L'EVOLUCIÓ DELS PREUS
Economia 20/10/2013

La deflació: un risc infravalorat

La inflació dèbil s'està estenent per la perifèria de l'euro i el BCE no presta atenció al perill que suposa

4 min
SENSE RISC?  Draghi no veu perill en la baixa inflació de la perifèria europea, que en alguns casos ja és negativa.

EconomistaSegons els llibres d'història, l'almirall britànic Horatio Nelson, quan rebia una ordre que no era del seu gust, solia posar un telescopi davant el seu ull cec i dir: "Aquí no hi veig cap senyal". Avui dia no sabem si Mario Draghi fa servir telescopi o fins i tot un microscopi per examinar les dades de conjuntura econòmica, i suposem que tots dos ulls li funcionen perfectament bé, però no és important: el resultat és el mateix. Quan se li pregunta pel tema de la deflació segueix dient: "No veig res d'aquest estil a cap país".

Però igual que en el cas del mariner britànic, els senyals hi són. De fet, segons l'últim informe de l'oficina d'estadístiques Eurostat, al setembre hi havia tres països de la UE on la inflació interanual era negativa (Bulgària, Grècia i Letònia) i sis més (Irlanda, Portugal, Xipre, Dinamarca, Malta i Espanya) que estaven en el 0,5% o per sota. És a dir, el fenomen de la inflació molt dèbil amb risc de deflació està bastant estès a la zona perifèrica d'Europa, en països on sobretot la demanda interna és, i continuarà sent, molt dèbil.

El senyor Draghi argumenta bé la seva postura, i molts economistes hi estan d'acord, explicant que la deflació no és simplement una baixada de preus aïllada. La deflació, per Draghi i aquests economistes, és un fenomen generalitzat que produeix l'expectativa de més baixades en cadena en el futur, cosa que genera un procés cíclic permanentment de peix que es mossega la cua.

L'exemple dels habitatges

Aquí a Catalunya en tenim un exemple perfecte en l'habitatge. Quan els preus dels pisos van començar a caure, es va generar el fenomen del comprador que no compra mai perquè sempre espera que els preus segueixin baixant. Malauradament, una vegada començada la baixada de preus en el sector immobiliari, es va produir l'efecte del fil d'Ariadna, que anava desfilant sistemàticament tot el teixit de l'economia. Darrere de la baixada de preus en el sector del totxo van seguir les baixades dels salaris, de les pensions i dels serveis públics generalitzats. I avui, finalment, sembla que podem situar-nos a les portes d'una baixada de preus sistemàtica.

Les últimes setmanes s'ha parlat bastant de la fragilitat dels nous contractes laborals i de com baixen els salaris. Però una dada per sobre de totes les altres m'ha cridat l'atenció: les bases mitjanes de les cotitzacions de la seguretat social van baixar un 0,2% el 2012, cosa que passava per primera vegada en tota la historia del sistema. És a dir, que no només els treballadors estan ingressant menys, sinó que, a més, l'impacte es traspassarà als pensionistes que depenen d'aquests ingressos.

Aquest procés no és ni casual ni passatger, perquè hi ha un canvi de torn sistèmic dins de la força laboral: uns, més grans, es jubilen mentre que altres, més joves, entren amb contractes més dèbils i sous inferiors. Aleshores, és evident que la bossa d'ingressos de les llars ha de baixar de manera forçosa i reiterada. I és aquesta baixada sistemàtica el que pot alimentar la deflació. De fet, ja en tenim un exemple com a precedent: el Japó. Aquest país va tenir una bombolla que va esclatar el 1992, i va entrar en deflació el 1997 per culpa de la debilitat constant de la demanda interna. Ara ja ens trobem al 2013 i el país segueix lluitant contra la deflació, mentre que el preu dels habitatges està entorn del valor que tenien el 1985.

Però on és el mal? Quin problema hi ha si entrem en un període de deflació? Com a mínim les coses que necessitem seran més barates. Al cap i a la fi, ¿no és això el que necessitem per ser més competitius?

La resposta és sí i no. Potser el procés d'abaixar preus i salaris és necessari, i fins i tot desitjable, però ha de formar part d'una estratègia que es gestioni des d'Europa amb recursos més amplis, i per una raó molt senzilla. La deflació fa pujar el deute (l'única cosa que no baixa) tant com a percentatge dels ingressos com a percentatge del PIB. Amb deflació, a més, el PIB nominal baixarà, o podria baixar, o com a mínim tindrà un creixement més dèbil: en lloc d'afegir la inflació al PIB real, se li haurà de restar la deflació.

Efectes perniciosos

Aleshores es genera una paradoxa: per més que es facin retallades, més puja el deute. L'austeritat pot reduir el dèficit però no el deute, perquè al mateix temps redueix el creixement i la demanda. El descens d'activitat econòmica i la falta de demanda alimenten la deflació pel fet que hi ha un excés d'oferta i això fa baixar el PIB nominal (en preus corrents). Tot això s'evidencia al Japó, un país on hi ha el deute públic més gran del món, equivalent a un 245% del PIB del país (més de 2,5 vegades el nivell actual de deute d'Espanya).

No és inevitable que l'economia espanyola caigui en la deflació, però el risc hi és, i sempre val la pena ser prudent. En cas contrari, la sensació pot ser com la de caure en un forat negre per accident, i després dir que ningú ho veia venir.

stats