L’ASCENSOR SOCIAL

El lent declivi de la classe mitjana

Els joves actuals tenen més difícil accedir-hi que els de les generacions anteriors

“Els governs han de fer més esforços per donar suport a les famílies de classe mitjana”. Aquesta advertència la va fer fa poc més d’un any, és a dir, abans de la pandèmia, l’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmics (OCDE). Aquest organisme va publicar un llarg informe sobre les classes mitjanes al món, amb dues conclusions molt clares. D’una banda, la classe mitjana en els països desenvolupats va perdent efectius any rere any. De l’altra, els joves cada cop tenen més difícil accedir a aquesta classe mitjana.

Una classe mitjana que, no obstant això, continua sent el gruix de la població en els països desenvolupats. Però aquestes famílies tenen dificultats per mantenir el seu pes econòmic i el seu estil de vida, com assenyala l’OCDE en el seu informe. La causa que apunta és que “l’estancament dels seus salaris no els permet seguir el ritme de l’augment del cost de l’habitatge i l’educació”.

L’informe, titulat Sota pressió: la reducció de la classe mitjana, constata que a la majoria dels estats que formen part de l’OCDE la classe mitjana ha minvat perquè “per a les generacions joves cada cop és més difícil assolir la classe mitjana, entesa com arribar a uns ingressos d’entre el 75% i el 200% de l’ingrés estatal mitjà”. Al 70% de la generació baby boomer -els nascuts després de la Segona Guerra Mundial- quan arribaven als 20 anys se’ls podia considerar classe mitjana. En canvi, a la mateixa edat, només assoleixen aquesta condició el 60% dels mil·lennials.

¿Qui forma part de la classe mitjana? “És un tema molt sensible, perquè on poses el tall?”, explica José García Montalvo, catedràtic de la Universitat Pompeu Fabra. La dificultat de la definició la constata l’economista Ricard Murillo Gili en un article publicat per CaixaBank Research, que indica que hi ha un cert consens en dir que és “una part majoritària de la societat que comparteix uns valors determinats, que té una relativa estabilitat financera i que gaudeix d’una bona qualitat de vida, que espera traspassar a la seva descendència”. A més, la definició es pot mirar des del punt de vista dels ingressos o des del punt de vista de la capacitat de consum. L’OCDE opta pels ingressos, mentre que altres acadèmics situen en la classe mitjana els que poden tenir una despesa diària d’entre 11 i 110 dòlars. La definició per ingressos, a més, va molt lligada a l’àmbit geogràfic. Així, a Espanya es considera classe mitjana qui té uns ingressos d’entre 13.373 i 36.195 euros, però a Catalunya s’eleva entre 15.699 i 41.865 euros. Això passa perquè és té en compte els ingressos de mitjana. Així, per ser de classe mitjana al País Basc, Navarra, Madrid o Catalunya es necessiten uns ingressos superiors que a Extremadura, Andalusia, les Canàries o Múrcia.

El catedràtic i expresident del Cercle d’Economia Anton Costas en dona una definició no tan econòmica i més social. Seria “el conjunt de la població amb una feina estable, que té un habitatge, un cotxe, pot fer vacances i pot donar als seus fills oportunitats perquè tinguin una vida millor”, explica. I si es mira des d’aquesta perspectiva, indica Costas, “les classes mitjanes s’estan reduint”, perquè hi ha menys estabilitat i més incertesa.

La reducció de la classe mitjana es pot constatar. A Espanya el seu pes s’ha reduït uns 3,7 punts percentuals en tres dècades, mentre les classes baixes han crescut en la mateixa proporció, com explica l’economista Josep Mestres Domènech en un dossier de CaixaBank Research. I les crisis accentuen el fenomen. Durant la crisi financera, segons un estudi del l’Institut Valencià d’Estudis Econòmics (IVIE) i el BBVA, a Espanya es van despenjar tres milions de persones de la classe mitjana. És cert que després, amb la recuperació de l’economia, una part hi van tornar, però la tendència a llarg termini és una pèrdua d’efectius.

Conseqüències

Anton Costas destaca, però, que la pèrdua de pes de les classes mitjanes “no és una conseqüència inevitable de l’economia, la tecnologia o la globalització”, sinó que respon més aviat a decisions polítiques. I adverteix que la destrucció de les classes mitjanes té conseqüències econòmiques, perquè provoca inestabilitat, però també polítiques. “La desigualtat és un dissolvent poderós de l’equilibri social i institucional”, adverteix, que “debilita el progrés social i fa caure la democràcia”.