Guia per entendre què hi ha en joc a la cimera europea pel pla de recuperació

Sánchez urgeix a pactar: "Estem obligats a arribar a un acord"

"Estem obligats a arribar a un acord". Amb aquestes declaracions ha arribat el president espanyol Pedro Sánchez a l'edifici del Consell Europeu aquest divendres per trobar-se amb la resta de caps d'estat i de govern dels països de la Unió Europea. És una cimera clau, la que després de mesos de negociacions telemàtiques hauria de permetre pactar un pla de recuperació per reflotar l'economia.  Les expectatives són altes però les esperances molt més baixes perquè les diferències continuen sent "molt i molt grans", com ha dit la cancellera alemanya, Angela Merkel, a l'arribada.

Quins són els punts de fricció i què defensa cada govern europeu? Aquestes són les claus per entendre què es debat als despatxos i passadissos del Consell Europeu:

Què hi ha en joc?

Un pla de recuperació econòmica que no té precedents. Quan es van aturar la majoria d'economies per confinar la població, la Comissió Europea o el Banc Central Europeu (BCE) van coincidir que els governs havien de parar el cop. Per això Brussel·les va suspendre les normes de dèficit i deute i va permetre gastar sense límits, però no tots les governs tenen el mateix marge. Per exemple, Espanya tot just acabava de rebaixar el dèficit del 3%. El BCE, per la seva banda,  va actuar garantint la compra del deute que els estats necessitessin emetre per finançar-se

Després d'una empenta de París i Berlín, la Comissió va proposar un pla de recuperació de 750.000 milions d'euros (500.000 milions dels quals a través de transferències i la resta en crèdits) que s'obtindrien a través d'una emissió de deute des de la Comissió Europea que mai s'ha fet amb aquestes quantitats. Els interessos del deute es pagarien amb nous impostos comunitaris com la taxa digital i impostos a les grans corporacions, als plàstics i al carboni. 

Per què també es parla del pressupost de la UE?

Perquè els fons de recuperació es distribuiran a través de mecanismes del pressupost que s'estava negociant abans que esclatés la pandèmia, ja que està pendent d'aprovar-se el Marc Financer Pluriannual per al període 2021-2027. Brussel·les va decidir estructurar el fons de recuperació com un annex al pressupost i així, a més, no cal crear nous mecanismes. Però a la pràctica es complica una mica més la negociació perquè s'hi sumen problemes com els fons agrícoles o de cohesió, els criteris de repartiment  i fins i tot la mida si es té en compte que es perd un gran contribuent, el Regne Unit, que a partir del 2021 abandona definitivament la UE. 

Però la UE no havia presentat una altra proposta?

Sí. Després que la Comissió fes el primer pas, diplomàtics i tècnics van començar a negociar però hi havia molts punts de conflicte. Per això el president del Consell Europeu, Charles Michel, va fer una segona proposta que, sobretot, mira cap al nord perquè és qui hi presentava més objeccions. És la proposta que s'han trobat els líders sobre la taula aquest divendres: el mateix fons de 750.000 milions però menys pressupost, fins a  1,074 bilions, mentre que l'inicial era d'1,1 bilions. 

Hi ha consens sobre aquesta segona proposta?

No. Des del principi de la pandèmia s'han anat trencant tabús, però els blocs de divisió es mantenen allunyats. Per això ningú s'atreveix a garantir que els líders se n'aniran de Brussel·les aquest cap de setmana amb un acord.

Quins són els blocs enfrontats?

La divisió més evident és de nord a sud. El sud va començar demanant coronabons (deute compartit entre tots) i diners a fons perdut. El nord, principalment els quatre frugals (els Països Baixos, Àustria, Dinamarca i Suècia), no vol ni sentir a parlar de compartir els riscos d'endeutar-se amb Espanya, Itàlia o Grècia. Com a molt està disposat a concedir crèdits, però controlant en què es gasten i a canvi de condicions que impliquin sanejar les finances de governs tan endeutats com l'espanyol i l'itàlia. El sud, en canvi, necessita transferències per no haver-se d'endeutar encara més i tem que els diners es vinculin a dures condicions com ara retallades públiques i a un control sever com el de l'anterior crisi econòmica, perquè el nord vol tenir veu i vot en els plans de despesa. 

I a part del nord i el sud, què en pensen la resta de països?

França i Alemanya defensen la proposta inicial de la Comissió que beu de la seva. L'Europa de l'Est (menys tocada per la pandèmia) està més preocupada pel repartiment dels fons agrícoles i de cohesió del pressupost, perquè tradicionalment en són receptors i temen perdre una part del pastís per la concentració d'esforços en la pandèmia. A banda, la proposta que hi ha sobre la taula obligaria a destinar un 30% dels fons a polítiques verdes, cosa que Polònia (fortament depenent del carbó) rebutja. I encara hi ha un altre problema: el respecte a l'estat de dret. Països com Bèlgica, els Països Baixos i Alemanya insisteixen que cal lligar la concessió dels fons al respecte a l'estat de dret (llibertat d'expressió, separació de poders...), perquè països com Hongria són importants receptors de fons europeus però estan sota la lupa per incomplir aquests criteris. A més, també hi ha països com Bèlgica que reclamen compensacions pel Brexit o que no estan d'acord amb els criteris de repartiment. 

Quines són les possibilitats d'acord?

Les fissures són importants però la gran majoria de països estan disposats a cedir per una banda o per una altra. Hi ha consens que és urgent aconseguir un acord. El principal temor arriba des dels Països Baixos, que està mantenint una posició més intransigent a l'hora de reclamar no només retallar els fons i no concedir transferències sinó que, en cas de cedir per aquesta via, exigeix que per desemborsar els diners europeus els vint-i-set governs hagin d'aprovar per unanimitat els plans de despesa. És a dir, exigeix el dret de veto.