Agustí Bou: “Al sector financer no hi ha ‘pícaros’, hi ha lladres”

BarcelonaAgustí Bou presideix el bufet Jausas, que celebra aquest any mig segle de vida. Instal·lats al passeig de Gràcia amb més discreció que molts dels seus competidors, com a professionals del “dret dels negocis” són espectadors privilegiats dels cicles econòmics. Bou, amb veu i aspecte de crooner, recorda com en pocs anys es va passar de fer fusions i compres a concursos de creditors. A ells els ha anat bé però, malgrat tot, Bou subscriu la màxima: “Millor un mal acord que un bon judici”.

Els grans despatxos projecten una imatge d’ostentació mentre molts advocats pateixen precarietat i atur. Com s’ho explica?

Una cosa és fer dret i una altra ser advocat. A Barcelona n’hi ha 50.000 i a tot França, 25.000. A Espanya quan sorties de la carrera i anaves al Col·legi a pagar la quota ja eres advocat. A més, en el dret hi ha dues grans àrees: el negoci i la resta. Hi ha un estudi que diu que la retribució mitjana de l’advocat són 1.500 euros al mes; si saps que hi ha socis de bufets que guanyen xifres amb molts zeros, et pots imaginar que n’hi ha que si es dediquessin a vendre al Zara els sortiria més a compte. El 20% dels advocats fem el 80% del negoci i el cert és que tenim mala fama.

A això potser hi ajuda la planificació fiscal agressiva per a empreses.

Ho fan més les grans multinacionals, però els despatxos també hi treballem. Està de moda discutir això perquè els governs s’han adonat que perden una gran font de recaptació. La gent diu: “Oh, Amazon, que ho tributa tot a Irlanda!” Però tributen allà perquè els ministres van ser tan ximples per dir que si tributes al tipus normal en un país de la UE ja no has de tributar a la resta. El bufet fa la planificació agressiva gràcies als ministres, i Amazon acaba tributant 300.000 euros a Espanya després de fer-hi milions. Són procediments immorals.

Existeix la picaresca espanyola?

No som especialment conflictius. Avui costa trobar una empresa espanyola o catalana que estigui pensant a fer històries estranyes. Queda encara un reducte molt espanyol, que és el frau d’impostos. Aquí qui no paga impostos és un campió, i a Alemanya, un poca-solta.

En el camp financer sí que s’han vist històries qüestionables i il·legals.

Aquests no són pícaros, aquests són lladres. El financer és un sector que des de fa molts anys, des que els tipus van baixar, no pot fer negoci. No dóna. I s’han hagut de trencar el cap per pensar de quina manera poden fer negoci. Hi ha una regla bàsica que és “no inverteixis en allò que no entens”; avui dia és igual què t’ofereixin: segur que no ho entens.

Quan parla de lladres es refereix a gent com Rodrigo Rato?

La imputació de delictes sempre s’ha de fer amb el presumptament. El que vull dir és que la picaresca és l’estafa del tocomocho. Quan idees una targeta black no pots dir “Aquest tio és un pícaro ”. No, és un xoriço, un lladre. ¿Com se t’acut donar-li una targeta a un tio, que faci el que vulgui i que ni tan sols li apliquis una retenció fiscal ni res? Quan fas una preferent, que saps que si canvia el cicle... Quan dissenyes un sistema 100% especulatiu i no ho dius, això és d’estafador.

Vostès han portat temes de preferents. Han tingut pes, al bufet?

Durant el període 2008-2011 va ser importants. Els bancs n’han après i procuren treure productes no tan sofisticats. Però tinc la impressió que són gent que tenen tendència a ensopegar dues vegades amb la mateixa pedra, i ja veus productes que dius “Això, exactament, què és?”

Hi ha bufets, com Arriaga, que fan anuncis a la tele. Això sobta.

Hi ha un concepte anglosaxó que els defineix: ambulance chasers, perseguidors d’ambulàncies. Quan et fots una pinya, darrere l’ambulància arriba l’advocat amb una targeta. Aquests anuncis em semblen immorals. No perquè aquí siguem més discrets, que també fem servir anuncis, però per canals més sofisticats. La immoralitat és que Arriaga no explica que si perds tindràs una condemna en costes. Ell no ho paga.

Vostè és expert en dret concursal. Què li sembla la llei actual?

Un desastre. Vam començar el 2003 amb una llei molt bona que tenia coses que s’havien d’adaptar. El 2007 ens va caure una crisi a sobre que era molt més gran del que la llei podia suportar i es van fer reformes. Des que va arribar el govern del PP hem entrat en una bogeria: des de l’octubre del 2014 fins avui hem fet set reformes. Fan la llei pensant en casos concrets i això és un error.

Què diria a dos concessionaris que perden diners, es volen fusionar i no es posen d’acord?

Si volen tenir una fusió d’èxit, que venguin a un tercer. Si s’ajunten i tots dos fan una empresa al 50% sense que un clarament mani està garantit que al cap de sis mesos estaran barallats. Un gran defecte que tenim els catalans és que no sabem quan sortir del vaixell, tenim tendència a agafar-nos a la butaca.

Els afecta el procés sobiranista?

Molt poc. Per a un inversor estranger, això és un tros més d’una cosa que es diu Europa o península Ibèrica. Sí que em preocupa, i als estrangers més, que Catalunya té una de les fiscalitats per IRPF més altes d’Espanya. I això per a l’inversor estranger pot ser un element decisiu per no instal·lar-se a Catalunya. No l’independentisme ni la bandereta.