cada país es mantingués com estava abans de les fusions.