PENSAR EL FUTUR

Andreu Mas-Colell: “Amb els fons cal reforçar allò en què ja som forts”

economista. catedràtic emèrit de la UPF i de la barcelona gse

Andreu Mas-Colell (Barcelona, 1944) passa les vacances a Palafrugell i atén l’ARA per videoconferència. Li preocupa que els diners europeus no es gestionin bé i es perdi una oportunitat històrica.

¿Vostè és dels que creuen que aquesta crisi, una catàstrofe sense precedents, pot ser una oportunitat per canviar el model econòmic?

Jo no diria mai que una catàstrofe pot ser bona però sí que en la catàstrofe es poden trobar els vectors per sortir-ne. Per tant, siguem optimistes perquè és millor ser-ho que no.

Com valora la resposta europea, també sense precedents, a la crisi?

L’acord té dues parts, que formen part del nom: acord de reconstrucció i resiliència. Una part és per tornar a posar la cadira dreta, que s’aguanti, i la segona és aprofitar l’avinentesa per remodelar el pis. El missatge que envia Europa als països més afectats és: reconeixem que és una desgràcia i ens convé a tots fer un tractament keynesià, és a dir, sortir de la crisi a través de la despesa. Ara bé, us condicionarem en què podeu fer aquesta despesa. Hi ha una part de reconstrucció pura i dura, però hi ha una part d’inversions pensant en el llarg termini que són les que Europa marca: el New Green Deal i la digitalització.

Aquests condicionants són bons?

Són bons, sí. És una mica sorpresa que la sanitat no entri en aquestes prioritats. Potser és perquè Europa pensa que globalment no té un problema de sistema de salut.

I quants diners s’han de dedicar a la reconstrucció i quants a la resiliència o transformació?

Jo no m’atreveixo a posar una xifra, però l’important és posar-la aviat, perquè si no s’ho menjarà tot la reconstrucció. L’emergència no té límits, ho inclou tot. Per tant, si es vol salvar un percentatge per a les inversions a llarg termini s’ha de dir ara i s’ha de dir quant.

Quin percentatge dedicaria vostè a aquestes inversions?

Tinc una opinió però no diré una xifra perquè llavors es dirà que és massa alta o massa baixa. La major part dels diners aniran a la reconstrucció, això ho sap tothom. I només quedarà una part menor per a inversions. Ara bé, si dels 140.000 milions se n’hi dedicaran 20.000 o 40.000, francament no ho sé.

I amb això n’hi ha prou?

Si pensem en el gran total, ni 40.000 ni 140.000 són tants milions. Però si pensem en termes més focalitzats, 20.000 milions són molts. Per tant, et diria que caldria reservar 20.000 milions com a mínim, i espero que en puguin ser més.

I després ve la gran pregunta: com es reparteixen els recursos.

Altra vegada cal distingir la reconstrucció de la resiliència. En la reconstrucció l’aspecte territorial serà molt important, ja que els territoris són els que coneixen la seva estructura fina. I ja es veu que la lluita contra la pandèmia inclou tractar de manera diferent un barri concret de Sabadell. Només fa cinc mesos que el president espanyol deia que s’havia de tractar tot Espanya per igual. Per tant, es gastaran més diners allà on hagi fet més mal.

I els altres diners?

Ja se’ns ha dit que es farà de manera centralitzada i per projectes. I això es pot fer bé o es pot fer malament.

Què seria fer-ho malament?

Seria confondre metodologia centralitzada amb invertir a Madrid o en infraestructures que magnifiquin la capital de l’Estat. També seria fer-ho malament fer una assignació opaca, de tribuna del Bernabéu. I fer-ho bé seria el contrari: una assignació que no centralitza l’estructura de l’Estat i que sigui transparent, oberta i competitiva. El Cercle d’Economia ha demanat que es creï una Agència d’Avaluació específica. I aquí afegiria altre cop que això es pot fer bé o malament...

Es pot fer bé això a Espanya?

A Espanya s’ha fet bé l’Airef, per exemple. I així ràpid diria: per què no ho fa l’Airef? ¿O li demanem a la persona que va muntar l’Airef, l’actual ministre Escrivá? És essencial també donar una imatge de transparència extrema a Europa. L’opacitat ens pot matar.

¿Pensa que s’ha de decidir des de Madrid el repartiment?

Des de Catalunya pot xocar però jo he fet una defensa de l’assignació centralitzada i per projectes, perquè si es fa ben fet a nosaltres ens va bé, i encara millor si se centralitzés a Europa. Ja sé que la Generalitat ha demanat 30.000 milions, però ens va bé per dues raons. Primer perquè ens obliga a capitalitzar sobre el que tenim de bo, no ens permet tapar forats ni tenir dèries, perquè hem de guanyar el concurs. I en segon lloc perquè si ho fem bé podem tenir més del 15% que ens pertocaria per població. I si no hi arribem doncs n’aprenem, però per què ens hem de conformar? Participar en processos competitius honestos, i subratllo honestos, ens va bé.

Tornant a la reconstrucció, ¿pensa que s’ha de salvar tot o s’han de dei xar caure alguns sectors?

No es podrà salvar el que no es pot salvar. Si no tornen els creueristes el negoci no podrà tornar. I això ho haurem de saber veure. Allà on tornin els clients, la primera aproximació ha de ser que no ho fem més difícil, i que la gent torni als museus, a les botigues del passeig de Gràcia i als càmpings de la Costa Brava. I aprofitar els diners de la recontrucció per rellançar aquests sectors, com va passar amb el pla Marshall. Es van reedificar ciutats però també se les va rellançar.

¿Hi ha el perill que s’inverteixi en grans infraestructures que no tinguin retorn econòmic, com l’AVE?

L’Estat ha tingut una dèria per infraestructures que centralitzaven i que enfortien Madrid i l’AVE n’és l’exemple paradigmàtic. Ara no se’n parla però és que ara ja està fet. Però hi ha infraestructures que són importants, i que ja ho eren mentre es malgastaven els diners en l’AVE, com per exemple Rodalies. La pandèmia i el teletreball encara l’han fet més rellevant. Les ciutats s’hauran de descongestionar, i el teletreballador que vindrà a la ciutat només tres dies a la setmana serà cada cop més important. Es parla de les ciutats dels 30-45 minuts, per tant les Rodalies han de ser la prioritat número 1; i la número 2, l’aeroport.

Doncs ara el trànsit aeri ha caigut en picat.

Sí però a la llarga la connectivitat física per a una ciutat com Barcelona és molt important. Les fires o congressos no baixaran, al contrari. Com més disperses siguin les empreses, com més teletreball hi hagi, més necessitat hi haurà que de tant en tant la gent es reuneixi. I ho farà en llocs interessants i ben connectats. Convé ser un lloc interessant, on es pugui venir en avió i anar al Liceu a la nit.

La gran assignatura pendent a l’estat espanyol és l’educació.

Hem d’arribar als estàndards europeus i si pot ser superar-los. I ens hem de deslliurar del prejudici antiprivat. La situació reclama una actitud oberta cap a la col·laboració público-privada. L’educació dels 0-3 anys s’ha de generalitzar. I a la universitat hi ha d’haver una tarificació social, és a dir, s’hauria de pagar segons la renda. Perquè la universitat ha de ser de qualitat, i no ho pot ser només amb recursos públics.

Però aquests diners europeus serviran per canviar el model econòmic o només es podrà fer alguna aposta concreta?

Poden servir per facilitar el canvi, poden ser un enzim en un procés químic, però el model econòmic només el canviarem si el volem canviar, o si domina la mentalitat reformadora. Llavors poden ajudar a fer el clic, però, si no, això són peanuts com diuen en anglès, són cacauets, ens ho gastarem en quatre dies i acabarem amb un endeutament molt fort i la mateixa productivitat.

Hi veu aquesta voluntat?

Miri, en la crisi anterior el govern espanyol va abaixar el pressupost públic de recerca en termes percentuals respecte al PIB, i el de Portugal no ho va fer. Això vol dir alguna cosa sobre les prioritats d’un país.

I què passarà ara?

Aquesta és la meva dèria, ja ho sap: la recerca, el talent, les universitats. Per a Espanya és un moment crucial. A fora hi ha una massa de talent que s’està formant, consolidant i enxarxant. I a l’interior hi ha un contingent d’investigadors a prop de la jubilació. Hi ha l’oferta i la demanda possible de talent. Però cal voluntat, i aquí el ministre [d’Universitats, Manuel] Castells podria ser decisiu. I amb aquests elements, si s’hi posa una mica d’oli, diguem-ne mil milions, es poden fer meravelles. I Europa aplaudiria.

Una part dels diners han de ser, per tant, per atreure talent.

Pensi que el pressupost anual d’Icrea són 28 milions. El del Ramón y Cajal són 54. El talent no és tan car. Ara bé, necessites els equipaments per atreure’l. És com l’òpera, necessites la inversió per fer el Liceu i poder portar la prima donna a cantar el Rigoletto.

I si vostè tingués aquests 20.000 o 40.000 milions per transformar l’economia, on els destinaria?

La primera cosa ja l’hi he dit i és que hem de propiciar el factor humà. Això passa per fer de Catalunya una bona base de teletreballadors. Per propiciar que una part del nostre talent es quedi aquí i treballi per a Silicon Valley, i perquè treballadors de fora vinguin aquí. Que en general siguem una bona base per a visitants. I després, per augmentar el percentatge de la població amb titulació superior, sigui universitària o de FP. Als Estats Units la correlació entre estudis i zones innovadores amb alta productivitat és elevada.

Això també vol dir bones infraestructures de transport.

Sí, i per crear un entorn que atreu talent, perquè cada vegada serà més important el factor humà, vol dir també bones infraestructures de salut, i això ho poden incloure -aprofitant l’oportunitat- en la reconstrucció. A veure si d’una vegada podem fer les ampliacions del Trueta, de la Vall d’Hebron i del Clínic. Vol dir que hem de fer el pla de digitalització de la salut amb esperit cooperatiu, i si és possible liderar aquests plans perquè som forts amb el Barcelona Supercomputing Center. Hem de ser forts també en universitats i centres de recerca. I també en estructures financeres que animin els ecosistemes d’innovació.

Quina és la situació ara del sector del capital risc?

Fa quinze o vint anys, que és quan m’hi vaig començar a implicar, el capital risc el comptàvem per desenes de milions. Ara el comptem per centenars. Jo espero que el 2030 el comptem per milers de milions.

I sectorialment on s’haurien de concentrar els esforços?

Jo reforçaria allò en què ja som forts. Som forts en salut, en biomedicina i també en digitalització. La industrialització del segle XXI té un aspecte soft i un aspecte hard, i tots dos són importants. L’IBM es va equivocar molt quan a l’hora d’innovar en ordinadors personals va deixar el soft en mans d’un xicot jove que passava per allà i es deia Gates. El soft és tan indústria com el hard. Hewlett-Packard els fa tots dos. Tot això lliga molt bé amb les prioritats europees.

¿Hi ha alguna oportunitat que s’ha de saber aprofitar?

En diré una. Hem d’intentar ser capdavanters en el big data i la intel·ligència artificial. Per què? Perquè Europa no està ben posicionada i hi invertirà molts diners. I si tot això porta a la fabricació de coses, magnífic. I si ens podem inserir en les cadenes de producció de França i Alemanya, millor encara. Mateo Valero, el director del supercomputador, parla sovint de la necessitat de dissenyar i fabricar xips europeus. Hem de ser-hi.

I l’economia verda?

El futur passa pel Green New Deal i tenim grans empreses d’energia. I això no vol dir produir l’energia a Catalunya. Nosaltres hem de dissenyar els aerogeneradors, i després ja s’instal·laran on calgui. I hem d’invertir també en el sector agrari.

I el turisme?

No en podem prescindir. Jo eliminaria la paraula turisme i parlaria de visitants, que inclou gent que ve a conferències, estudiants que venen a fer un màster o una cosa intermèdia, que són teletreballadors que venen per dos o tres anys.

Crec que ja ens hem gastat els 20.000 milions que teníem.

No tot són diners. Tenir una seu és important però tenir la unitat de màrqueting d’una multinacional, amb treballadors qualificats i salaris alts, també. I hem de ser una economia oberta. No ens pensem que ara hem de ser autosuficients. Àfrica, en 20 o 30 anys, serà una cosa prodigiosa, i hem de ser-hi.

¿Alguna idea que li hagi quedat al tinter?

Jo diria als alemanys: una part dels vostres diners els podem invertir per exemple a la Volkswagen, si hi destineu aquí les unitats d’innovació. A ixí estarien contents.