Economia 09/01/2021

Unanimitat entre els experts: cal elevar el dèficit contra la crisi

Preguntem a cinc economistes si la recepta per la recuperació passa per incrementar la despesa

Paula Solanas Alfaro
11 min
ECO

BarcelonaLa pandèmia ha enfonsat els ingressos de les administracions públiques i les ha obligat a gastar més que mai per mantenir amb vida sistemes sanitaris, famílies i empreses. Tot i així, la opinió entre els economistes és unànime: cal elevar encara més el dèficit per fer front a una crisi sense precedents que demana una resposta a l'alçada. De fet, per primera vegada en la seva història la Comissió Europea va decidir suspendre les normes fiscals que impedien sobrepassar el 3% del PIB en dèficit públic i permetre que els estats gastin tan com calgui per aturar l'emergència. A l'ARA hem plantejat aquestes quatre preguntes a cinc economistes catalans.

1. ¿Creu que la recepta per sortir d’aquesta crisi ha de ser incrementar més el dèficit?

2. ¿Considera que la Generalitat està gastant prou? ¿Hauria de fer-ho més l’Estat?

3. ¿En quines mesures s’hauria de concretar aquest increment del dèficit?

4. ¿Considera que a mig termini caldrà aplicar retallades per compensar l’augment de la despesa?

Núria Bosch, catedràtica d’economia pública de la UB

ECO

1.La situació actual demana una política macroeconòmica de despesa per estimular l’economia i compensar econòmicament els sectors més afectats per la pandèmia del coronavirus. Per tant, aquest context amb una previsible baixada o contenció dels ingressos impositius porta a increments del dèficit públic de totes les administracions. Aquest increment del dèficit no hauria de ser un obstacle per portar a terme les polítiques econòmiques d’estímul. També els recursos posats a disposició dels estats per part de la Unió Europea -a través dels fons Next Generation- han de tenir un paper molt important. Sembla que l’executiu comunitari ha entès que el que ara toca és fer polítiques de despesa i d’estímul econòmic.

2.Totes les administracions haurien de fer un esforç per ajudar els sectors més afectats per la pandèmia. És una qüestió de prioritats. Segurament es podia haver prioritzat millor on es destinava la despesa pública. Per exemple, crec que ha sigut un error incrementar el sou dels empleats públics, llevat dels del sector sanitari. Es podien gastar aquests recursos en altres finalitats més necessàries per sortir de la crisi econòmica provocada per la pandèmia.

3.L’increment de la despesa pública s’ha de destinar a polítiques d’estímul o d’ajudes als sectors més afectats per la crisi provocada per les mesures aplicades per lluitar contra la pandèmia, com ara el comerç o la restauració. També s’haurien de canalitzar recursos cap al sector sanitari. D’altra banda, algunes d’aquestes mesures podrien consistir en l’exempció del pagament d’impostos i de la quota d’autònoms per compensar la caiguda d’ingressos.

4.Si se surt aviat de la crisi econòmica actual, també es recaptaran més ingressos impositius, la qual cosa ajudarà a finançar la despesa futura i la càrrega que suposi el pagament del deute públic.

Albert Carreras, catedràtic d’història i institucions econòmiques de la UPF

ECO

1.Soc dels que estan convençuts que ha de ser així. Hi ha un consens molt transversal sobre el tema, tant a l’esquerra com a la dreta. Altres vegades l’economia ha patit problemes per irregularitats i cicles que han obligat a aplicar mesures per evitar els perills d’una bombolla. Però ara es tracta d’un tema completament exogen a l’activitat econòmica. Si s’han de prendre decisions que afecten negativament determinats sectors, se’ls ha de compensar. I per això hem d’endeutar-nos, si ens donen facilitats per fer-ho. És una assegurança col·lectiva, entre tots estem cobrint els que ho estan patint injustament perquè han tingut aquesta mala sort. Ho farem col·lectivament i solidàriament. Cobrir el dèficit públic amb endeutament aquest cop és diferent de l’última crisi financera. Aquesta vegada és per una pandèmia i el BCE ha suspès les normes del límit de despesa i donarà crèdit de moment mentre calgui vista la situació.

2.La Generalitat ara no té capacitat d’endeutament. En la situació en la qual estem qui la té és l’Estat. El Govern ha de gastar tot el que pugui per atendre al màxim la necessitat de cobrir els danys de la pandèmia, però moltes coses no les podrà fer sol. Aquí també intervé el BCE, que pot comprar el deute a l’Estat. Part de la polèmica és una mica falsa perquè al setembre la Generalitat tenia molta liquiditat només perquè havia rebut una sèrie d’ingressos extraordinaris que després havia de destinar a pagar les despeses de la tardor.

3.Com més ens puguem assemblar a Alemanya, millor. Hem de compensar els ingressos perduts pels perjudicats que no en tenen cap culpa. S’ha d’ajustar aquest efecte als autònoms, el comerç o el sector turístic. Si fóssim un país prou avançat es podria fer amb ajudes directes que cobrissin els recursos perduts segons l’última declaració de la renda. Així els compensaríem pel que no han pogut ingressar, però també és cert que tenim molta economia submergida i podria ser complicat.

4.Tot depèn de circumstàncies que ara estan fora del nostre control, com la velocitat a què ens recuperem. Si és amb energia podria ser suficient per atendre l’increment suplementari de la despesa. També si es mantenen baixos els tipus. Si no, tindrem una mica més de factura. Si les coses van bé podríem sortir-nos-en sense retallades, però ens estem assegurant tots per fer front a l’empobriment d’alguns, i és just que això sigui col·lectiu.

Joan Tugores, catedràtic de ciències econòmiques de la UB

ECO

1.Òbviament a curt termini sí que ho és, però el problema no és només incrementar la despesa, sinó fer-ho de manera eficient i intel·ligent. No podem repetir errors del passat, en què es van malbaratar diners públics perquè els recursos s’atorgaven amb interessos clientelars sense cap control. A curt termini, hem de donar suport als sectors més afectats per les restriccions i impulsar els que poden contribuir a transformar el model econòmic o que són indústries de futur. No pot ser que s’incrementi el dèficit sense resultats socials positius.

2.Aquest és un problema del conjunt del sector públic. Les friccions entre els diferents nivells territorials haurien de passar a un segon terme. S’ha de prioritzar l’assistència als sectors més afectats i els projectes amb sentit de futur. Totes les picabaralles s’haurien d’apartar perquè és una tasca de responsabilitat compartida. No podem tornar a caure en això. Si no aconseguim un comportament cooperatiu no sé què podem esperar. Però hauríem d’actuar de manera col·legiada en favor de l’eficiència.

3.Està tot inventat, però com més ens inspirem en els models europeus d’èxit com els nòrdics o Alemanya, millor. És una bona font d’inspiració per fer-ho de manera que els recursos que vinguin d’Europa no els capturin els lobis més poderosos. Ha de ser un esforç cooperatiu i coordinat per evitar el malbaratament.

4.El que demostra la història és que la forma de superar situacions en què ha augmentat el dèficit és aconseguir més creixement i més prosperitat. Després de la Segona Guerra Mundial es va reduir l’endeutament amb més creixement. Una forma de ser sostenibles en la situació actual és que part d’aquests recursos hi contribueixin perquè s’han utilitzat amb eficiència i, per tant, també generin valor a la llarga. Això evitaria un cost social insuportable a mitjà termini.

Joan Ramon Rovira, cap d’estudis de la Cambra de Barcelona

ECO

1.No es tracta tant que sigui la sortida com que és una condició necessària per mantenir la viabilitat de l’economia i evitar que la destrucció d’empreses sigui més complicada després de la recuperació. L’única eina davant d’una gran catàstrofe natural per mantenir amb vida negocis que no en tenen cap culpa és compensar-ho entre tots per la via del finançament públic. Els estats han de gastar més del que generen inevitablement. L’alternativa seria pitjor. El que has d’intentar és que per cada euro d’inversió i finançament a càrrec del deute s’incrementi el PIB.

2.És l’Estat qui té capacitat per gastar. La Generalitat no té capacitat d’endeutament. Si ha de ser per la via dels mercats o del Mede, això ja és una decisió política. S’han d’utilitzar tots els recursos a disposició. El Govern està fent el que pot, però s’hauria de negociar amb l’Estat i demanar que es destinin a Catalunya la quantitat necessària dels fons europeus i la compra de deute. Crec que l’Estat s’ha d’endeutar el que calgui. Intenten evitar-ho perquè el nivell de deute que hi ha a Espanya és molt superior al d’Alemanya o els països nòrdics, i intenten actuar amb prudència per no acabar amb un endeutament del 140% del PIB, però és una visió miop, perquè si deixes que el PIB caigui molt aquest endeutament el tindràs igual. S’ha d’intentar compensar de forma justificada i en benefici de tothom perquè la recuperació sigui en condicions.

3.Es tracta de fer un mix intel·ligent entre la part que es destini a pal·liar el cop de la pandèmia per protegir empreses i famílies en risc i la que es dediqui a la reconversió del teixit empresarial per adaptar-se a les noves pautes de consum. Cal ajudar en tots dos sentits i mirar a mitjà termini. Hem de veure què tenim al sector empresarial i moure’ns cap a la sostenibilitat o la digitalització.

4.Caldrà fer una reestructuració de la despesa pública i el sistema fiscal amb tota seguretat. Però no hauria d’anar tant per la via de les retallades i l’austeritat com de la fiscalitat. Hi ha algunes figures impositives i impostos que cal atacar per fer pujar el nivell d’ingressos. Pel que fa a la despesa, cal avançar perquè sigui molt més eficient i adequada a les finalitats que persegueix. S’ha de buscar la manera d’aplicar reformes que impliquin una contenció de la despesa. No es tracta tant de la visió simplista d’agafar les tisores com de reestructurar. Per aquesta via es pot guanyar molt de terreny sense retallar en sanitat i educació.

Modest Guinjoan, president de comissió d'economia catalana del Col·legi d’Economistes de Catalunya

ECO

1.Més que la recepta, pot ser la conseqüència d’aquesta crisi, perquè sembla que és impossible no incrementar-lo. Amb la tempesta que cau, a mesura que baixen els impostos i les cotitzacions, però augmenten les despeses, el normal és que pugi el dèficit. La recepta ha de ser donar suport a l’economia. No hi ha alternativa. Bé, no fer res, però aquesta seria nefasta. S’està fent el que es pot amb l’instrumental disponible en un situació d’urgència a la qual no estàvem acostumats. És inèdita en els estats moderns perquè en l’última pandèmia, fa més d’un segle, no hi havia l’estat del benestar d’ara. Si no es vol deixar enfonsar l’economia a remolc de la pandèmia és imprescindible actuar.

2. Crec que ho ha de fer l’Estat. S’ha de distingir entre qui té les competències en una determinada despesa -la Generalitat té les de salut, que ara mateix és el més crític- i qui les ha de finançar. En aquests moments el Govern està gastant més del que pot i tinc molts dubtes que aquest dèficit l’hagi d’assumir perquè en els ingressos associats com ara les cotitzacions a la Seguretat Social no hi té res a dir i no veu ni un ral. També en l’àmbit del suport a les empreses per als grans impostos qui fa la norma és l’Estat, que és qui hauria de pagar-ho. Potser la Generalitat gasta massa des d’aquest punt de vista.

3.Em semblen bé les ajudes directes, sobretot a empreses viables. Els eixos per concentrar el dèficit han de ser la salut i mantenir el teixit productiu.

4.És impossible de saber. Depèn del grau recuperació de l’economia. Segons la seva intensitat, podria recuperar els ingressos fiscals. Caldrà veure qui paga el que s’ha gastat fins ara; si ho fa la UE com a deute mutualitzat o l’Estat, que és qui penso que ho hauria de fer. No s’haurien d’aplicar necessàriament retallades si el govern espanyol està còmode amb un deute del 130% del PIB i els mercats no ho sancionen.

stats