BarcelonaEn el meu últim viatge a Londres vaig realitzar dues compres el mateix dia, amb tot just uns minuts de diferència, usant dues targetes distintes: la del meu banc habitual i la de Wise, un banc en línia. Em va sorprendre comprovar que el tipus de canvi aplicat per Wise era un 4,5 % més avantatjós. No hi havia cap error per part del meu banc, simplement aplicava un tipus de canvi més desfavorable.
Aquest desconeixement del cost real a l'hora d'utilitzar la meva targeta a l'estranger em porta a reflexionar sobre la meva pròpia alfabetització financera i, en general, sobre les possibles pèrdues a l'hora d'invertir els nostres estalvis sense conèixer bé les diferents opcions disponibles. Una diferència de tan sols un 1% en comissions pot representar un cost anual significatiu que passarà desapercebut.
Desconèixer les diferències en rendibilitat i risc dels productes financers és, lamentablement, la norma. La incultura financera és la incapacitat de comprendre i utilitzar coneixements bàsics per prendre decisions informades sobre estalvi, inversió, endeutament i contractació de serveis financers. Aquesta manca està àmpliament estesa: en una enquesta de l'OCDE/INFE (2023) a 39 països, només el 52 % dels adults va respondre correctament a tres de cinc preguntes fonamentals sobre tipus d'interès, la inflació, el risc i la diversificació.
El fenomen afecta especialment els més joves i els més grans, més dones que homes, i més persones amb baixos ingressos o menor nivell educatiu (A. Lusardi i O. S. Mitchell, 2014). Són precisament ells els que acabaran pagant més per serveis financers, la qual cosa s'assembla a un impost regressiu.
Les implicacions són clares: els que tenen menys coneixements financers prenen decisions menys encertades, estalvien menys, s'endeuten més i estan més mal preparats per a la jubilació (Campbell, J. I., 2006). Una ciutadania amb major cultura financera reduiria la seva dependència del crèdit car (com el de les targetes de crèdit) i estimularia una competència bancària més efectiva, en comparar productes i exigir millors condicions. També hauria evitat situacions com la de les participacions preferents, col·locades per moltes caixes l'any 2008 entre estalviadors sense formació, especialment persones grans que estaven convençudes que estaven contractant un dipòsit segur.
Els marcs reguladors com MIFID, així com la supervisió del Banc d'Espanya i la CNMV, permeten limitar els incentius “perversos” d'unes entitats l'objectiu de les quals és –i continuarà sent– maximitzar beneficis. Però aquests reguladors només poden actuar quan s'infringeix la normativa. El seu paper dista molt del que té, per exemple, l'Agència Espanyola de Medicaments, que pot vetar productes de dubtosa efectivitat. En canvi, un fons d'inversió que llanci pèrdues sistemàtiques i perjudiqui greument la salut financera dels seus partícips, no es retirarà del mercat mentre compleixi la normativa vigent.
En definitiva, l'educació financera i l'accés a la informació clara són essencials per a les nostres decisions econòmiques. No hauríem de descobrir el cost dels serveis financers per sorpresa, ja sigui viatjant a l'estranger o examinant la rendibilitat de les nostres inversions quan és massa tard. Un sistema d'informació accessible, comprensible i independent hauria de ser una prioritat pública, i el complement indispensable al Pla d'Educació Financera 2022–2025 del Banc d'Espanya i la CNMV.
