Alberto Ojinaga: “Cal cuidar la confiança i seguir enviant missatges positius sobre la recuperació”

BarcelonaAlberto Ojinaga va arribar a la direcció general de Caprabo el 2010. En aquest temps ha hagut de fer front a una dràstica reducció del consum i a l’auge del model low cost encarnat en Mercadona, que ha provocat que la companyia hagi perdut 122 milions d’euros de facturació, més d’un 8%. La seva recepta per fer front a aquest escenari és la de preus baixos, però amb valor afegit.

Percep la reactivació econòmica?

L’economia està en fase de millora evident. Hem tocat fons i som en el camí de la recuperació. Però el consum segueix especialment feble. En el cas de l’alimentació va caure menys i, per tant, la recuperació també serà més lenta. A més, tenim un decreixement demogràfic i això ens perjudica.

És la seva principal preocupació?

Una altra de les coses que ens preocupen és un eventual increment de l’IVA. Les pujades d’impostos mai són bones, però en alguns moments poden ser molt perjudicials, sobretot quan el consum és feble.

Però l’Estat ha de reduir el dèficit.

Les empreses hem fet una tasca de millora d’eficiència, i a l’administració no ha arribat del tot. L’eficiència hauria de ser prioritària.

Què frena el consum?

El consum depèn d’elements objectius i subjectius: la renda disponible, l’atur, l’accés al finançament... Aquests són els objectius, i entenc que milloraran a poc a poc, però no d’una manera prou ràpida perquè la renda disponible creixi molt. Cal cuidar la part subjectiva, que té a veure amb la confiança i es basa en una certa estabilitat a tots els nivells. Cal que segueixin apareixent missatges positius.

¿Ens hem cregut que ens recuperem abans de recuperar-nos?

El camí ha estat el lògic. El sector exterior ha millorat algunes dades macroeconòmiques; això ha permès recuperar la confiança i la confiança està ara tirant del consum i millorant els elements objectius.

Vostès han hagut de fer fora gent. Han trobat a faltar flexibilitat?

Ens hem ajustat a l’evolució de les vendes. S’ha perdut plantilla. La reforma laboral ha permès flexibilitat i ha contribuït a fer que la reducció dels llocs de treball hagi estat menys significativa. Podríem haver arribat més lluny, però el pas que hem fet és substancial i ens ha ajudat.

Si ja som al final de la crisi, quins sectors cal reforçar ara?

El que li toca al govern és establir els marcs en què es mouen les empreses. És un error que intenti dirigir l’economia o els sectors. Dit això, hi ha dos sectors, l’alimentació i el turisme, on estem molt ben posicionats. En la part industrial no estem fent les coses bé. En dos aspectes: la política energètica i la de formació. En aquest país tenim un concepte equivocat: un bon professional no és només un universitari. Cal donar valor a la FP. D’altra banda, no podem tenir una indústria que pagui l’energia més cara del nostre entorn. Aquí el govern hauria de fer canvis substancials.

Són a Madrid, Catalunya i Navarra. La recuperació és diferent?

No, el mercat d’alimentació s’està comportant de la mateixa manera a les tres zones, i a nivell molt semblant a tot Espanya. El que sí que és diferent és el creixement a superfície comparable, que és com creixen les botigues que ja hi havia a principi d’any. Això ha estat especialment dur a Catalunya perquè hi ha hagut moltes obertures, i en aquesta variable ha tingut més mal comportament que Navarra i Madrid. En els últims tres anys hi ha hagut decreixements de quatre, i això són gairebé 12 punts en l’acumulat.

Durant la crisi el model de supermercat low cost ha fet forat amb Mercadona i el gran descompte.

L’efecte low cost, no només en alimentació, sinó en general, té aspectes molt positius i altres que no ho són tant. A tots ens ha obligat a ser més eficients. I ha posat de manifest que el consumidor no està disposat a pagar un sobrepreu per les coses que no ho valen. Això ha obligat a trobar una relació valor-preu millor, cosa molt positiva. Hi ha una part més negativa, i és que dut a l’extrem es genera menys salari, menys llocs de treball i menys valor afegit a l’economia. I és aquí on cal trobar un equilibri. Jo veig amb molta satisfacció el sector de transport aeri. Estan sortint propostes alternatives al low cost pur i dur que suposen trobar un equilibri molt més raonable pel que fa a preu i proposta de valor. I em sembla que aquest hauria de ser el model a seguir en molts altres sectors.

¿O sigui, el model Vueling és el model Caprabo?

Ens toca trobar aquest equilibri entre ser absolutament eficients, diferents i donar un valor que el client estigui disposat a pagar.

Com viuen el debat sobiranista?

Vivim del consum. I el consum necessita confiança i estabilitat. No comentaré els impactes, però és evident que no és neutre. El consum, sense un futur clar... De moment no percebem cap impacte en la confiança. Però ens preocupa.