Jürgen Donges: “Espanya té risc de viure per sota de les seves possibilitats”

MadridJürgen Donges (Sevilla, 1940) va néixer a Espanya, però tota la seva teoria econòmica l’ha impartida a Alemanya. Aquest professor emèrit de ciència econòmica de la Universitat de Colònia ha estat assessor dels governs de Kohl i Schröder. Des del 1992 que és membre del Consell Alemany d’Experts Econòmics, que supervisa les decisions de la cancelleria. Això l’ha portat a tractar sovint amb Angela Merkel, a qui retreu algunes decisions durant la crisi de l’eurozona.

Rajoy ja veu la llum al final del túnel. Vostè també?

Jo aniria molt amb compte a fer aquestes afirmacions. És veritat que l’economia espanyola està sortint de la recessió dels últims temps, però la qüestió fonamental és si això és un efecte purament cíclic. Considero que encara hi ha obstacles que ens diuen que l’economia no va bé.

Quins obstacles?

El dèficit públic segueix molt elevat. Fins i tot no està garantit que Espanya compleixi els objectius de dèficit per a aquest any. I si tot va bé, encara trigareu dos anys a arribar al famós 3% del PIB que marquen els acords de Maastricht. El deute públic continua creixent i s’està acostant al 100%, fins i tot el superarà. I aquest deute ha de baixar, perquè si no el govern no té marge per actuar en polítiques públiques.

I què s’ha de fer encara?

Primer de tot, no parlar de rebaixes d’impostos! El creixement s’ha d’aprofitar per reduir deute, perquè aquest deute seran els impostos que pagaran les generacions següents. N’hi ha que parlen de justícia social, jo parlo de justícia intergeneracional.

¿Una reforma prioritària seria la de l’administració de l’Estat?

És un projecte que el govern mateix ha anunciat com a clau i crec que ho és. Hi ha massa administracions duplicades i això no tan sols crea ineficiència, sinó també molts costos. A més, estan tenint problemes amb la unitat del mercat nacional.

El govern central preveu reduir costos a les autonomies però, en canvi, augmenta la seva despesa.

Cal predicar amb l’exemple. I, efectivament, no n’hi ha prou contenint la despesa, la crisi encara no s’ha acabat, cal fer retallades. Sé que és impopular i això toca directament el sector del treball públic. A Alemanya s’ha de buscar algú en un ministeri, aquí hi topes.

L’atur continua elevadíssim a Espanya. ¿Es pot créixer de manera sostinguda destruint llocs de treball?

Crec que no, i li diré per què. Si hi ha molta gent a l’atur ben qualificada, sobretot joves amb preparació universitària, això és desaprofitar capital humà, que, juntament amb el capital físic i l’energia, són els tres pilars de potencial de creixement. Si en el passat s’ha criticat moltes vegades Espanya pel fet de viure per sobre de les seves possibilitats, ara corre el risc de viure per sota.

¿Com es pot garantir que la gent qualificada es quedi si des d’Alemanya s’ha buscat la precarització laboral?

Continuo pensant que és millor tenir una feina precària que no tenir-ne cap. Però cal que Espanya inverteixi en capital humà, perquè si no els joves marxen. A Alemanya això ens surt molt rendible, importem mà d’obra qualificada gratis. És fantàstic. Però cal dir-li a Rajoy que no vegi brots verds fins que no baixi l’atur, i per això cal una inversió a llarg termini en matèria educativa i la conscienciació de les empreses en formació dual, per exemple.

Li preocupen els resultats del 25-N?

No crec que l’atomització del Parlament Europeu, amb nous grups d’extrema dreta i esquerra, tingui gran rellevància. ¿Es pot imaginar una coalició amb Le Pen i Pablo Iglesias?

¿La política econòmica comunitària continuarà sent la mateixa?

La rellevància serà per als països d’on provenen les formacions. Le Pen em preocupa a França, imagini’s que arriba a la presidència del país. Això afectaria molt Europa.

Reforcen els grans grups?

Exactament. Els nous partits faran la feina més fàcil als de sempre. Hi haurà més acords informals entre conservadors, socialistes i liberals.

La pressió sobre el sud d’Europa ha baixat els últims mesos. ¿Ha sigut per la campanya o pel BCE?

Pel Banc Central Europeu (BCE), que ha garantit que a cada país perifèric del sud no li pujaran les primes de risc. Per mi és un problema, aquesta no és la seva funció.

¿És el que ha permès el petit creixement d’Espanya?

Sí, és un motiu pel qual torna a fluir tant de capital a Espanya. El que fa Draghi és eliminar qualsevol tipus de risc per als inversors. Si jo en fos un estaria encantat, però el problema és que no sap fins quan podrà seguir amb aquesta política. Miri què ha passat amb la Reserva Federal dels EUA.

¿El panorama pot canviar a curt termini?

La tranquil·litat és molt enganyosa. Els mercats financers són molt volàtils. Per això insisteixo que el govern espanyol ha de seguir el curs reformista: heu fet tant que seria una pena parar-se i al final que tots els esforços fossin en va.

Veu fort l’euro?

El debat sobre l’euro continua molt present a Alemanya, després que el partit euroescèptic Alternativa per Alemanya hagi entrat amb un 7% a les europees. Donaran guerra. Tenen un president que és catedràtic de macroeconomia i sap de què parla. A més, jo dubto que Grècia tingui perspectives de sortir de la situació actual si està dins l’euro.

Grècia n’hauria de sortir, doncs?

Si s’analitzen les seves estructures econòmiques, es veu que possiblement necessita una política monetària pròpia per poder devaluar. Ara està encotillada. Des del primer moment no estava capacitada per entrar a l’eurozona, es va fer per raons polítiques de Kohl.

Que vostè assessorava...

Nosaltres vam dir que no, com també a d’altres països.

Quins?

No ho puc dir... Parlo de Grècia perquè tothom ja sap que va enganyar, com també Itàlia i Bèlgica.