La gran banca internacional redescobreix la crisi

Només la música pop i la pornografia van abraçar la globalització amb més entusiasme que els bancs. Des dels anys 90, hi ha tres tipus de firmes internacionals. Els bancs d’inversió com Goldman Sachs tracten amb valors i atenen els rics d’un grapat de centres financers com Hong Kong i Singapur. Alguns bancs, com el Santander d’Espanya, han apostat per una profunda presència de banca minorista en múltiples països. Però l’enfocament més popular és el banc de la xarxa global: toquen totes les tecles, donen crèdit a les multinacionals en desenes de països i en alguns llocs actuen com un banc universal que fa de tot, des de compravenda de bons fins a préstecs de cotxe. Els noms d’aquesta mitja dotzena d’empreses adornen gratacels a tot el món.

Aquest model de banc global va patir una crisi raonable el 2008 i el 2009: només Citigroup va requerir un rescat a gran escala. Però ara té seriosos problemes. En les últimes setmanes, Jamie Dimon, el cap de JPMorgan Chase, s’ha vist obligat a respondre a preguntes sobre una possible partició al seu banc. Stuart Gulliver, cap de l’HSBC, ha abandonat els objectius financers que ell mateix va fixar en arribar al càrrec el 2011. Citigroup està a l’espera dels resultats del seu examen anual de la Reserva Federal i, si suspèn, les peticions d’una mort misericordiosa serien eixordadores. I és probable que Deutsche Bank es contregui encara més. I Standard Chartered, que opera a l’Àsia, l’Àfrica i el Pròxim Orient, està apartant de l’empresa el seu cap, Peter Sands.

El pànic sobre els bancs globals reflecteix els seus febles resultats recents: en total, les cinc empreses esmentades abans van reportar un retorn sobre el capital de només el 6% l’any passat. I els inversors temen que aquestes xifres parlin d’un problema estratègic més profund.

Tot tenia més bon aspecte fa 20 anys. En aquell temps els bancs van veure que la globalització portaria a una explosió dels fluxos comercials i de capital. A mesura que es van expandir en la dècada dels 90 i dels 2000, totes aquestes empreses es van concentrar a les multinacionals. Però es van expandir més enllà i avui només n’obtenen una quarta part de les vendes. Deutsche i StanChart van entrar en banca d’inversió. BNP fa operacions minoristes als Estats Units. I a l’extrem més extrem de l’espectre, Citi i HSBC miren de fer-ho tot per a tothom a tot arreu, a través d’un munt d’adquisicions: van vendre productes derivats a Delhi i van originar les subprime a Detroit.

Un optimisme injustificat

Aquest model té problemes per tres raons. En primer lloc, aquestes empreses gegants van resultar difícils de dirigir. Les seves filials lluiten per construir sistemes informàtics comuns, però no una cultura comuna. Les sinergies han sigut esquives i la seva eficiència rara vegada ha sigut millor que la dels bancs locals. Com a resultat, massa sovint s’han vist temptats de fer diner fàcil.

En segon lloc, la competència ha resultat més ferotge del que s’esperava. La bombolla de la banca en la dècada dels 2000 va portar bancs de segona categoria, com Barclays, Société Générale, ABN Amro i Royal Bank of Scotland, a expandir-se a nivell internacional, erosionant els marges. El 2007 RBS va comprar ABN en un intent de competir amb els grans bancs de la xarxa.

Si la mala gestió i la competència eren problemes abans de la crisi, la reacció dels reguladors després ha sigut brutal. Les normes s’han fet complir de manera estricta en temes com el blanqueig de diners o l’evasió d’impostos, cosa que significa que els bancs globals han de conèixer els seus clients, i els clients dels seus clients, si volen mantenir l’accés al sistema financer dels Estats Units, un fet essencial atès que el dòlar és la divisa reserva del món. I hi ha hagut multes enormes a StanChart, BNP i HSBC, entre d’altres, per haver trencat les regles. A això s’hi afegeix que els supervisors bancaris han imposat normes de capital més exigents per als bancs globals.

Un altre exercici interessant és comparar els beneficis de ser global amb els costos que té. Al febrer, JPMorgan Chase va dir que l’augment dels ingressos i els estalvis de costos que obté gràcies a la seva escala és d’entre 6.000 i 7.000 milions de dòlars anuals. Però l’escala no sembla que comporti un finançament més barat i no és més barat contractar una cobertura per a crèdits impagats a Citi o JPMorgan Chase que a un banc mitjà nord-americà.

Els arguments financers per als bancs globals no semblen convincents. Tot i així, els directius i els inversors veuen dues possibles sortides al problema. Una passa per augmentar gradualment els tipus d’interès als Estats Units: JPMorgan Chase reconeix que això li donaria un 20% més de guanys el 2017. L’altra és la disminució de la competència, cosa que els permetria augmentar els marges.

Però sempre hi ha nous competidors per fer baixar els preus. Els bancs japonesos han llançat préstecs transfronterers per primera vegada des dels anys 80 i els bancs xinesos no deixen de créixer. Els bancs occidentals tenien raó quan suposaven que la globalització portaria un gran augment en les quantitats de diners que corren pel món. Però encara han de trobar la manera de treure’n beneficis.