“La pesta dels 90 va ser una hòstia per avisar-me que el sector porcí és perillós”

LleidaLa pesta porcina africana (PPA) va ser descoberta per primera vegada a Kenya l’any 1910 i va arribar a Europa el 1960 per quedar-s’hi durant més de trenta anys. El virus havia entrat a través d’un vol operat des d’Angola a Portugal. Les restes del càtering d’aquell avió, ja infectades per la PPA, van destinar-se com a aliment de porcs portuguesos i es va iniciar l’epidèmia al continent. I també al nostre país.

Això va provocar greus danys econòmics en un sector que ja era important en aquelles dècades llunyanes. L'erradicació del virus va ser llarga i lenta, fins que l’any 1994 l’estat espanyol va quedar definitivament lliure de la PPA.

Però des d’aquelles dates fins a la tornada del virus a Collserola, ara fa tan sols uns dies, el sector porcí no ha quedat mai lliure de la pesta. Entremig n'hi ha hagut una altra: la pesta porcina clàssica (PPC).

Encara que clínicament totes dues són pestes molt similars amb una alta mortalitat, són causades per virus diferents (Pestivirus i Asfivirus), difereixen en el mode de transmissió (en la PPC pot ser tant directa com indirecta i en la PPA també per paparres) i també en la resistència ambiental (la PPA és molt més resistent). I hi ha una diferència encara més crucial: existeix una vacuna per a la PPC i cap tractament efectiu per a la PPA.

La pitjor crisi de la PPC al nostre país es va viure entre el 1997 i el 1998. En menys de dos anys, es van declarar un centenar de brots a l’estat espanyol, la immensa majoria a Catalunya (sobretot a Ponent). Més d’un milió de porcs es van sacrificar; no només els que estaven infectats, sinó també els sans que estaven immobilitzats a pocs quilòmetres de cada focus de contagi.

És el que li va passar a Rossend Saltiveri, ramader d’Ivars d’Urgell (Pla d’Urgell) i actual responsable del sector porcí a Unió de Pagesos. Un brot pròxim a la seva granja a mitjan 1997 va obligar a aturar el moviment dels seus porcs. Per reduir les possibilitats d’un contagi a la seva granja, va ordenar (com la majoria dels ramaders de la zona) sacrificar al voltant de 3.000 animals (entre garrins i adults), deixant vives únicament les verres paridores. Matar-les hauria suposat trencar completament el cicle de la granja i l’hauria deixat més d’un any i mig inactiva, sense capacitat de produir més garrins.

A tots els pobles de Lleida que van quedar afectats per la PPC s'aplicava el mateix procediment. Els ramaders (molts a través de les cooperatives o de les associacions ramaderes) es coordinaven per eliminar els porcs amb rifles. Després, en coordinació amb l’administració, se seleccionaven diferents emplaçaments dins de cada terme municipal per aixecar fosses comunes i enterrar-hi els cadàvers. “Estàvem molt ben organitzats”, recorda Saltiveri.

Durant un any, la seva granja va quedar buida, a l’espera que no es declarés cap nou focus. Van ser mesos agònics en què les granges estaven immobilitzades, sols amb el permís d'inseminar i engreixar porcs, sense poder portar-los als escorxadors. “A diferència d’ara, almenys en aquella època els preus van pujar i ens van pagar els sacrificis a preu de mercat”, recorda Saltiveri.

El record més funest d’aquells anys de matances de centenars de milers de porcs el té un altre ramader, Toni Jové. La seva granja de Torregrossa sí que va quedar infectada l’any 1997. Ell recorda quan un primer focus va esclatar en una explotació de Bell-lloc. En pocs dies, el virus va recórrer els vuit quilòmetres de distància del seu municipi i va penetrar dins les seves instal·lacions. Aquell brot va obligar a eliminar completament el seu ramat. "Va ser una hòstia monumental que em va advertir que el porcí és un negoci molt perillós", confessa Jové. “Un negoci de sang i fang”, conclou.

Durant gairebé dos anys la seva activitat va quedar completament suspesa. “Va ser com rebre una targeta roja directa que no em va deixar jugar ni un sol minut”, comenta. Però la sotragada no va ser purament econòmica, sinó sobretot emocional. Veure els animals morir a trets d’escopeta i enterrar-los en fosses comunes era com llençar a l’abocador molts anys de sacrificis. “Ens va deixar esgotats –recorda Jové–. En aquells temps era un ramader jove, amb moltes ganes, però la pesta em va canviar; ja mai més m’he tret la por de sobre”.

Diversificar o morir

La pesta del 1997 va provocar un sotrac econòmic important al sector. Els ramaders van rebre indemnitzacions, però les repercussions fiscals i la baixada del preu just després de l’epidèmia van originar una crisi destacable. “Ens van pagar la carn, però no ens van cobrir els sous dels treballadors durant tants mesos d’inactivitat”, avisa Josep Maria Sardana, un granger d’Arbeca.

Aquella pesta va originar després el tancament de més de 3.000 granges (un 17% del total de Catalunya), la majoria de petits productors que no van poder fer front a les conseqüències econòmiques.

Alguns ramaders encara ara es pregunten: “Per què no deixaven vacunar els animals abans de sacrificar-los?” Tot i que hi havia vacuna per a la PPC, el comitè científic explicava que “la vacunació feia que la pesta passés desapercebuda entre els porcs vacunats, però no totalment immunes”, per la qual cosa es demanava prudència en l’ús.

“Sort que nosaltres vam sobreviure gràcies a la diversificació de la nostra activitat”, recorda Alfons Ramon, un ramader ja jubilat amb granges al terme de Lleida, però també amb una important producció fruitera i de cereal que li va permetre subsistir. "Sense l’agricultura, aquells anys d’aturada no els hauria pogut afrontar", avisa Ramon.

L’any 2001 va haver-hi un altre brot que, encara que molt més petit, va suposar la immobilització i més sacrificis d’animals a les comarques del pla de Lleida. Desenes de granges es van veure afectades per dues onades que van començar a Ponent i van acabar a la província de Barcelona.

“Aquell rebrot ens va agafar amb molta més experiència i no va ser tan traumàtic”, reconeix Eduard Cau, un ramader de Puiggròs (Garrigues) que també va haver de sacrificar tot el seu bestiar d’engreix en la primera onada.

En qualsevol cas, les epidèmies de la PPA i la PPC i els dictats dels mercats han acabat provocant que els petits ramaders del sector porcí hagin anat desapareixent o, com a mal menor, hagin acabat integrant-se en grans grups carnis. Els experts avisen que aquesta tendència pot desfermar-se amb la crisi actual.