Habitatge

Les víctimes del preu del lloguer: "Per sota de 800 euros són autèntics zulos"

Tres testimonis expliquen els problemes que han tingut per trobar un lloguer assequible

4 min
Una parella passa per davant d'una immobiliaria de pisos de lloguer i venda a Barcelona, en una imatge d'arxiu

BarcelonaEl Pol Fernàndez va començar a buscar pis fa mesos per anar-hi a viure amb la seva parella. Va començar fent una cerca exhaustiva a través d'immobiliàries i de portals web, però no va tenir èxit. Els preus dels pisos eren "desorbitats" i, segons la seva recerca, els que baixaven dels 800 euros eren "autèntics zulos": "Entre 800 i 1.000 eren acceptables però molt petits i amb molt poca llum".

Inscriu-te a la newsletter Economia Informació que afecta la teva butxaca
Inscriu-t’hi

El fet és que el preu dels lloguers a Catalunya, i especialment a Barcelona, s'ha enfilat a nivells històrics en el tercer trimestre de l'any. Segons les dades de l'Incasòl, el lloguer mitjà a la capital catalana és de 1.066,68 euros mensuals, després d'experimentar un creixement del 14,4% respecte al mateix període de l'any passat. L'arrendament mitjà d'un habitatge a Catalunya també ha tocat sostre, amb 805,69 euros al mes i un augment interanual del 9,2%.

A tot això, s'hi sumen els problemes per pagar els intermediaris. "Dues de les immobiliàries em van preguntar els ingressos i em van dir que amb el que tenia no hi havia res a fer. Cobro al voltant de 1.000 euros al mes", explica en Pol. El problema, però, és que als seus 26 anys aquests ingressos són més la norma que l'excepció. "Això és força normal en el meu cercle d'amics, cobrar entre 1.000 i 1.500 euros", assegura. "A més, les immobiliàries et demanen el 10% de l'anualitat del lloguer com a honoraris, més una fiança de dos o tres mesos". Això vol dir que el que s'ha d'avançar acaba sent uns 4.000 euros, xifra que no es correspon al sou.

Els barris cèntrics, "impossibles"

"En les plataformes m'he trobat amb lloguers que no tenien cap mena de sentit. A Barcelona n'hi ha alguns d'adequats de preu, però sempre en barris molt perifèrics, com Horta o el Carmel, però trobar-ne de més cèntrics i assequibles és impossible", relata en Pol. La seva història té un bon final, però no gràcies als preus sinó a un favor personal: "Al final hem aconseguit un pis que és d'una amiga de la meva sogra, que ens l'ha deixat per 800 euros, de 45 metres quadrats; ella l'anava a llogar per 900 euros. Estem molt contents però realment 800 euros per 45 metres quadrats no és cap ganga, tot i que veient el mercat com està...", explica.

La Núria Compte es va trobar en una situació similar. És de la Conca de Barberà, però porta quatre anys vivint a Barcelona, a casa els seus oncles mentre feia la carrera. En acabar-la va decidir que era el moment d'anar a viure pel seu compte i al mes de setembre va començar a buscar pis per compartir, ja que sabia d'entrada que no podria viure sola. "El meu pressupost era d'entre 300 i 400 euros al mes, sense comptar despeses, per una habitació compartida, i em vaig basar en plataformes i xarxes socials per trobar pis", explica. "El problema d'aquestes pàgines és que hi ha tanta demanda i tan poca oferta que envies un missatge però moltes vegades ni et responen", relata, i afegeix: "Al final vaig anar-ne a veure cinc o sis, tot i que vaig contactar amb més de trenta persones".

Els pisos que entraven en el pressupost de la Núria eren "pisos molt petits, molt vells, sovint no estaven moblats i eren molt lluny del centre de la ciutat", diu. "Per als que eren més decents em demanaven 500 euros sense despeses", diu. A més, explica que per sota de 300 euros el que trobava eren "pisos on vivia una família i llogaven una habitació o d'altres que eren molt poc decents", assegura. Finalment, la Núria va acabar trobant pis publicant stories a Instagram i pel boca-orella amb els seus amics, i ara comparteix pis amb dos companys.

"Ha estat un malson"

Quan la Laura Aguiló i el seu marit van anar a mirar un pis per llogar al carrer Enric Granados, al centre de Barcelona, l'experiència també va ser dura: "Estava fet pols, i ens van dir que havíem de fer una reforma per un mínim de 6.000 euros i pagar-la nosaltres". Al final no hi van anar a viure i van continuar buscant. L'experiència següent va ser amb un pis al carrer Consell de Cent, que "tampoc no estava per entrar-hi a viure, perquè els inquilins anteriors s'havien enfadat amb els propietaris i ho havien deixat tot fatal, i ens van dir que també havíem de fer nosaltres la reforma i que ens posarien carència". Estaven tan desesperats que hi van estar d'acord, però es van trobar que tots els tràmits els havien de fer ells, com contactar amb els pintors i els paletes, enviar els pressupostos als propietaris, etcètera. "Després de marejar-nos molt, la propietària es va fer enrere i va decidir que el reformava ella i que el posaria a llogar molt més car", explica la Laura.

"Ha estat un malson absolut trobar pis en aquests moments. M'he trobat de tot, des que em deixessin plantada a l'hora d'anar a veure el pis fins a llocs que no tenien res a veure amb les fotos de les plataformes", diu, indignada. "La demanda és tan gran i hi ha tan poca oferta per sota dels 1.000 euros que aquests pisos només duren unes poques hores a les plataformes. Està tot impossible", conclou.

stats