Economia 19/02/2021

"S'ha perdut un bon moment perquè tornéssim els que vam marxar"

La pandèmia desperta el record de l'èxode laboral dels joves durant la crisi anterior

4 min
Una dona agafa una rampa a la terminal de sortides del Prat.

BarcelonaUna silueta arrossega la maleta per un aeroport, s’acomiada de la família i agafa la rampa cap a la terminal de sortides on l’espera un vol sense bitllet de tornada. Aquesta escena es va convertir, durant els anys més intensos de la crisi econòmica, en un recurs recurrent per il·lustrar la situació dels milers de persones que recuperaven –sovint sense més remei– la figura del treballador emigrant. Entre el 2008 i el 2014, prop de 20.000 joves catalans van canviar la seva residència a un país estranger. Més d’una dècada més tard, alguns han decidit tornar, però d’altres ja han vist com aquest tren se’ls escapava i avisen que la pandèmia pot despertar una nova fuga de cervells com la que van protagonitzar ells.

Quan Gerard Rusiñol va marxar el 2011, la taxa d’atur juvenil a Catalunya superava el 42%. Havia acabat el màster d’enginyeria civil i treballava per a una empresa en l’ampliació de l’AP-7, però sentia els tambors de crisi al sector de la construcció. El que havia de ser mig any als antípodes es van convertir en gairebé vuit. Durant els primers mesos a Austràlia, Rusiñol recorda com va retrobar-se amb feines de cambrer, que havia fet de més jove. “A través de la UPC vaig contactar amb professors de la Universitat de Perth i em van oferir una posició de recerca en construcció”, continua. 

Després d’aquell primer pas per tornar a treballar del que havia estudiat, va seguir enllaçant feines del seu àmbit. L’opció de tornar a Catalunya era un tema que apareixia en les converses amb la seva parella de manera recurrent. “Els dos vèiem que després d’anys picant pedra ens començàvem a establir i a trobar una situació més còmoda”, diu. El punt crític se’l van trobar el 2019. Amb la residència i la doble nacionalitat, van decidir que aquell era el punt de no retorn: o es quedaven a Austràlia o intentaven començar de nou al país del qual havien emigrat. 

La segona opció va acabar pesant més, i així es va tornar a trobar a Catalunya buscant feina en un sector que no s’havia refet del tot. “La primera oferta per la qual em van trucar era per marxar al Canadà i vaig pensar: «Ja hi tornem a ser…»", rememora. Finalment, va aconseguir un contracte temporal a la Generalitat i més tard una plaça a la Diputació de Girona, que combina amb un projecte propi de digitalització per a pimes. 

Qui no ha tornat a viure a Rubí és David Mora. En el seu cas, el primer avió cap al Canadà el va agafar el 2012, però també amb la idea de marxar uns mesos a treballar per a una constructora després de quedar-se a l’atur, com va recollir l'ARA en el seu dia. A Catalunya hi deixava la seva dona i una filla de cinc anys. “Al principi va ser un tema econòmic per passar el sotrac, però amb el temps vaig anar trobant oportunitats”, comenta. És topògraf i a l’altra banda de l’Atlàntic no li faltava feina en obres de túnels. “La decisió va ser complicada perquè jo a Rubí hi estava molt bé i hi tenia tota la família”, explica. En el seu segon any va aconseguir un contracte fix en una empresa canadenca i van decidir traslladar-s’hi tots. Ara la nostàlgia se la curen els estius, quan torna al Vallès a passar les vacances. “Per la part emocional a vegades ho penso, però ja no em plantejo tornar”, assegura.

Sense bitllet de tornada

El viatge sense retorn d’Oriol Gavaldà va començar el 2013 amb un Erasmus a França, però els mesos d’estada acadèmica es van allargar, i set anys després atén l’ARA des de Londres. Aquest enginyer aeronàutic es va adonar que treballar en investigació a Catalunya en plena crisi econòmica era una quimera. “Quan vaig anar a Nottingham (Regne Unit) a fer el doctorat pensava que tornaria al cap de tres anys i seguiria aquí la meva carrera”, afirma. No obstant, els programes de postdoctorat que li oferia Anglaterra li permetien aconseguir una estabilitat econòmica que no trobava a Espanya. “Sempre he estat atent per veure si sortia alguna oferta, però el que has d’acceptar és molt inferior al que ja tens. Molts dels que van marxar ara tenen 30 o 40 anys i una vida muntada. Es va perdre un bon moment, perquè als que haurien tornat ja no els compensa ni en tenen ganes”, lamenta.

Encara que els anys posteriors als dos xocs de la crisi financera (el 2008 i el 2012) van concentrar la majoria dels èxodes laborals de joves catalans, el període de recuperació no va suposar un treva total a aquesta tendència. El 2017 Josep Azuara desfeia la seva vida a Barcelona per instal·lar-se a Mèxic. Tenia un contracte que no arribava a mileurista i la seva parella –un mexicà– no trobava feina a Catalunya. Com a arquitecte, també el perseguia l’esclat de la bombolla immobiliària i va optar per teletreballar des de Yucatán, on el cost de vida els permetia deixar de viure en una petita habitació sense finestra en un pis compartit. Malgrat els alts i baixos laborals que també ha tingut a Mèxic, Azuara manté viu un record: “A Barcelona em vaig passar un munt d’anys dissenyant projectes que mai es construïen”.

stats