Trump erra el tret: més de 36 bilions de deute dels EUA no s'eixuguen amb aranzels

LondresUna de les moltes explicacions del president Donald Trump per justificar la seva guerra comercial és que, a més de la hipotètica reindustrialització del país –una quimera a curt termini, i caldrà veure què passarà a mitjà i llarg termini–, aconseguiria prou ingressos fiscals per rebaixar el deute federal. Amb posterioritat a la suposada pluja de diners que rebria de l'exterior –a la pràctica, d'empobrits contribuents estatunidencs– podria allargar la baixada d'impostos de què va gallejar durant la campanya del 2024 i que seria una continuació de la del 2017. Però aquelles retallades, contra el que deia Trump, van afegir 1,5 bilions de dòlars als números vermells del Tresor.

A més, ¿són efectius els aranzels per abaixar el dèficit, com sosté el president, o com deia fins dimecres? El Tax Policy Center –un think tank del Urban Institute i de la Brookings Institution, prestigiosos centres d'anàlisi política i econòmica de Washington– considera que els aranzels només recaptarien al voltant de 2,8 bilions de dòlars al llarg d'una dècada. Xifres ridícules per a les magnituds del dèficit i del deute actual. Quins són exactament?

D'acord amb el rellotge del deute dels Estats Units –no inclou els anomenats passius fora de balanç, que alguns economistes han calculat en 70 bilions de dòlars–, l'administració nord-americana té unes obligacions adquirides fins aquest mes d'abril que s'eleven, en total, a 36,7 bilions de dòlars. Les fonts estrictament oficials apunten a una xifra una mica més baixa: 36,2 bilions. En els dos casos, són xifres astronòmiques. En bitllets de cent dòlars cobririen l'extensió del terreny de joc del Camp Nou refet més de 228.000 vegades. L'interès mitjà per servir aquest deute ara per ara del 3,2%, el més alt des del 2010. Però aquesta setmana, la pressió sobre el deute dels Estats Units creix. I fins al mes de juny s'han de refinançar o liquidar 9,2 bilions de dòlars.

El deute esdevé sovint un problema polític a Washington. Periòdicament, alguns congressistes nord-americans amenacen amb la fallida del govern perquè no volen apujar el sostre del deute. La xifra no suposa automàticament un maldecap econòmic, tot i que pot ser-ho si, com ha apuntat reiteradament el cap de la Reserva Federal, Jerome Powell, la tendència a l'alça del vermell es fa insuportable perquè "creix més que l'economia".

Justament això és el que passa i el que indiquen les projeccions oficials. El dèficit sobre el PIB de l'any passat va ser del 6,4%. En total, 1,8 bilions de dòlars. I el darrer informe sobre les finances públiques dels Estats Units, publicat pel secretari del Tresor el 16 de gener, quatre dies abans de la inauguració de Trump, apuntava que "la relació deute/PIB era aproximadament del 98% al final de l'exercici fiscal del 2024". I s'hi afegia: "Segons la política actual, basant-se en les suposicions d'aquest informe, es preveu que arribi al 535% el 2099. L'augment continu de la relació deute/PIB indica que la política actual no és sostenible".

L'esmentat deute de més de 36 bilions de dòlars reflecteix els dèficits pressupostaris anuals que el govern federal ha mantingut al llarg de la història, pràcticament de manera contínua des del 1931. Abans d'aquest moment, els superàvits eren més habituals, a part dels anys posteriors a la Guerra Civil. Una mostra de la situació actual: només els primers sis mesos d'aquest any fiscal (als Estats Units va de l'1 d'octubre al 30 de setembre), la diferència entre ingressos i despeses és d'1,15 bilions de dòlars. Allò d'estirar més el braç que la màniga.

El que va passar el 2017, l'augment del deute tot i les retallades d'impostos, es pot tornar a produir ara. Dijous passat, el Congrés va aprovar el projecte de llei de pressupostos que en preveu una altra d’uns 5 bilions de dòlars i que, segons càlculs de l'agència Reuters, també afegirà 5,7 bilions de dòlars a les obligacions financeres del govern nord-americà al llarg de la pròxima dècada. La possibilitat que el deute augmenti encara més va dur diversos congressistes republicans a oposar-se inicialment al projecte i a exigir retallades de despesa encara més profundes.

Amb tot, perquè esdevingui llei, els projectes del Congrés i del Senat han de convergir i caldrà una nova legislació per promulgar les retallades fiscals més grans que Trump pretén. El congresista demòcrata Greg Landsman, per Ohio, ha denunciat, des de la xarxa X, que Trump pot "retallar gairebé un bilió de dòlars en sanitat". I es preguntava: "A què es destinen aquests diners? La gran majoria van a desgravacions fiscals per als més rics del país".

Un pla molt poc genial

Tot i la gran reculada de Trump i la pausa de 90 dies en l'aplicació dels aranzels, a excepció del càstig a Pequín, la incertesa continuarà les setmanes i els mesos vinents. La prova és la caiguda de Wall Street de dijous, l'augment de la rendibilitat dels bons nord-americans, la depreciació del dòlar i l'apreciació de l'or com a valor refugi. Tot plegat paralitza la inversió i escampa una negativitat difícil d'esvair fins que no hi hagi unes noves regles del joc que no canviïn de la nit al dia amb un caprici expressat en una piulada.

El que resulta especialment important del que s'ha viscut la darrera setmana és que el gir de 180 graus de Trump, disfressat de pla genial per part seva i dels seus acòlits, no ha estat volgut sinó forçat. No tant pels sotracs de les borses, que també, com pel ja esmentat i preocupant augment de la rendibilitat dels bons del Tresor nord-americà a 10 i 30 anys, accentuat des del "dia de l'alliberament" (3 d'abril).

L'1 d'abril, el bo a 10 anys es pagava al 4,17%. El 10 d'abril, al 4,40%. Com a exemple del sobrecost, només cal dir que un bilió de dòlars de refinançament al tipus més alt implicarà pagar 19.856 milions de dòlars més en els deu anys, és a dir, el 2% del deute refinançat. Amb més interessos a pagar pel deute, menys possibilitats de rebaixes fiscals i embrutiment de l'edat d'or que Trump va prometre a l'electorat MAGA. I, probablement, creixement de la inflació. Des del gener, amb tot, ha baixat del 3% al 2,39, segons la dada coneguda dijous passat.

Trump també va virar el rumb per unes altres raons. En general, les reserves en dòlars dels Estats Units dels bancs centrals del món s'inverteixen normalment en bons del mateix Tresor dels EUA, la qual cosa, en teoria, ajuda a reduir el cost del finançament, tant del deute públic com de la inversió privada al país. Però si l'encariment dels bons continua, la confiança en el dòlar tremola –ja està passant, perquè els mercats busquen refugi en l'or– i la seva preeminència com a divisa refugi es veu, si més no, amenaçada, en uns moments en què la Xina i els BRICS voldrien una moneda alternativa per als intercanvis comercials. Tot plegat hauria pogut causar una crisi financera com la del 2008. O pitjor. I l'únic responsable hauria estat Donald Trump.

Comentaristes de la cadena amiga Fox indicaven poc després del canvi de la relativa pausa aranzelària ordenada per la Casa Blanc que, contràriament al que s'havia especulat, la venda de bons dels Estats Units –que n'havia fet pujar la rendibilitat– havia partit del Japó i no pas de la Xina. La mateixa secretària de premsa de la Casa Blanca, Karoline Leavitt, va negar divendres a migdia, en la conferència de premsa habitual, aquesta possibilitat, "fins on jo sé". Els dos països esmentats, juntament amb el Regne Unit, són els que més en tenen, d'acord amb les dades oficials del Tresor.

En aquest punt, val la pena recordar que dels més de 36 bilions de dòlars de deute nord-americà, 8,6 bilions estan en mans de governs estrangers, mentre que la resta la tenen creditors nord-americans, començant per la mateixa Reserva Federal. El Japó en té 1,079 bilions, la Xina 760.000 milions i el Regne Unit 740.000 milions, respectivament. La llista restant és molt llarga: Luxemburg, el Canadà, Bèlgica, les illes Caiman, l'Aràbia Saudita, Mèxic, el Brasil, Irlanda, Suïssa, Taiwan, Hong Kong, Singapur, Alemanya, Corea del Sud, etcètera.

Però "quan altres països tenen deute federal dels EUA, això no té res a veure amb aprofitar-se dels Estats Units", apunta Scott Mahadeo, professor de macroeconomia de la Universitat de Portsmouth. Com tampoc suposa un aprofitament tenir un superàvit en les transaccions comercials, tot i la retòrica trumpista.

Una primera compra l'any 2000

La Xina, amb qui ara Trump fa un pols de final incert, va començar a comprar deute estatunidenc l'any 2000 (69.000 milions de dòlars). Va arribar al pic el novembre del 2013 (1,317 bilions de dòlars) i ara en té 760.000. Entre 2016 i 2023 en va vendre uns 600.000 milions. Però Robin Brooks, membre de l'abans esmentada Brookings Institution, diu que la xifra real és encara més alta, probablement al voltant d'un bilió de dòlars, perquè caldria tenir en compte les sumes desconegudes que Pequín té a través de comptes de custòdia a Europa.

¿Per què la Xina compra deute dels Estats Units? Primer, perquè el món, tot i els esmentats esforços dels BRICS, encara té una economia dolaritzada i, com explica Mahadeo, "el dòlar és present en una de les dues bandes del 88% de totes les transaccions al mercat de divises, que mou un volum global diari de 7,5 bilions de dòlars". I, segon, perquè, malgrat tot, Pequín considera que és el millor lloc, almenys fins ara, per invertir bona part dels 25.000 milions de dòlars mensuals de superàvit comercial que té amb els Estats Units.

La paradoxa de tota la guerra actual és que, a la pràctica, grosso modo, la Xina ofereix crèdit als Estats Units perquè els Estats Units continuïn comprant els productes que hi produeix i que exporten en un volum que supera anualment els 300.000 milions de dòlars. Un win-win que Trump no veu així. Ans al contrari. I El vicepresident dels EUA, J.D. Vance, tampoc. Amb les seves formes habituals, ha insultat el poble xinès dient en una entrevista a Fox News: "Demanem diners prestats als camperols xinesos per comprar les coses que fabriquen aquests mateixos camperols xinesos".

Es vendrà de cop la Xina els bons del Tresor dels Estats Units com a part de la pugna que mantenen? La resposta és que no. A més, inundar els mercats de manera abrupta i massiva amb les seves reserves seria molt autodestructiu. No hi ha possibilitat de col·locar-les. I, a més, si ho fes, podria ensorrar el dòlar, disparar la rendibilitat de les obligacions del Tresor dels Estats Units, apreciar el renminbi –cosa que no està passant ara– i, de retruc, clavar-se un tret al peu enfonsant els 3 bilions de dòlars en actius que la Xina i els seus bancs tenen.

La venda de bons del Japó, segons els mateixos comentaristes de la Fox, va ser una reacció davant la manca de confiança en l'amic nord-americà que ha actuat de toc d'atenció a la Casa Blanca. "Compte, que ens podem fer molt de mal tots plegats si el dòlar es desestabilitza". Alguns amics i donants de Trump, multimilionaris com el gestor de fons d'inversió Bill Ackman, van demanar, justament, una pausa aranzelària de 90 dies.

Trump i el seu equip econòmic –en cas que en tingui– han establert una relació causa-efecte entre les estratègies aranzelàries actuals i la prosperitat econòmica de la segona revolució industrial (1870-1914), suggerint que aquestes taxes a la importació van ser una eina fonamental per crear riquesa al país durant aquell període.

Però, es miri com es miri, els comptes no acaben de quadrar si es parla d'aranzels. Un president com Ronald Reagan –republicà– ja va advertir el 1987 dels efectes perjudicials d'aixecar barreres comercials, com aquesta setmana ha recordat, en un post a la xarxa X, l'ambaixada xinesa als Estats Units. Unes paraules que, d'altra banda, s'inscriuen en una època molt concreta, quan no gaires s'ensumaven que el gegant asiàtic esdevindria la segona economia del món i lluitant per la primera plaça al segle XXI. D'això va aquesta guerra comercial.