ENTREVISTA

Branko Milanovic: “El capitalisme avança cap a una concentració de l’elit política i econòmica”

Professor d’Economia a la City University of New York i investigador visitant a l’Institut Barcelona d’Estudis Internacionals (IBEI)

Branko Milanovic viu entre Nova York i Barcelona des que fa uns mesos va acceptar l’oferta d’investigador a l’IBEI. Cita l’ARA al Poblenou, on viu, per parlar del seu nou llibre Capitalism, alone [El capitalisme, sol], on explora com el capitalisme ha esdevingut l’únic sistema econòmic al món i com la desigualtat l’està redefinint.

Com ha acabat sol, el capitalisme?

La idea del llibre és que avui el capitalisme és l’únic mode de producció existent al món. La Xina també és un país capitalista, en el sentit que la major part de la producció, el treball i la inversió són privats. Ha derrotat el seu últim competidor, el comunisme, com va aniquilar el feudalisme: el capitalisme és tan dominant que algunes de les seves característiques negatives s’agreugen, com ara una desigualtat molt elevada.

¿La desigualtat és la principal conseqüència que el capitalisme sigui l’únic mode de producció?

La desigualtat és un efecte important del capitalisme, perquè també té un impacte en la igualtat d’oportunitats i en el sistema polític. Als anys 90 hi va haver una associació massa fàcil entre capitalisme i democràcia, però hi ha sistemes capitalistes que no són democràtics, com l’Espanya de Franco. Per tant, és possible que un augment de la desigualtat condueixi el capitalisme a la plutocràcia [el govern dels rics].

¿És massa tard per desfer el camí cap a la plutocràcia?

No és impossible, però és difícil que hi hagi voluntat política. Hi ha tendències sistèmiques que condueixen a un augment de la desigualtat. A més, pot ser que en molts països petits la voluntat política no sempre sigui suficient, perquè vivim en un món globalitzat. Per exemple, un augment dels impostos sobre el capital o les herències pot tenir efectes negatius sobre una economia simplement perquè molta gent anirà a un altre país. Un dels elements clau, sobretot als Estats Units, és el finançament de les campanyes electorals. No dic que els rics comprin els polítics, però sí que donen suport a candidats amb idees similars. Això ho dificulta molt.

Què cal fer, doncs, per reduir la desigualtat?

L’acció política és crucial. En principi, en democràcia, la majoria sempre pot anul·lar les intencions de les elits. L’augment de la desigualtat prové del creixent pes del capital enfront del treball en la riquesa d’un país. Caldria desconcentrar la propietat del capital, augmentant la presència d’empleats en l’accionariat de les empreses, amb ajuts socials finançats amb l’impost de successions o amb incentius fiscals als petits inversors. En segon lloc, calen polítiques per garantir l’accés al màxim nivell educatiu a tothom. Avui, als Estats Units, però cada vegada més a Europa, les universitats són tan cares que els fills de l’elit estan monopolitzant l’educació.

Parla sovint de l’impacte dels contractes temporals i els minijobs , principalment per a joves.

La manera de treballar ha canviat en les economies avançades. Ja no tenim una feina al llarg de la vida. La rapidesa amb què es creen i desfan els llocs de treball és molt més alta. A més, no hi ha tantes empreses grans en un mateix lloc, sinó feines descentralitzades, fruit del canvi tecnològic i de la globalització. Si la societat es divideix entre les elits riques i la resta, les minifeines les tindrà la classe mitjana i la gent més pobra, i aquesta segmentació es perpetuarà durant generacions.

En el seu llibre parla d’un capitalisme occidental i un capitalisme polític, com la Xina. Per què ha triat aquests dos tipus?

En primer lloc per la importància de la Xina. En segon lloc, volia donar a conèixer la gènesi del capitalisme polític, molt diferent de l’occidental, perquè es basa en les revolucions comunistes que van destruir les institucions del feudalisme que limitaven el creixement als països colonitzats. Les societats occidentals no van ser mai colònies. Avui, però, els dos capitalismes avancen cap a una concentració de les elits polítiques i econòmiques. Als països liberals, amb un augment del control del procés polític per part dels rics. A la Xina, amb un creixent poder econòmic de l’elit política. Un exemple d’això són els dirigents del Partit Comunista, que s’han tornat molt rics, però també perquè, per als emprenedors xinesos, és important pertànyer al partit per guanyar més.

¿Es podrien fusionar els dos tipus de capitalisme?

Estic en contra de la idea que el capitalisme polític evolucionarà necessàriament cap al capitalisme democràtic. És una possibilitat, però n’hi ha d’altres, com per exemple la convergència d’elits. Es tractaria d’un sistema bastant similar en els dos casos, però l’origen de l’elit seria diferent. Una altra possibilitat és que el capitalisme liberal avanci cap a un increment de la plutocràcia. Països com Hongria i Turquia ja tenen característiques del capitalisme polític, però tècnicament són democràcies.

Quina és la situació del capitalisme a Catalunya i Espanya? ¿És més plutocràtica que en altres països?

Hi havia el consens que a Espanya la transició democràtica i de creixement econòmic va ser un cas d’èxit. Després de la crisi, amb menys creixement i un atur molt alt, especialment entre els joves, les franges més pobres de la població estan pitjor, i la més rica ha millorat. No vol dir que no hagi estat un cas de molt èxit: Espanya ara té un 15% de la població estrangera, cosa que vol dir que ha absorbit grans entrades de mà d’obra. A més, hi ha el tema de Catalunya. No prenc partit, però és evident que és un problema polític. Les dues coses posen interrogants sobre els aspectes econòmics i polítics de la Transició.

Més continguts de