Els fills del 'corralito': ¿com sobreviure en un país amb una inflació del 150%?

Buenos Aires"El 2001 tot va rebentar d’un dia per l’altre: recordo que el meu pare es va quedar sense feina, la gent va córrer a retirar els estalvis del banc i es va manifestar als carrers sota la famosa consigna «Que se vayan todos». Ara no: aquesta crisi és gradual, t’hi adaptes, un la va naturalitzant". El Nono té 35 anys i recorda bé el corralito. Molta gent va perdre la feina de cop i es va haver de reinventar: sense anar més lluny, el seu tiet va començar a conduir un taxi. “Ara de feina no en falta, però està molt mal pagada”. Ell treballa com a comptable en una empresa i el seu sou no arriba als 200.000 pesos, uns 400 dòlars.

A la ciutat de Buenos Aires, el sou mitjà és de 140.000 pesos mensuals, incloent-hi economia formal i submergida. Traduït al canvi oficial que estableix el Banc Central de l'Argentina, això equival a uns 540 dòlars; però al canvi blue –que s’aconsegueix en el mercat informal i amb el que, de facto, es mou l’economia argentina–, no arriba als 300. Cap de les dues xifres és una fortuna, tenint en compte que es tracta d’una capital cara, però aquesta doble vara de mesura perjudica amb més força les persones que viuen del que treballen i que cobren en pesos. “S’està vivint una polvorització molt agressiva dels ingressos –diu a l’ARA l’economista Marina dal Poggetto–. Els joves adults que en altres èpoques han projectat a mitjà o llarg termini no tenen cap manera d’estalviar, per la qual cosa la seva estratègia de supervivència és gastar-s’ho tot i viure al dia”.

Amb una devaluació constant de la moneda i un augment mensual dels preus –el mes de juny la inflació ha estat del 7% i es calcula que a finals d’any l’acumulada serà del 150%–, quedar-se amb els pesos a la mà no té cap sentit: o els gastes, o els converteixes en dòlars. El Nono els dona rendiment a través del mercat informal: a principis de mes, quan cobra el sou, se’n va al banc i compra 200 dòlars –el límit legal mensual– al canvi oficial. De seguida es dirigeix a una cueva (una casa de canvi informal), on ven aquests dòlars al tipus blue. Així, part del seu sou es multiplica, com els pans i els peixos, i té més pesos per sortir a menjar, anar a un concert, prendre una cervesa, o potser comprar alguna peça de roba que necessiti, tot i que darrerament l’envia tota a arreglar: “Vas renunciant a certs béns a poc a poc, sense adonar-te’n”. De viatges, per ara, ni pensar-hi: el darrer cop que va sortir del país va ser al Perú, amb un bitllet comprat abans de la pandèmia.

Facturar en dòlars

N’hi ha que tenen un sou més alt, com el Franco, que n’aparta un 20% per estalviar. Amb 32 anys, treballa a Mercado Libre, l’Amazon de Llatinoamèrica. D’aquest estalvi mensual (l’equivalent a uns 150 dòlars), la meitat se’n va al món de la criptomoneda, i l’altra meitat serveix per comprar dòlars a través de la borsa. El Franco els guarda, literalment, sota el matalàs. Ell també recorda el corralito: “Només era un nen, però m’ha quedat l’herència de no confiar els meus estalvis al banc”. Si bé cada mes pot fer una mica de calaix, la idea de comprar una casa li queda molt lluny, sobretot perquè a l’Argentina no es concedeixen crèdits: si vols una casa, la pagues al comptat. “Mentrestant, no em vull estar de viatjar”, diu. L’any passat va recórrer Europa amb la seva parella, la Candela, que és maquilladora de núvies. Ella és monotributista (autònoma), i quan ha d’enviar un pressupost el fa directament en dòlars: “Em fan encàrrecs ara per a casaments que seran l’any que ve… No puc posar preu en pesos a deu mesos vista, amb una inflació que no para de pujar!”

Un altre dels trucs de supervivència és la compra en quotes: és habitual veure tota mena de productes –des d’una televisió fins a unes sabates– que es poden comprar a terminis i, no tan habitual, sense interessos. La Candela és de les que ho aprofiten: “Beneïdes quotes”, diu. En un context que combina devaluació de la moneda i augment de preus dels seus serveis, cada mes que passa la quota li suposa menys despesa: “Sento que guanyo una miqueta a la inflació”.

Quant al clima social, es respira cansament i poca fe en l’esdevenir econòmic del país. Governa el curtterminisme, la desconfiança en els polítics és majúscula, i la sensació que l’Argentina sempre és un país en crisi ha transformat les expectatives de vida, els hàbits de consum i les possibilitats d’estalvi i d’inversió de la generació que avui és la força productiva del país. L’Ignacio, músic i productor, creu que “l’ambient hauria d’estar més caldejat”: assegura que mai havia vist tanta gent dormint als carrers de Buenos Aires com ara. Per a ell, només s’hi val un canvi d’arrel: “Ja n’hi ha prou de posar pegats”.

“L’Argentina ha erosionat el seu contracte social –apunta l’economista Dal Poggetto–. Gairebé el 50% de la població activa treballa en negre, l’economia es troba estancada des de fa deu anys i la productivitat del treball està en caiguda lliure”. La qualitat dels serveis públics ha baixat i la gent busca garantir-se la salut, l’educació i les pensions a través del sector privat: “Tenim un fals sistema del benestar, en el qual la classe mitjana treballadora clama, de manera simultània, més estat i menys estat”.