BarcelonaLa burgesia catalana va aconseguir, sobretot al segle XIX, un lloc privilegiat en el relat de la història econòmica del país. L'economista i catedràtic de la UPF Albert Carreras repassa algunes de les claus per entendre com ha evolucionat el rol de les elits empresarials al llarg dels últims segles.
Com definiria un burgès en termes econòmics?
— Normalment s’ha considerat que els burgesos són els propietaris del capital o els mitjans de producció, que durant molt de temps a Catalunya es va associar amb les fàbriques. Aquests eren uns personatges històricament nous, amb un caràcter innovador i en última instància revolucionari. Representaven un model alternatiu al de la propietat agrària i senyorial. Eren empresaris que assumien riscos i que s’orientaven a la generació de beneficis sense partir de cap privilegi. Després van anar esdevenint més conservadors.
Alguns també es van convertir en mecenes culturals.
— No podem exagerar; tampoc ho han estat gaires, però alguns ho han sigut de manera destacada. Moltes vegades la projecció ciutadana de gent que ha tingut èxit econòmic i empresarial s’ha acabat mostrant en termes de patrocini i mecenatge cultural. Això és possible que passi més si no tens capacitat de tenir una influència política i social com passaria amb un estat més proper.
Quin va ser el seu moment de màxim esplendor?
— Parlar de burgesia és parlar del segle XIX. Són els seus moments daurats, quan és la protagonista de la Revolució Industrial, el desenvolupament del ferrocarril o la construcció dels vaixells a vapor. La burgesia subsisteix en el segle XX, però segurament es fa més difícil pensar que sigui tan progressiva i revolucionària per introduir millores d'aquest tipus en la qualitat de vida de la població.
Com es comencen a forjar els seus interessos comuns?
— Els burgesos amb fàbrica eren bastant semblants quant a fortuna i capacitat d’influència. S’havien d’unir entre ells per fer segons quines coses. La segona Revolució Industrial va permetre que apareguessin alguns burgesos molt més rics que els altres. No era el mateix tenir una fàbrica que una empresa de producció d’electricitat. La tendència a la concentració del capital va fer que emergís una superburgesia, una oligarquia que no estava tan limitada per la competència. Això va dominar bona part del poder econòmic i polític del segle XX i s’ha notat per la influència dels grans empresaris energètics i de l'automòbil que controlaven recursos econòmics importants.
I en el cas català?
— La burgesia catalana sempre ha estat molt més petita. La més important va ser la que estava feta de fabricants, les altres burgesies que hi ha hagut han tingut segurament un recorregut vital més curt. Quan l'Estat va privatitzar moltes de les empreses regulades, les capacitats de la burgesia catalana van ser molt limitades. A algunes empreses catalanes que volien comprar empreses amb seu a Madrid se’ls ho va impedir perquè eren considerades més estrangeres que les estrangeres. “Antes alemana que catalana” és una frase d'Esperanza Aguirre referint-se a l'opa d’una empresa catalana [sobre Endesa]. La burgesia catalana ha quedat molt arraconada des de ja fa unes generacions a ser directius d’empreses i moltes vegades representants locals de multinacionals. Això ha passat a fer una burgesia que en termes comparats amb altres parts de l’Estat ha estat més feble.
Com ha sigut aquesta relació amb el poder central de l'Estat?
— S’ha de tenir molt present, i això obliga a tirar una mica enrere, que el model de la Catalunya industrial no agradava gens a la Castella agrària i l’Espanya centralista. Això de la Catalunya industrial eren molts obrers que pensaven i votaven molt diferent. Encara ara es nota que la manera de fer catalana s’ha vist sempre una mica pitjor. En canvi, en altres parts d'Espanya hi ha hagut una vinculació amb l'Estat i una lleialtat de famílies i d’interessos que aquí moltes vegades no existeix.
Tot i així, la burgesia catalana ha mantingut sempre els vincles amb Madrid.
— L’estat centralista espanyol ha obligat sempre a fer lobi a Madrid, des dels Borbons. Però no necessitaven fer-hi carrera i això ha estat sempre una taca des del punt de vista espanyol per a aquestes elits. N’és un exemple el canvi de domicili fiscal de grans fortunes a Madrid. No han anat a residir-hi espontàniament. Ho han fet incentivats pel millor tracte fiscal que se'ls ofereix. De fet, no hi resideixen, només hi tributen.
També han tingut un espai de poder en les organitzacions empresarials.
— Cal tenir en compte el que són patronals, com Foment, i el que són altres coses. A Catalunya sempre hi ha hagut llocs de trobada dels fabricants, que han mantingut una funció de lobi a Madrid permanent. Una altra cosa són grups d'influència o d'opinió. El Cercle d’Economia va néixer com un grup d’opinió de joves empresaris o directius, alguns d’ells fills de burgesos. En canvi, el Círculo Ecuestre és un recordatori que queden segments molt més aristòcràtics que han seguit existint. Hi ha espai i seguirà havent-hi espai per a aquestes institucions. Les que sàpiguen captar bé i fer de pont entre les diferents sensibilitats podran tenir més recorregut.
Encara en queden, de burgesos catalans?
— Hi ha burgesos a Catalunya, per descomptat. Cada family office és un burgès, que té un patrimoni familiar suficient per contractar algú que l'hi gestioni. N’hi ha molts, però no estan tan unificats, ni tenen el mateix conjunt d’interessos. Fa cent anys era el mercat tèxtil espanyol, ara pot ser més variable.
I les pròximes generacions?
— Una de les coses que més sorprèn del món empresarial català és que té una resiliència molt notable. La cultura està molt orientada al mercat i la iniciativa privada, i això manté sempre petites burgesies emergents. Les start-ups són un món empresarial emergent. Hi ha noms estrangers, però trobes una colla important que són famílies d’aquí de tota la vida. Són simplement els joves d’aquelles famílies que tenen bona educació financera, estan alerta i molt acostumats a saltar sobre les noves oportunitats.
![Imatge de l’última gran trobada empresarial, el març passat, per reclamar la fi dels aldarulls i la reactivació econòmica. A les fotos de detall, Josep Sánchez Llibre, de Foment (1); Javier Faus, del Cercle d’Economia (2); Elena Massot, de Vertix (3), i Aurora Catà, de Barcelona Global (4).](data:image/svg+xml,%3Csvg xmlns="http://www.w3.org/2000/svg" viewBox="0 0 16 9"%3E%3C/svg%3E)
