La pujada dels preus
Economia  /  Empresa Catalana 24/07/2022

TPI, les sigles que no et diuen res però que ho canvien tot si ve una crisi

El BCE es dota d'una eina potent per ajudar els països amb problemes, però es converteix en un actor polític de primera magnitud

4 min
Christine Lagarde, presidenta del Banc Central Europeu en una imatge d'arxiu

La decisió del BCE d’apujar els tipus d’interès fins al 0,5%, el doble del previst , va acaparar tots els focus dijous passat. És normal: feia 11 anys que el BCE no elevava els tipus i 22 que no els apujava 0,5 punts de cop. I això afecta les hipoteques i els crèdits de molta gent. Però en la mateixa roda de premsa, la presidenta Christine Lagarde va fer un altre anunci històric que va passar més desapercebut: la creació del TPI, un instrument que ho pot canviar tot si ens ve una crisi a sobre.

Què és el TPI? Resumint-ho, és una eina que permetrà al BCE comprar deute d’un país de l’eurozona si la seva prima de risc es dispara (és a dir, si de sobte aquell país es veu obligat a pagar molts més interessos pel seu deute). Això pot semblar relativament normal, però no fa tant que Alemanya i altres països bloquejaven amb molta duresa qualsevol avenç com aquest. Ara, en canvi, el TPI s’ha aprovat per unanimitat. “El fet que Alemanya hi hagi donat suport és sorprenent. Ha estat una victòria més fàcil del previst”, expressa, xocat, un especialista del sector. “Un gran assoliment”, corrobora a l’ARA un membre de la cúpula del BCE.

En resum, el TPI hauria d’impedir que es repeteixi la crisi del 2012, quan la prima de risc gairebé arruïna Espanya i, pel camí, malmet tot el projecte euro.

El que és realment sorprenent és que el TPI és força lax: per accedir-hi, se suposa que un país ha de complir determinats requisits (com per exemple, no incomplir els límits de dèficit de la UE, tot i que aquests límits ara estan suspesos i s’estan replantejant). I es pot dirigir a només un país, per exemple Itàlia o Espanya, si la seva prima de risc es dispara. En canvi, les compres de deute que ha fet el BCE en els últims anys s’han repartit entre tots els països.

Ajuda sense demanar condicions a canvi

El programa que fins ara s’assemblava al TPI es deia OMT, que també permetia que el BCE ajudés un país directament, però amb una diferència decisiva: a canvi que s’activés l’OMT, els països s’havien de sotmetre a un programa de rescat. I això comportava condicions: és el que popularment s’havia conegut com a homes de negre: a canvi dels diners, les autoritats europees enviaven experts al país i l'obligaven a retallar en pensions o a fer reformes laborals. El TPI no té res d’això.

El nou programa, a més, és il·limitat (es pot comprar tant deute com sigui necessari per abaixar la prima de risc) i el tipus de deute que es pot comprar és molt ampli (preveu, fins i tot, l’adquisició de deute de les empreses i no només dels governs).

Justificar tot això legalment no és tan senzill, ja que el BCE té prohibit finançar directament els estats. Però s’ha trobat una manera: si les primes de risc estan massa altes, les polítiques del BCE podrien no arribar a tota l’eurozona amb la mateixa intensitat, de manera que cal intervenir en les primes de risc. “No pot ser que toquis els tipus d’interès i a un país no li faci efecte”, expliquen les veus consultades. Per això el programa es diu TPI: les sigles en anglès d'instrument de protecció de la transmissió.

Riscos a la vista

Tot això també comporta riscos que no s’han d’obviar, bàsicament perquè el BCE adquireix ara un enorme poder polític. Per exemple, si un govern estigués contra les cordes per l’encariment del seu deute, el BCE podria ser qui tingués la capacitat de decidir si aquell govern cau o sobreviu. No és un detall menor, perquè això al seu torn pot comportar queixes dels ciutadans d’aquell país contra la tecnocràcia europea i les institucions dirigides per persones no escollides democràticament.

Al mateix temps, si el BCE només ajuda un o dos estats perquè són els que realment ho necessiten, podria acabar acumulant molt deute d’aquells països, cosa que al seu torn podria generar tensions amb les societats d’altres bandes d’Europa. Tampoc és cap bestiesa. El tauler de joc ha canviat.

Protagonistes

1.
Àmplia derrota d’UGT i CCOO a La Caixa
Seu de La Caixa, a Barcelona

CCOO és el sindicat majoritari a CaixaBank, però a la Fundació La Caixa (primer accionista de CaixaBank) la història és molt diferent. A les últimes eleccions sindicals, CCOO es va presentar conjuntament amb UGT, però van ser àmpliament derrotats per una llista de treballadors que es van agrupar pel seu compte. El resultat, segons ens arriba, va ser de 65% a 35%.

2.
S’estrena el ‘Carec 2’ de Jaume Giró
El conseller d’Economia, Jaume Giró.

Aquesta setmana es reunirà per primer cop el CAPEHP, el Consell Assessor en Política Econòmica i Hisenda Pública creat pel conseller Jaume Giró i integrat per 12 economistes i experts . És el més semblant al Carec, aquell òrgan assessor creat per Artur Mas quan va arribar a la Generalitat. Però a diferència del Carec, que es reunia mensualment, el CAPEHP ho farà trimestralment, detall benvingut per alguns dels seus integrants.

3.
Dividend ‘premi’ de 129 milions per a Cobega
Sol Daurella

Fa anys que Cobega (que lidera Sol Daurella) va decidir compartir el control de la distribució de Coca-cola a canvi, això sí, d’augmentar la seva dimensió. Després de nombroses fusions, Cobega és ara l’accionista majoritari d’Olive Partners, al seu torn primer accionista del primer embotellador del món d’aquest refresc . L’estratègia sembla que funciona: Cobega acaba de rebre un dividend de 129 milions gràcies als bons resultats del 2021, el doble que un any enrere.

Tens una pista? Escriu-me a alexfont@ara.cat

stats