El Paper de les elits
Economia 11/04/2021

Quan els rics eren burgesos

Les fortunes catalanes dels segles XIX i XX van impulsar projectes de país davant el buit institucional

Andreu Farràs
8 min
Imatge històrica dels tallers de la Maquinista Terrestre y Marítima de Barcelona.
Dossier El paper de les elits Desplega
1
Quan els rics eren burgesos
2
Qui són els mecenes catalans i en què inverteixen?
3
Els alts executius prenen el relleu als empresaris
4
Les institucions de la burgesia busquen el seu lloc
5
"La burgesia catalana ha quedat arraconada a ser directius d'empreses"
Disponible en:

BarcelonaEl besavi de Joan Carles I va tornar a Espanya per encapçalar la Restauració borbònica gràcies a tres multimilionaris residents a Barcelona: Antonio López, Ignasi Girona i Evarist Arnús. A través del Banc Hispano Colonial van avançar diners perquè Alfons XII vingués de l’estranger. “Aquesta gent dominava la política, les finances i tot el que podia ser vital al país”, sostenia l’influent historiador Jaume Vicens Vives, que en la conferència fundacional del Cercle d’Economia, el 1958, va explicar un incident que il·lustra el tarannà d’aquells patricis: 1885. Mor Alfons XII. Pànic a la borsa. Totes les accions es desplomen. Arnús compra tot el que està en venda a Madrid i Barcelona. No per instint, sinó perquè el seu amic Práxedes Mateo Sagasta, cap dels liberals, li ha dit que ha signat un pacte amb el conservador Antonio Cánovas del Castillo per alternar-se al capdavant del govern espanyol. Era el bipartidisme d’aleshores. A l’endemà, quan la resta de mortals s’assabenta de l’acord, la borsa s’enfila. Arnús ha guanyat una fortuna perquè s’havia quedat amb tot el diner circulant. Però estripa els títols que havia comprat i salva de la ruïna la immensa majoria dels especuladors. “Tot un gest d’intuïció política —deia Vicens Vives— perquè Arnús havia viscut la crisi del 1826 i sabia que aquell gest li donava no només pau sinó prosperitat”.

Vicens Vives admirava aquells homes. “No passen de quaranta: els Güell, els Bonaplata, els Tous, que han deixat una empremta visible, no només en els retrats en el Foment del Treball Nacional sinó a les fàbriques, a la Maquinista Terrestre y Marítima, a l’Espanya Industrial”. I va posar-los com a exemple a joves cadells de la burgesia catalana dels anys 50 i 60 per esperonar-los a implicar-se en l’esdevenir de la societat mentre travessaven els últims quinquennis de la dictadura franquista.

La revolució industrial

Aquells empresaris vuitcentistes elogiats per Vicens Vives van dur a terme la Revolució Industrial a Catalunya, gràcies en bona part al capital que molts d’ells van acumular en les seves aventures per les colònies hispanoamericanes. El tràfic d’esclaus va tenir un pes important en moltes d’aquestes noves fortunes, que van enlairar l’economia del país malgrat la incomprensió, quan no oposició, dels governs espanyols. Els polítics i alts funcionaris de la Villa y Corte (el que ara s’anomena el deep state ) argumentaven que la indústria i l’increment de la població urbana resultaven més perjudicials que beneficioses per a l’economia i el benestar dels espanyols que l’agricultura i la pau social dels entorns rurals. Aquells industrials van aconseguir en 20 anys representar més de la meitat de l’economia total espanyola. Entre el 1850 i el 1866 Catalunya va finançar dues terceres parts dels ferrocarrils espanyols; o ho pagava el capital privat o no hi havia tren. El mateix va passar amb infraestructures com el canal d’Urgell, finançat per Manuel Girona, el banquer que mai va acceptar títols nobiliaris perquè deia que preferia els “títols del tresor” i que està enterrat al claustre de la catedral de Barcelona, després de pagar-ne la façana neogòtica de la seva butxaca.

No tots els americanos van tornar amb fortunes, recorda Francesc Cabana: “Però els que en van fer van deixar-ne constància amb una certa fatxenderia per impressionar els veïns. Un va construir una Giralda en miniatura o un petit capitoli de l’Havana a l’Arboç; un altre un gran parc a Vilanova i la Geltrú; una gran torre al Maresme; o uns porxos espectaculars prop del port de Barcelona. I sempre la palmera als jardins i una decoració a les cases que recordés el seu passat a les Antilles”. Els barcelonins i els turistes poden gaudir ara al passeig de Gràcia o al Parc Güell de les obres mestres que els genis modernistes van bastir per satisfer les ànsies d’ostentació d’aquells nous rics, que al Liceu i al Palau de la Música cercaven reconeixement social i intercanvis d’influències. Els mateixos objectius que des de mitjans del segle XX han perseguit desenes d’empresaris a les llotges del Camp Nou.

Famílies com els Güell van fitxar per als seus projectes els millors arquitectes, com Gaudí.

Els industrials buscaven el màxim benefici i, si sempre haguessin vetllat per optimitzar les condicions laborals dels treballadors -des de la higiene de les fàbriques fins als salaris justos-, el segle XIX no hauria estat tan saturat de conflictivitat social ni Barcelona hauria estat coneguda arreu del món com la Rosa de Foc. Tanmateix, entre alguns fabricants hi havia una certa consciència de la necessitat de compartir amb els empleats quelcom més que un intercanvi de salari per força de producció. Alguns van pensar en els més vulnerables; per exemple, mutualitzant les prestacions de vellesa, i així va néixer la Caixa de Pensions. En un discurs, Josep Antoni Muntadas, considerat l’ànima de l’Espanya Industrial, s’expressava així: “El trabajo es el elemento moralizador de los pueblos, y tanto es así que, en las estadísticas criminales, de seguro que hallaréis en mínima proporción a los obreros. Séame lícito añadiros que el verdadero industrial trabaja y se afana por algo más que por la remuneración de sus capitales ”.

El Tancament de Caixes

Cabana opina que la burgesia, per definició, no pot mantenir una actitud d’oposició frontal al govern espanyol o català. Tot i així, a finals del segle XIX, els empresaris catalans, farts del menyspreu que rebien de Madrid, van aliar-se en dues ocasions rellevants amb partits polítics i entitats socioculturals de Catalunya per reivindicar a l’Estat un compromís més gran amb el Principat. El primer cop, amb seny. El segon, amb rauxa. El 1885, en un acte promogut pel Centre Català, entitats diverses -des del Foment de la Producció fins al Centre Excursionista- van presentar al rei Alfons XII el Memorial de Greuges, un text en defensa del dret civil català i d’una política aranzelària més beneficiosa per a la indústria tèxtil autòctona. Cánovas va estar a punt de dimitir. Alfons XII va morir pocs mesos després sense poder complir les seves promeses.

L’altre esdeveniment que va tornar a mostrar un singular compromís de la patronal amb la resta de la societat catalana va produir-se el 1899, amb l’anomenat Tancament de Caixes. Els gremis van començar protestant contra l’augment dels impostos. El Foment del Treball, indignat perquè l’executiu havia incomplert la seva promesa d’establir un concert econòmic a Catalunya, es va decantar a favor dels gremis, que uns dies més tard es van negar a pagar l’impost del darrer trimestre. L’alcalde de Barcelona, el doctor Robert, va dimitir per no embargar els morosos com li exigia Hisenda. Els gremis van acabar perdent el boicot dos mesos i mig després, tot i que van considerar-lo una victòria moral.

L’empresariat també ha omplert pàgines fosques. El finançament del pistolerisme i l’aval polític i econòmic de les dues dictadures del segle XX són les més vergonyoses. El tret de sortida sol marcar-se en la vaga de la Canadenca del 1919, en un moment d’expansió de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Els atemptats dels anarquistes, per una banda, i els mercenaris al servei de les clavegueres de l’Estat i la patronal, per l’altra, van causar 226 morts entre 1916 i 1923, any del cop d’estat de Primo de Rivera.

Llei, ordre i dictadures

La dictadura d’aquest general va ser consentida per Alfons XIII i tan afavorida per les elits empresarials necessitades de llei i ordre com la rebel·lió dels generals Mola i Franco que va acabar amb la Segona República mitjançant una guerra civil que va llevar la vida a més de mig milió d’espanyols. La pau dels cementiris i l’ordre casernari van tornar a un país desmoralitzat, dessagnat i reprimit. Molts empresaris als quals els havien expropiat les factories van recuperar-les. Durant la postguerra, els favoritismes i corrupteles van engendrar fortunes crescudes a l’ombra de l’estraperlo.

A mitjans de segle, l’autarquia franquista no donava més de si. A l’economia li costava sortir del forat, en una Espanya aïllada per haver donat suport als perdedors de la darrera conflagració global. Un sector de l’empresariat català necessitava que les finestres del país s’obrissin. I no sols per poder exportar més sinó perquè calien reformes. Un dels que van gosar expressar-ho davant dels fills dels burgesos que havien fugit a Burgos o a França durant la Guerra Civil fou Vicens Vives, personalitat que, si no hagués mort prematurament als 50 anys, hauria pogut arribar a presidir la Generalitat restaurada, segons ha reconegut el mateix Jordi Pujol. “En l’actual situació -els va dir el 1958-, vostès, pel que són i pel que representen, han d’assumir determinades responsabilitats, han de produir reflexió que faci avançar el país”. Uns quants d’aquests cadells del neocapitalisme, encapçalats per Carlos Ferrer Salat, Joan Mas Cantí, Carlos Güell de Sentmenat i Artur Suqué, van assumir responsabilitats i van fundar el Círculo de Economía. Francesc de Carreras, fill de Narcís de Carreras, qui va ser president del FC Barcelona i de La Caixa, va confessar la seva “sorpresa” per aquella actitud: “Eren uns niños bien de Barcelona, uns potencials pijos pertanyents a l’alta burgesia. El normal hauria estat que s’haguessin limitat a esquiar a la Molina, jugar a golf a Puigcerdà o muntar a cavall al Polo. Doncs bé, probablement van fer tot això, però, a més, es van dedicar a treballar i també van emprar temps i esforç en assumptes que anaven més enllà dels seus estrictes interessos privats”.

El llavors president de la CEOE, Carlos Ferrer Salat, votant a les eleccions del Foment del Treball el maig del 1978, a Barcelona.

Tant més enllà van anar Ferrer Salat i els seus companys en el compliment del mandat del seu mestre que, al llarg dels anys 60 i 70 van implicar-se en la fusió de les cambres de Comerç i d’Indústria (separades des del 1912), van ressuscitar el Foment del Treball, van introduir les joves cambres a Espanya, van fundar el Banc d’Europa i van promoure constants trobades amb els ministres i tecnòcrates més oberts del franquisme per preparar la transició de l’economia, primer, i de la política, després, davant la ineluctabilitat del fet biològic, eufemisme usat per referir-se a la defunció del dictador.

A tocar de la política

Les portes giratòries que comuniquen les activitats d’alguns empresaris i les carreres polítiques actives han funcionat gairebé sempre. Va començar des que els fabricants vuitcentistes van comprovar que els polítics professionals no els servien com a intermediaris a Madrid. Calia que alguns d’ells fossin els seus propis representants a les Corts: si vols estar ben servit fes-te tu mateix el llit. Si Francesc Cambó va ser un dels pioners, podríem considerar el seu últim epígon Josep Sánchez Llibre (de mà dreta de Duran i Lleida a cap de Foment del Treball) i Joan Canadell (de la Cambra al Parlament).

Els socis més inquiets del Cercle d’Economia (que també voltaven per l’Eqüestre i el Liceu) també van dir-hi la seva en les primeres eleccions de la democràcia. Van fundar el Centre Català, que competiria (sense èxit) pel mateix nínxol electoral amb una miríada de petites associacions moderades, unes amb franquistes mutants (Samaranch, López Rodó) i d’altres afavorides per empresaris conservadors (Josep Maria Figueras) o amb personalitats que havien destacat pel seu catalanisme abrandat, com el banquer Pujol i l’economista Trias Fargas. L’introductor del gas natural a Espanya, Pere Duran Farell, a qui van pretendre sense èxit molts partits durant la Transició, exemplifica l’executiu compromès amb la responsabilitat social de les empreses a través de l’art i la cultura.

Els darrers 40 anys destaquen dues iniciatives patronals. La primera, arran de les primeres eleccions autonòmiques catalanes, quan Foment va finançar diferents forces antimarxistes (l’ERC d’Heribert Barrera, entre elles) per evitar que socialistes i comunistes repetissin a Catalunya les victòries que havien obtingut mesos abans als comicis a les Corts i els ajuntaments. L’altre gest, un dels últims en què la burgesia no es va limitar a vetllar pels seus interessos pecuniaris, va donar-se durant la carrera de la candidatura olímpica de Barcelona, quan un centenar de grans companyies van aportar 930 milions de pessetes (5,6 milions d’euros) per patrocinar la campanya internacional a favor dels Jocs, encapçalada per Ferrer Salat i Leopoldo Rodés.

Dossier El paper de les elits
Vés a l’ÍNDEX
stats