El paper de les elits
Economia 11/04/2021

Els alts executius prenen el relleu als empresaris

Les grans corporacions catalanes difuminen la seva propietat i la gestió queda en mans dels professionals

3 min
Isidre Fainé, president de la Fundació Bancària La Caixa
Dossier El paper de les elits Desplega
1
Quan els rics eren burgesos
2
Qui són els mecenes catalans i en què inverteixen?
3
Els alts executius prenen el relleu als empresaris
4
Les institucions de la burgesia busquen el seu lloc
5
"La burgesia catalana ha quedat arraconada a ser directius d'empreses"

BarcelonaL’economista Francesc Cabana, en el seu llibre La burgesia emprenedora, descriu el valor col·lectiu de l’empresariat català que va impulsar l’economia, però també el mecenatge i patrocini al Principat, els segles XIX i XX, suplint en molts casos la manca d’inversió de l’Estat. “Catalunya no ha donat un gran empresari, sinó milers de petits i mitjans empresaris, alguns prou grans, però sense que n’hi hagi cap que destaqui especialment sobre els altres [...]. És per això que es pot parlar d’una Catalunya emprenedora”.

Però els últims anys Catalunya ha sabut crear empreses líders en alguns camps. CaixaBank i Sabadell en banca, Abertis en les infraestructures, Cellnex en telecomunicacions, Naturgy en energia o Agbar en el cicle de l’aigua. Són empreses líders, però en gran part amb accionistes difuminats i dirigides per executius de primer nivell, com Isidre Fainé, Francisco Reynés, Àngel Simon o Tobías Martínez.

Cert és que entre les grans empreses catalanes encara hi ha companyies amb un nucli familiar en la seva propietat i, fins i tot, en la gestió. Mirant les que formen part de l’Íbex-35, es poden trobar exemples com Grifols i Almirall, com passa també al mercat continu amb Ciments Molins, Miquel y Costas & Miquel, Catalana Occident, Fluidra o Reig Jofre, entre d’altres. Però és veritat que entre les grans cotitzades s’imposen cada vegada més els executius com els impulsors del creixement empresarial.

Des de la visió que li dona Foment del Treball, el periodista escriptor i polític Manuel Milián Mestre es declara decebut amb la burgesia empresarial catalana dels últims anys per la pèrdua del seu lideratge polític, social i econòmic. “En lloc de prendre risc, ara es dediquen a realitzar, és a dir, vendre el patrimoni -indica-, i hem passat d’una burgesia emprenedora a una burgesia rendista”. Milián Mestre ho té clar: “Si es despersonalitza la propietat, quin sentit tenen el patrocini o el mecenatge?” Creu que moltes empreses catalanes han cedit donant entrada o venent-se als fons d’inversió, que només busquen maximitzar les seves inversions, i molts empresaris han sucumbit i “han perdut el control de la gestió en favor de la tecnoestructura de l’empresa”, és a dir, els executius. De fet, Milián assegura que un 70% de la junta de la patronal Foment del Treball no són empresaris, sinó executius.

El Gran Teatre del Liceu és, potser, un clar exponent del canvi que s’ha produït en l’últim segle i mig en el paper de la burgesia empresarial. El coliseu operístic barceloní va ser una iniciativa privada des del seu naixement, com bé explica Roger Alier, un dels principals coneixedors del món de l’òpera a Catalunya, que fins i tot apunta que per la manca d’ajudes oficials en el seu naixement no té una llotja principal. Fins a tal punt era el símbol d’una societat burgesa empresarial de la Revolució Industrial que va ser objecte d’un terrible atemptat anarquista el 1893.

La societat civil va mantenir el teatre fins als anys 80, quan per primer cop hi van entrar les administracions. Però va ser després del incendi del 1994 quan el teatre va passar a ser públic, amb presència de l’Estat, la Generalitat, la Diputació i l’Ajuntament. La reconstrucció la van liderar les administracions, però amb participació del mecenatge privat.

El patronat del Liceu el presideix ara Salvador Alemany, un exponent dels executius i directius que ara dirigeixen les grans empreses catalanes i de l’Estat. Alemany va ser president d’Abertis. Però només cal veure la web actual del Liceu per notar que en el suport privat al teatre hi destaquen aquestes grans corporacions i les seves fundacions com a patrocinadors, mecenes i benefactors: CaixaBank i la Fundació La Caixa, Naturgy, Agbar, Santander, Bankinter, E&Y, la Fundació ACS, la Fundació Banc Sabadell, Enagas, la Fundació Damm, Seat Mó, Cellnex, Abertis, Telefónica, entre moltes altres, malgrat que queden companyies més o menys lligades a famílies catalanes com Grifols, Havas, Molins, Moventia o Fluidra, entre d’altres.

De fet, l’actual Fundació Bancària La Caixa és el principal mecenes i patrocinador del país, i és al podi mundial de la filantropia, amb un pressupost anual de 500 milions d’euros per a investigació, educació, cultura, ciència i programes socials. Una fundació amb un patronat presidit per Isidre Fainé, un executiu bancari nascut a Manresa el 1942 que no amaga els seus orígens humils, lluny de la burgesia catalana dominant en aquell moment, que el van portar a treballar en un taller de bicicletes mentre estudiava a les nits. Fainé forma part també de patronats d’altres fundacions, com el del MNAC, el Macba o el Prado, i va rebre el 2018 el premi Forbes a la Filantropia.

El president de la Fundació La Caixa i CriteriaCaixa és un executiu que, des de la seva posició, ha impulsat el mecenatge cultural i social, com altres executius de grans corporacions que donen suport a iniciatives diverses, com el president del Banc Sabadell, Josep Oliu, amb un paper destacat en el manteniment del trofeu Conde de Godó de Tenis, o Francisco Reynés, president executiu de Naturgy, patrocinador de múltiples iniciatives i present als patronats del Macba.

Dossier El paper de les elits
Vés a l’ÍNDEX
stats