El Japó bat el rècord històric de deute públic mentre accelera l’expansió de la despesa

TòquioEl Japó va tancar el 2025 amb un rècord històric de deute públic, que es va situar en 1.342,17 bilions de iens (uns 8,6 bilions d’euros), segons dades publicades aquesta setmana pel ministeri de Finances. La xifra, que supera àmpliament el doble del producte interior brut del país –d’uns 660 bilions de iens (4,2 bilions d’euros)–, arriba en un moment clau, amb el nou govern acabant de sortir de les urnes apostant per una política fiscal clarament expansiva mentre el Banc del Japó inicia una normalització gradual dels tipus d’interès.

El volum de deute s’ha incrementat en 24,5 bilions de iens respecte a l’any anterior (uns 157.000 milions d’euros), impulsat principalment per l’augment de la despesa en seguretat social, defensa i servei del deute, en un context de rendiments a l’alça del deute sobirà. Del total acumulat, 1.197 bilions de iens (7,7 bilions d’euros) corresponen a bons de l’estat, als quals se sumen 44 bilions en préstecs (239.000 milions d’euros) i 100 bilions en bons de finançament (541.000 milions d’euros), una estructura que accentua la vulnerabilitat de les finances públiques davant qualsevol canvi en la política monetària.

El problema no és només la magnitud del deute, sinó el moment polític i monetari en què s’assoleix aquest rècord. El govern de la recentment escollida primera ministra, Sanae Takaichi, ha optat per aprofundir en una estratègia de despesa expansiva –especialment en defensa, subsidis energètics, suport a famílies i empreses– just quan el Banc del Japó ha començat a abandonar, tímidament però de manera significativa, l’era dels tipus d’interès ultrabaixos. Aquesta descoordinació entre política fiscal i política monetària obre una tensió inèdita en una economia acostumada a finançar-se gairebé sense cost.

Durant dècades, el Japó ha pogut sostenir un nivell de deute extraordinari gràcies a un banc central disposat a comprar massivament bons sobirans i a mantenir els tipus propers a zero. Però aquest equilibri ja no és garantit. Amb la inflació consolidada per sobre de l’objectiu i el Banc del Japó pressionat per normalitzar la seva política, cada punt de pujada en els tipus incrementa de manera directa el cost de finançament de l’estat. El marge polític per continuar gastant sense límits es redueix, i el govern evita un debat incòmode: fins on pot estirar el deute sense comprometre la sostenibilitat futura.

Impacte global

Aquest gir no és només un afer domèstic. El Japó és el principal creditor mundial i una peça clau dels mercats financers globals. Qualsevol canvi en la seva política monetària té efectes immediats sobre el ien, els fluxos de capital i el conegut carry trade, una operació en què inversors internacionals s’endeuten en iens barats per invertir en actius més rendibles a l’estranger. Si els tipus japonesos continuen pujant, aquest mecanisme pot desfer-se de manera abrupta i generar turbulències en mercats emergents i en places financeres occidentals.

Aquest escenari contrasta amb el bon moment aparent dels mercats financers japonesos. La Borsa de Tòquio, amb el Nikkei 225 consolidat per sobre dels 57.000 punts, ha encadenat rècords històrics, impulsada per la debilitat del ien, els elevats beneficis de les grans corporacions exportadores i l’entrada de capital estranger. Aquesta eufòria borsària proporciona al govern un relat còmode d’èxit econòmic, però amaga una realitat menys visible: l’augment del valor dels actius no corregeix els desequilibris fiscals, sinó que pot contribuir a ajornar encara més un debat polític incòmode sobre deute, impostos i sostenibilitat pressupostària.

A diferència d’altres crisis, el risc japonès no prové d’un col·lapse imminent, sinó d’una acumulació de decisions ajornades. El país continua sent percebut com un deutor segur, però aquesta confiança es fonamenta en la idea que el Banc del Japó actuarà sempre com a últim garant. Si aquesta premissa es trenca, el Japó podria convertir-se, paradoxalment, en una font d’inestabilitat global. El rècord de deute no és només una dada històrica: és un avís sobre els límits d’un model que ha funcionat massa temps sense ser qüestionat políticament.

Interferència política

El rècord de deute arriba en un context de pobresa deliberada del debat polític: el govern de Takaichi presenta l’expansió de la despesa com una necessitat gairebé natural –seguretat nacional, protecció social, competitivitat–, però evita explicar com pensa finançar-la en un escenari de normalització monetària. La qüestió del deute ha desaparegut del centre del discurs públic, substituïda per una retòrica de fortalesa econòmica que confia, implícitament, que el Banc del Japó continuarà absorbint el cost de les decisions polítiques.

Aquesta estratègia trasllada el risc del terreny democràtic al tecnocràtic. L’executiu gasta; el banc central gestiona les conseqüències. Però aquesta separació és cada cop menys sostenible: pressionar el Banc del Japó perquè mantingui una política acomodatícia mentre la despesa pública s’expandeix limita de facto la seva independència i converteix la política monetària en una extensió silenciosa del programa fiscal. No és només una qüestió econòmica, sinó una erosió del principi de responsabilitat política.

El problema de fons no és tant el volum del deute com l’absència de voluntat per assumir-ne el cost polític, ja que ni el govern ni cap partit de l'afeblida oposició proposen reformes fiscals estructurals ni un debat honest sobre impostos, envelliment i sostenibilitat pressupostària. El deute es normalitza com un fet tècnic i inevitable, mentre es trasllada a les generacions futures una factura que no ha passat per cap deliberació democràtica real. Més que una crisi imminent, el Japó afronta una crisi de governança econòmica.

El deute japonès ja no és només l’herència d’anys d’estímuls, sinó el resultat d’una decisió política conscient i reiterada al llarg dels anys. El govern de Takaichi confia que el Banc del Japó continuï actuant com a amortidor permanent, neutralitzant qualsevol senyal de risc i ajornant indefinidament decisions que tindrien cost electoral. Aquest pacte tàcit permet sostenir l’estabilitat a curt termini, però buida el debat fiscal de contingut real i desplaça la responsabilitat fora del camp polític. Com més es normalitza un endeutament sense límits clars ni relat honest, més s’erosiona la capacitat de control democràtic sobre una de les variables centrals de l’economia del país.