El dúmping fiscal de Madrid amplia la bretxa entre comunitats

Les rebaixes d’impostos de Díaz Ayuso xoquen amb la intenció de l’Estat d’harmonitzar els tributs

Mentre Isabel Díaz Ayuso, la flamant nova presidenta de la Comunitat Autònoma de Madrid, prenia possessió del càrrec en ple mes d’agost, el seu homòleg andalús s’encarregava de fer un símil sense complexos: les comunitats autònomes governades pel PP seran “illes fiscals” davant d’un govern central “que ens trinxa a impostos”, avisava el president de la Junta d’Andalusia, Juanma Moreno. L’alerta no era en fals. El Madrid de Díaz Ayuso vol ser el protagonista de “la rebaixa fiscal més gran de la història”, encara que això signifiqui ampliar una distància ja considerable amb la resta de comunitats autònomes de l’Estat. Aquestes administracions -al marge de les excepcions pel concert econòmic d’Euskadi i Navarra- tenen cedida la gestió de part dels impostos i, ja des dels governs d’Esperanza Aguirre, la tendència de Madrid ha estat utilitzar aquest marge per aplicar rebaixes de taxes. No és casual, tampoc, que Catalunya tingui 18 impostos propis i la Comunitat de Madrid només tres.

La gran promesa de Díaz Ayuso comença per l’IRPF, un impost que es divideix entre una part estatal i una d’autonòmica. Els ajustos han fet que entre Madrid i Catalunya ja hi hagi una diferència de quatre punts i mig en el tipus màxim de la taxa que grava les rendes del treball. Ara la presidenta madrilenya ha promès que “com més aviat millor” tirarà endavant una reducció de mig punt en tots els seus trams, cosa que ampliarà aquesta bretxa als cinc punts. Per posar un exemple dels avantatges fiscals de viure en una part o altra de l’Estat, la renda de 30.000 euros anuals d’un madrileny pagaria 4.795 euros a Hisenda abans i tot d’aprovar la rebaixa. En canvi, un català amb els mateixos ingressos hauria d’abonar 307 euros més. En el cas d’una renda de més de 110.000 euros, la diferència entre un resident de Madrid i un del País Valencià seria de prop de 2.300 euros.

Aquesta baixa pressió fiscal, a més, xoca amb una altra realitat. Madrid és la regió on el 2018 es van recaptar el 46% dels impostos de l’Estat, quan el seu PIB representava el 19,2%: només dues dècimes més que el de Catalunya, que aporta un 20% de la recaptació. Això explica que la Comunitat es pugui plantejar determinades rebaixes.

¿Com s’explica un pes tan fort de Madrid en la recaptació? “De capital només n’hi ha una”, recorda Modest Guinjoan, president de la comissió d’economia catalana del Col·legi d’Economistes. L’efecte capitalitat fa que a Madrid hi hagi la majoria de grans empreses i multinacionals amb seu a Espanya, que, tot i tenir activitats en altres punts de l’Estat, paguen els impostos a la Comunitat. A més, acollir aquests negocis fa que s’hi paguin sous més alts. I a això s’hi afegeix una forta presència de grans fortunes.

Refugi de les grans fortunes

Aquestes grans fortunes expliquen bona part de les acusacions de dúmpingfiscal que rep la Comunitat. A Madrid l’impost de patrimoni surt a cost zero per als més rics, ja que està bonificat al 100%. Només els que acumulen més de 2 milions d’euros han de presentar la declaració, una obligació que permet fer una mica més de llum en la situació. El 2017 Madrid va deixar d’ingressar 955 milions d’euros corresponents al patrimoni de 18.132 persones que acumulen una riquesa de 175.428 milions d’euros. D’altra banda, a Catalunya -on aquest impost es paga a partir dels 500.000 euros- aquell mateix any es van poder recaptar 498 milions. “Més del 60% dels ultrarrics amb un patrimoni de més de 30 milions d’euros viuen a Madrid”, afegeix José María Mollinedo, secretari general del sindicat de tècnics d’Hisenda Gestha.

A l’impost de patrimoni s’hi afegeixen les facilitats en el de successions i donacions, bonificat al 99% per als familiars més directes i del 10% al 15% per a oncles i nebots. Madrid també tira a la baixa pel que fa a l’impost de transmissions patrimonials oneroses -clau en la compravenda d’immobles- i el d’actes jurídics documentals. Malgrat això, la mobilitat dels espanyols en funció de la fiscalitat encara no s’ha estudiat gaire, apunta Núria Bosch, catedràtica d’Economia de la UB.

Un dels pocs documents que analitza el fenomen és una investigació de dos professors de la Universitat de Saragossa. L’estudi planteja que, en efecte, un marc fiscal més lax pot aconseguir atreure població, però principalment de les regions limítrofes. “Madrid no fa la competència a Catalunya sinó més aviat a l’Espanya buidada”, opina Carme Poveda, cap d’anàlisi econòmica de la Cambra de Comerç de Barcelona.

La política fiscal de Madrid ja havia enemistat la capital amb el govern socialista valencià -el seu conseller d’Hisenda, Vicent Soler, és una de les veus més crítiques-, però amb l’arribada del govern Sánchez aquesta preocupació ha agafat una dimensió estatal. La ministra d’Hisenda, María Jesús Montero, va avisar que vol acabar amb el “dúmpingfiscal a la baixa” i intentarà “harmonitzar” a nivell fiscal les comunitats, amb l’impost de successions en el punt de mira. La tendència d’esforçar-se perquè tots els territoris fixin les mateixes taxes ve donada per altres organismes internacionals. Mentre la Comissió Europea encara somia en assimilar l’impost de societats arreu del continent, l’OCDE s’ha fixat com a objectiu tirar endavant una taxa Google global a les tecnològiques.

Valentí Pich, president del Consell General d’Economistes, defensa que l’estratègia de Madrid és lícita. “És una carrera entre territoris que competeixen i ha jugat a atreure i retenir talent”, apunta. En canvi, Mollinedo defensa que cal anar cap a l’harmonització i creu que les mesures de Díaz Ayuso se li giraran en contra en cas d’una reforma del model de finançament. “No pots dir que estàs infrafinançat si estàs deixant d’ingressar tributs”, remarca. Poveda afegeix que l’alerta sobre el dúmpingfiscal no s’ha de convertir en un al·licient per fer marxa enrere en la descentralització dels impostos. “És una bona mesura perquè augmenta la corresponsabilitat en la despesa”, defensa l’economista.

Euskadi entra al joc

L’Estat tem que les noves mesures de Madrid provoquin un efecte crida i la resposta s’ha començat a veure tímidament a Euskadi. El seu conseller d’Hisenda, Pedro Azpiazu, flirteja amb la idea de suprimir l’impost de patrimoni a canvi d’augmentar el tipus màxim de l’IRPF. L’univers fiscal basc és un món a part i el seu marge per gestionar els impostos arriba a tributs que en altres regions són de caràcter estatal, com el de societats. Les deduccions per incentivar les reinversions o l’aposta per la innovació provoquen situacions com la que explica una empresària. Potser no ha de sorprendre el cas d’una directiva catalana que explicava fa poc que una filial basca de la seva empresa pagava prop d’un 10% d’impostos, en contrast amb el 25% estatal.